EL CLUB DE FUTBOL CELEBRA EL SEU CENTENARI (1917-2017)

FOTOGRAFIA: Lluís Ramban

L’equip va començar a jugar al camp de Cal Llong, situat entre l’actual Carrer Verge dels Dolors i el Carrer Carles Mercader. Es va traslladar en obrir-se carrer a la Rambla a prop del Parador i abans de la guerra ja era a un terreny a tocar de la fàbrica de banyeres de Can Sauret (Camp de la bòvila) actual carrer del Nord i Major.

Finalitzada la guerra va costar recuperar l’equip i van tornar a trobar un terreny de joc a tocar de la Central Elèctrica (Carrer Electricitat), anys més tard el terreny de joc es va traslladar al barri Sagrera, on hi havia hagut anys enrere els camps de rosers de Pere Dot, fent servir uns vestuaris cedits pel Sr. Sanz de la seva propietat. Va ser amb motiu de la Festa Major de l’any 1953 que es va inaugurar el camp de terra on es ara a l’Avinguda Camp Roig, ampliat el 1991.

A tocar del camp de 1953 s’ha construït aquests darrers anys el camp de gespa amb unes grades i vestuaris. Durant aquests 100 anys un total de 12 equips han format part de la institució, començant amb l’Sporting de cal Llong (1917-1922) fins l’actual Futbol Club Sant Just.

El proper diumenge 11 de juny, coincidint amb diferents partits que es succeiran en el camp, a les 13h tindrà lloc la inauguració d’una escultura de bronze commemorativa del centenari, obra de l’autor gallec Miguel Couto, i que s’instal·larà a l’entrada de l’equipament esportiu.

Amb motiu del centenari l’Arxiu Municipal ha penjat algunes imatges dels equips de futbol i de diversos terrenys de joc. Ho podeu localitzar clicant la paraula FUTBOL al camp tema del cercador d’imatges. 

 

 

Anuncis

CONVERSA amb JOAN ALBERT AMARGÓS, músic

La presentació va ser a càrrec de la Clara Aguilar, música i periodista

Dimecres 19 d’abril de 2017 a la Sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

La Clara comença presentant en Joan Albert Amargós i diu que hi ha moltes paraules que el poden descriure, ja que és músic, intèrpret, compositor, arranjador i productor.

Comenta que malgrat que avui és el protagonista, en la seva feina no sempre ho és, ja que quan acompanya grans figures com Paco de Lucía, Miguel Poveda o Joan Manuel Serrat -i molts altres-, sempre és allà fent-los costat, però mai en primera línia, i li pregunta si és una sort i si li agrada. Ell respon que aquest fet li dóna la possibilitat de passar desapercebut per al públic i portar una vida més normal. Per a ell és important treballar amb aquests grans artistes, però al mateix temps, gaudir de la seva intimitat.

La Clara, referint-se als seus inicis, li pregunta a què aspirava quan va trobar el llenguatge d’expressió amb el qual volia treballar. Li contesta que, en el seu cas, va ser la composició dintre del llenguatge més simfònic, però que al llarg del temps, i tenint en compte tota la gent que ha anat trobant, va anar descobrint la seva dualitat en la música, que el portà a una globalitat, perquè la música té molts vessants: intèrpret, arranjador, adaptador, compositor…, i per ell això ha estat una sort, perquè ha pogut passar per diferents disciplines i treballar amb músics de diverses tendències.

La Clara li pregunta quins són els músics de flamenc amb qui el seu amic Carles Benavent li va proposar treballar.

Ell diu que un va ser el Paco de Lucía, que en aquell moment era el guitarrista del Camarón, però que al mateix temps estava preparant un disc i volia que alguna de les peces portés més instrumentació. Comenta que en aquell moment, el flamenc li era totalment desconegut i el va haver d’estudiar, escoltar i aprendre. La seva il·lusió va ser estudiar-lo a fons i, a partir d’aquell moment, el flamenc va ser molt important per a ell, ja que a, més a més, com a català, el flamenc era una de les músiques més importants dintre del folklore del país. Ell pensa que el flamenc, dintre d’una música més internacional i global, ha influït molt en les seves creacions.

La Clara pregunta si realment la seva base flamenca era molt més escassa que la de la música moderna.

Contesta que caldria distingir entre la música més espanyola, com la de Falla o Albéniz, i la música més de “jondo”, que ve d’uns altres paràmetres. En aquest sentit diu que la seva música venia més de la música clàssica nacionalista, a part de Turina i Manuel de Falla, ja que aquest darrer va compondre El amor brujo, que havia de ser cantat per una cantaora que conegués el flamenc per tal que li donés un to més trencat.

La Clara comenta que quan ell va conèixer el Paco de Lucía, aquest encara no era conegut, i li pregunta què en pensa, de qui diuen que era una persona que es va atrevir en el món del flamenc i que va saber obrir-se a altres llenguatges i també si la seva participació, en part, va ser aquesta, la d’introduir un altre llenguatge.

L’Amargós contesta que quan algú aliè entra en el flamenc, no se li permet que introdueixi res que no respiri el seu esperit, si algú se’n va cap a un altre terreny, es menysprea. Ancestralment, és una música tan potent que quan un de fora s’hi fica hi ha pànic que la pugui desvirtuar. El Paco de Lucía creu que va valorar entrar-hi d’una manera estudiosa i respectant-ne els orígens i a partir d’aquí va anar acoblant coses i ampliant l’harmonia, i com que ell era un músic genial, a més a més de valent, se’n va sortir.

La Clara li pregunta quines coses remarcaria de les que va fer amb ell i li parla de dos temes: Zyriab i Canción de amor. Per il·lustrar-ho, escoltem la darrera, que segons el Joan Albert és la que agradava més.

Aquí ens explica una anècdota referent al “cajón”, que és un instrument que utilitzen els flamencs actualment, però que va ser descobert i adoptat pel Paco de Lucía arran d’un viatge que va fer al Perú, on el va descobrir en la música folklòrica, i el va comprar i adaptar a la seva companyia i a partir d’aquí el va utilitzar tothom.

La Clara ara parla del projecte Iberia i li pregunta què representa dintre de la seva carrera i perquè ara el torna a treure després de 25 anys, a la qual cosa ell respon que en aquell moment no hi va haver cap discogràfica que el volgués treure i, en canvi, ara hi estan interessades. Diu que aleshores ell estava en un grup que es deia Música Urbana amb el Carles Benavent i amb músics vinculats al jazz i a la música espanyola, i que feien una música global.

Aquí recorda el Zeleste, un espai que diu què és una llàstima que desaparegués, perquè s’hi podia escoltar música molt difícil de trobar en aquella època.

La Clara li comenta que Música Urbana era més de jazz i que Iberia era més flamenc. Ell diu que sí, tot i que sempre feien música improvisada, ja que tots els músics venien principalment del jazz, però que en general, als amants de la música, el que els agrada és la música ben feta que aporti creativitat. Explica que el que a ell l’atreu és la música que el sorprèn, perquè si no sempre és el mateix i aleshores ja no li interessa.

La música pop, per exemple, té uns patrons molt directes, molt clars i molt evidents i el públic la pot assumir ràpidament i no el sorprèn. En canvi, dintre d’aquest grup, també hi ha músics com Pat Metheny o Chick Corea, que tenen un ventall molt més ampli i també agraden al gran públic.

Comenta que, dins de l’harmonia, si ha de col·laborar amb un músic de pop, el seu espai és molt reduït, mentre que amb un de música contemporània o de jazz és molt més ampli.

La Clara li pregunta què ha de tenir un projecte perquè l’interessi.

Respon amb l’exemple del Serrat, que li va proposar fer un disc simfònic i li va dir que treballaria sobre cançons que parlaven de les vivències de la gent i això per ell va ser un treball molt maco, ja que va treballar amb cançons que tenen vida molt llarga i no passen de moda i formen part de l’ideari musical.

També va col·laborar amb Alfredo Kraus i Victor Manuel i tot això va sumant records molt macos.

Ara li pregunta quina diferència hi ha entre adaptador i arranjador i ell contesta que és molt gran, ja que són dos mons molt diferents. Un arranjador, el primer que s’ha de plantejar és com és la peça i les coses que hi són inherents, les quals no es poden manipular, perquè aleshores es tornen irrecognoscibles. Podríem dir que l’arranjador ha de ser molt humil en aquest sentit, per no desvirtuar l’obra.

Pel que es refereix al productor, quin és el seu paper? Contesta que és una ajuda per a l’artista, per conduir-lo pels camins que el portin que el que està fent funcioni, que estigui ben fet i ben acabat.

La Clara li comenta que ell va ser el primer artista català nominat als Grammy i li pregunta què li va suposar aquest premi. Ell respon que el reconeixement sempre fan molta il·lusió, sobretot quan són els companys de professió qui reconeixen la teva feina.

La Clara li pregunta sobre la Cantata de Sant Just, que va fer juntament amb el Joan Margarit l’any 1988. Ell diu que es va fer pel mil·lenari, perquè l’Ajuntament va voler fer una festa i els la va encarregar a ells. El resultat va ser molt emocionant i diu que seria bonic que algun dia es pogués repetir, ja que és una peça que li agrada molt perquè parla del nostre poble i les seves vivències.

Ara comença el torn de preguntes del públic, però, abans, l’Amargós agraeix a la Clara l’esforç que ha fet per preparar l’entrevista.

Se li demana si pot posar alguna altra cançó i ell diu que en posarà una que va fer amb el Miguel Poveda i que es diu Ara.

Li pregunten sobre la projecció dels compositors de música simfònica: Sobre això contesta que aquests compositors normalment no en tenen, que és un misteri que no s’entén i que és una pena, ja que hi ha músics excel·lents que tenen moltes coses a oferir, però que no arriben al públic, a vegades s’arriba a conèixer els noms però les obres no queden.

Una altra pregunta és sobre la música del cinema, i aquí diu que sí que transcendeix, però que aquesta música està sempre al servei de la pel·lícula, però que, això no obstant, és una sortida per a molts músics, malgrat que és un món molt tancat.

Es lamenta que les programacions que és fan actualment són com si fossin del segle XIX.

Comenten que la música contemporània o l’electrònica no tenen melodia i ell contesta que és veritat, però que la melodia, malgrat que sigui més evolucionada, ha d’existir sempre. Una obra que duri 20 minuts ha de tenir una sèrie d’elements que siguin reconeixibles per al gran públic, i la melodia n’és un.

Li demanen sobre la música progressiva i el poc reconeixement que ha tingut. Contesta que hi havia formacions que tenien músiques més populars, com per exemple, l’Elèctrica Dharma, però que va arribar un moment que va ser substituïda per la música ballable.

Diu que, possiblement, el que passa és que la gent no està educada musicalment o no coneix tot el que la música els pot oferir.

 

CONVERSA AMB LALI AYGUADÉ, BALLARINA I COREÒGRAFA I CLARA PEYA, COMPOSITORA I PIANISTA

Dilluns 20 de març de 2017 a la Sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

La conversa va començar explicant cada una, a grans trets, la seva trajectòria fins avui.

La Clara diu que ella, de petita, jugava a tenis i tocava el piano, ja que la seva família estava molt lligada a la música i era com una tradició. No obstant això, hi va haver un moment en què va haver de triar entre la música i el tenis, i es va decantar pel piano, ja que per ella era més fàcil.

A partir d’aquí, va estudiar piano clàssic a l’ESMUC i més tard jazz i modern al Taller de Músics. Això no obstant, i malgrat que el jazz és una música que permet improvisar, ella necessitava fer la seva música i va començar a compondre i treballar pel seu compte.

La Lali va comentar que va començar a l’Estudi Tutuguri de Sant Just i va agrair a la Totti i a la Roser, que eren a la sala, tot el que havien fet per ella. La Clara, en aquest punt s’hi va afegir, ja que ella també hi havia anat i en tenia molt bon record.

Més tard va anar durant un any a l’Institut del Teatre i 4 anys a l’escola PARTS de Brussel·les, on, a més de dansa, ensenyaven a descobrir un llenguatge propi, que és el que a ella li interessava.

En finalitzar l’escola, va treballar amb les companyies Publik Eye, Akram Khan, Hofesh Shecther, Wim Wandekeybus, Enclave de Roberto Olivan i, darrerament, amb la companyia de circ Baró d’Evel. Diu que ser amb gent que treballa en diversos camps et permet aprendre moltes coses.

Actualment està treballant en els seus propis projectes.

La Clara comenta que la seva trajectòria no és tan internacional. Diu que ha tingut la sort d’haver-se dedicat al piano des de molt aviat i d’haver fet molts bolos, però que, a l’estranger, només ha anat a Rússia.

Va decidir que el clàssic, però també el jazz, malgrat que aquest té un llenguatge més obert i et permet improvisar, no eren el que ella buscava, i com que a ella sempre li havien agradat les arts escèniques, malgrat ser pianista, va decidir investigar en aquest camp i va començar a anar a veure espectacles tant de teatre com dansa en els quals la música tingués un paper important. Declara que als seus amics músics no els interessa la música com a part escènica i que això, per a ella, és un avantatge, perquè no ha tingut competència. A ella li agrada molt el circ, la dansa contemporània i el teatre i a partir d’aquest intercanvi ha desenvolupat el seu treball. Pensa que quan diferents arts es conjunten, tenen més força.

La Lali explica que quan ella va veure actuar la Clara al Festival Persona, de Sant Just, li va agradar molt la seva presència escènica i li va demanar el telèfon amb la perspectiva de poder fer alguna cosa juntes algun dia.

Comenta que sí que és veritat, que quan ajuntes diferents disciplines, t’enriqueixes, perquè uneixes diferents llenguatges. Per exemple, quan posa la música a les seves coreografies, explica al músic que vol utilitzar un llenguatge diferent del que parla amb els seus ballarins. La Clara ho confirma dient que quan ella parla amb músics, fa servir un llenguatge musical, però, en canvi,quan parla amb disciplines diferents, parla amb un llenguatge distint, utilitza les emocions com a motor generador.

Explica que ha treballat amb el Manolo Alcántara, que és un noi que fa circ, totalment arítmic i la manera de connectar va ser que ell expliqués què volia transmetre en cada escena, o sigui, a través de les emocions.

La Lali creu que la música és la meitat d’un espectacle de dansa i que és molt important, perquè representa l’emoció.

La Clara diu que, a ella, el que li agrada quan va a veure espectacles de dansa contemporània és que la música tingui un valor més enllà de si mateixa. I critica que normalment es tracti de música enllaunada i no en directe. La Lali diu que la resposta és el pressupost.

La Lali comenta que ella sempre ha donat molta importància a la música, ja que ha treballat amb coreògrafs que treballen amb música en directe, com l’Akram Khan i el Hofesh Schekter i que, fins i tot a l’escola on va estudiar, analitzaven molt tot el que fa referència a aquest tema.

La Clara diu que als músics se’ls hi hauria d’ensenyar a treballar el cos i als coreògrafs, la música. Per ella, la riquesa és en la barreja de llenguatges.

La Clara li pregunta si coneix la companyia DV8 i la Lali diu que sí, que li agrada molt, ja que fan una dansa-teatre que l’atreu molt. Explica que la barreja amb la dansa de coses quotidianes, que la gent pot reconèixer, amb coses més abstractes li interessa molt. Comenta que així com la música és molt matemàtica, a la dansa contemporània, a vegades, li costa reflectir els moviments normals, i pensa que la barreja entre l’abstracció i la normalitat és el que més li agrada, perquè això t’apropa al gran públic.

La Clara li pregunta què és el que li interessa a l’hora de crear, quin és el seu motor. Contesta que li interessa treballar amb la transformació en general, tant del cos com dels sentiments.

Aquí ens mostra un teaser d’una peça de la Lali, que es diu Kokoro i que tracta sobre la transformació.

Ara és la Lali qui pregunta a la Clara on troba la inspiració. Contesta que, comptant que la música li ocupa totes les hores del dia, va decidir utilitzar-la com a denúncia, o almenys com a altaveu de transmissió, sobretot amb tot allò que fa amb la seva companyia.

Diu que treballa amb molts tipus de gent: del teatre, de la dansa, grups de música i, com a mostra, posa el teaser de Limbo, que és una peça que aquests dies es podrà veure a la Sala Becket, on es treballen diversos gèneres.

La Lali parla d’un duet que es diu Incongnito, el qual s’ha utilitzat per filmar el curtmetratge Timecode, que ha estat nominat als Oscars. Vol passar un teaser, però no pot i al seu lloc posa De camino al otro , rodat a la masia de Can Padrosa de Sant Just.

La Clara diu que aquest Grec estrenarà una obra que està relacionada amb la violència sexual i, per mostra, ens posa el vídeo del disc Oceanes, en el qual participa la seva germana.

La Clara pregunta a la Lali sobre els seus plans i ella li diu que ara intentarà ser més per aquí per poder treballar en els seus propis projectes. La Clara diu que ara ha estat treballant en una obra al Lliure i que ha gaudit molt durant el procés, però que una vegada enllestit, ja no li aporta gairebé res,i que, actualment, està fent diverses coses alhora.

La Lali diu que la seva nova obra s’estrenarà per l’octubre a Temporada Alta i després al Mercat de les Flors el 2018.

Totes dues diuen que aquí, els músics i els actors surten menys, perquè tenen el handicap de la llengua. La Clara diu que per poder actuar a fora cal que vinguin a veure’t els programadors internacionals.

També parlen que a cada país el públic és diferent en les seves reaccions i que això és molt interessant, perquè cada vegada has d’adaptar-te una mica.

Treballar en companyies de dansa estrangeres és molt enriquidor, perquè normalment hi ha ballarins de diferents països, i aquest intercanvi és molt interessant, no obstant això, ser al teu país et fa ser més tu.

La Clara diu que ella no ha triat el seu camí sinó que l’ha trobat i que s’ha trobat molt limitada, perquè en el seu camp no hi ha dones, tot són homes, i és molt complicat i competitiu. Ella pensa que el que finalment funciona és ser com ets realment, malgrat que costi molt.

La Lali explica que ella va haver de marxar per tal de trobar el que volia, ja que aquí a l’escola no ho trobava. La Clara afegeix que realment les escoles no potencien les personalitats, començant per les de primària.

A la pregunta de si actualment ha canviat el que fa referència als homes i les dones, la Clara contesta que encara hi ha molts tabús i diu que ella creu que passa perquè els homes sempre estan competint i, en canvi, les dones, no, malgrat que reconeix que potser hi ha hagut algun avenç.

Sobre la pregunta que com és que hi ha tantes cantants dones i tan poques músiques, ella diu que les cantants no són considerades músiques i que, en part, tenen un rol sexual, fet amb el qual ella no està d’acord, ja que creu que sí que són músiques.

Sobre el que pensen els seus amics músics, diu que moltes vegades ella s’ha sentit marginada. Per tot això, només cal mirar quantes dones músiques reconegudes té la història.

 

El món il·lustrat