CONVERSA AMB JOAN FANECA I FERRAN RAÑÉ

 

conversa-joan-i-ferranDijous 26 de gener de 2017, a les 20 h, a la Sala Isidor Cònsol de Can Ginestar
La conversa comença amb una petita introducció per explicar la seva relació amb el poble i el naixement de la seva afició al teatre.
En Ferran diu que la seva vocació es podria dir que va començar a l’acadèmia Texas, dirigida per uns magnífics professors, ja que va ser allà on va fer els seus primers passos imitant el seu pare. En Joan recorda que el pare del Ferran era una espècie de Groucho Marx, tant pel seu aspecte com pel que deia i feia.
El Ferran comenta que malgrat ser tímid, el dia que es va posar davant d’un públic,es va produir una transformació que el va atrapar. Pel que fa al Joan, diu que, possiblement, ell també va començar la seva vocació a l’escola, ja que quan sortia a la pissarra sempre feia ganyotes i mímica i li van començar a dir el Posturitas i suposa que d’això li ve la vocació.
El segon pas del Ferran, va ser amb el grup de teatre de l’Ateneu i amb el Ramon Ivars, que va ser molt determinant per a ell, ja que li hi va donar a conèixer, entre d’altres, el mètode Stanislavski i amb qui van fer un muntatge de Bertold Brecht, juntament amb gent de la universitat i amb un grup de teatre de Sant Just, que es deia Grup de Teatre Desvern, amb el qual varen arribar a fer bolos. Per aquest motiu ell creu que el millor que es pot fer en un poble és pertànyer a un grup de teatre.
El Joan diu que els actors han de ser generosos quan són a l’escenari, ja que aquesta és la manera d’arribar a la gent. A ell, l’Ateneu també li provocava ganes de fer coses i va ser on, a part fer una sèrie de descobertes, va fer algunes actuacions.
Diuen que és molt interessant que en un poble existeixi un espai com aquest, la qual cosa permet aglutinar associacions, fer moltes coses i afavorir la posterior dedicació al teatre. En aquest context, en Joan dona les gràcies al grup Xiveques, que li va permetre començar a fer moltes coses.
Més tard, en Ferran va entrar a l’Institut del Teatre. Cap a l’any 68, varen fer fora el director, que era el Diaz-Plaja, i va entrar el Bonnin. A més a més hi havia un claustre de professors molt interessant, amb membres com el Fabià Puigcerver, el Joan Font, l’Albert Boadella i el Iago Pericot. Un dia, l’Albert Boadella li va proposar d’entrar als Joglars, i més tard, el Fabià Puigcerver també li va demanar d’anar a treballar amb ell. El teatre dels Joglars era més gestual i visual que no pas de la paraula, i com que a ell li agradava molt la temàtica social i el llenguatge que feien servir, va decidir agafar l’oferta dels Joglars.
El Joan diu que ell, professionalment, també es va iniciar amb els Joglars, ja que quan estava acabant a l’Institut del Teatre varen fer una convocatòria i el varen agafar.
En Joan comenta que el Ferran, a part d’anar fent coses de creació, també ha fet teatre de text. Aquest li dóna la raó dient que, creu que ha fet un trajecte de la no paraula al musical i, finalment al text, i que aquest recorregut l’ha ajudat.
En canvi, el Joan, diu que amb els Joglars només va treballar en una obra i que quan es va acabar, a causa de tot el que va passar políticament amb el grup, ja va començar amb Vol-Ras després d’un any d’impàs.
Expliquen que el treball dels Joglars era de creació col·lectiva, un treball d’equip on tothom opinava. No es partia de cap guió previ, sinó d’idees o d’objectius a assolir, i la manera d’anar construint l’obra era a través d’improvisacions, que després se seleccionaven i fitxaven
En Ferran, estant a l’exili per La torna, va fer dos espectacles amb la seva compañía, Tossal Teatre, i en tornar va entrar a Dagoll de Dagom, a l’equip de direcció, amb l’espectacle Glups! que era una proposta de la Rosa M.Cisquella, i va ser un espectacle musical de creació.

joanferran
En Joan li pregunta quin dels espectacles que ha fet li ha agradat més. Ell diu que Makinavaja. Va ser la primera vegada que es va portar un còmic d’Ivà al teatre i que aquest fet va propiciar que molta gent que no hi havia anat mai, hi anés perquè era admiradora del còmic. El personatge és un Robin Hood impossible, “anarco”, àcrata, etc., i això feia que atrapés el públic.
Per la seva part, en Ferran comenta que el món de l’humor més blanc en què treballa el Joan és d’una precisió tècnica impressionant.
El Ferran i el Joan expliquen que tots els grups que van sortir en aquell moment feien espectacles de creació: La Cubana, Els Comediants, Tricicle, Dagoll Dagom, i a partir d’allà va néixer un nou estil de fer teatre, que van portar per tot arreu. Al mateix temps, existia un teatre fet a Barcelona, malgrat que després també fessin bolos. Més tard, els grups van convertir-se en companyies i ja era direcció i producció qui escollien obra i actors.
En els anys 70, van tenir molta importància tots aquests ateneus o centres culturals que hi havia a cada poble, ja que això permetia als grups anar existint. Gràcies al fet que, normalment, tenien relació amb els programadors, i hi havia una implicació molt gran per part de tothom. Ara això ha canviat una mica, ja que les programacions es fan més segons els èxits del moment.
A partir d’aquí demanen al públic si tenen preguntes a fer o volen participar en el que s’està dient.
Se’ls pregunta per tots aquests grups dels quals han parlat i que encara estan en actiu, com Comediants o La Cubana. El Joan diu que hi ha gent que fa coses molt bones, però que normalment no aguanten gaire temps en cartell.
Diu que ara els estudiants que surten de l’Institut del Teatre, volen entrar en una companyia i tenir un sou, cosa molt lloable; en canvi, la seva generació tenia com a finalitat fer teatre.
La Fura dels Baus i T de Teatre poden ser un exemple de fundació de noves companyies teatrals amb segell, mentre que, actualment el que s’està creant són empreses teatrals.
A partir del moment que es va engegar el que en deien indústria cultural, tot va canviar radicalment. A molts membres dels grups, els va agafar cansats d’autoexplotar-se. Al mateix temps, les noves empreses que naixien amb uns circuits i teatres sostinguts precàriament per aquests grups, començaven a funcionar amb nous criteris d’explotació i rendibilitat.
El Joan diu que ells, durant molts anys van rebre subvencions i que quan van deixar de rebre-les, van decidir plegar, ja que no podien assumir els costos, sobretot durant el procés de creació, que podia anar de 4 a 6 mesos, durant el qual no tenien ingressos i calia autosubvencionar-se amb el que havien recollit de l’espectacle anterior.
Les subvencions normalment van destinades a les produccions i no a les companyies, és a dir, es prima el bon funcionament d’una peça abans que la creativitat.
Tots dos coincideixen en el fet que el teatre consisteix a dominar el tempo, el ritme i l’espai i, amb aquestes eines crear una màgia que faci somniar l’espectador i li faci creure en un món inexistent. Actualment, malgrat que, anant a l’essència pura del teatre, els espectadors i els actors són la part autènticament imprescindible, són els productors qui decideixen i ara es parla de producccions Lliure, Focus, Dagoll Dagom, TNC…
En aquest sentit, el Ferran reivindica que l‘Institut del Teatre hauria de promoure que alumnes, almenys en el seu primer muntatge, sortissin amb la seva opció personal de llenguatge teatral. Quan es diu que el panorama teatral està sa, significa que totes i cadascuna de les opcions, des d’un narrador solitari fins al gran muntatge d’òpera, existeixen. A partir que se surt de l’escola, s’haurà de demostrar que s’és efectiu.És això el que hauria de preveure l’Institut del Teatre.
En resposta a la queixa sobre el 21% d’IVA, el Joan pensa que no s’hi ha de donar tota la culpa del que passa, ja que, en contrapartida, hi ha moltes companyies que funcionen i omplen els teatres. D’altra banda, sota la queixa del 21%, des de programadors al públic, han trobat l’excusa perfecta, dient que el teatre és car, per desatendre’l.
El Ferran comenta que el que cal és la fundació de nous grups en els quals es pugui crear i, fins i tot, perpetuar un estil, perquè si nó, la contrapartida és que et contractin per uns interessos econòmics, moltes vegades lligats a un resultat eficaç.
Es pregunta, si les sèries televisives han rebaixat una mica aquestes ganes de crear, ja que aquesta és una manera ràpida i econòmicament interessant de treballar. En Ferran contesta que no hi està completament d’acord, perquè ell, que darrerament hi ha treballat, ha constatat que la gent jove sap que han de fer coses per ells mateixos, perquè la popularitat és efímera, i pensa que malgrat que en part és veritat això està canviant.
Tots dos diuen que aquesta és una professió duríssima, però que la tornarien a triar. Quant a la pregunta de si han deixat de fer coses per culpa del teatre, afirmen que estant contents amb el que han fet.
Responent a la pregunta de si un personatge pot influenciar un actor, referint-se a quan s’està fent durant molt temps un mateix paper, el Ferran diu que sí, que és veritat que pot influenciar, sobretot quan s’està preparant i l’actor s’hi troba immers. Afirma que els bons personatges sempre donen alguna pauta per utilitzar en la vida quotidiana.
Per últim, pel que fa als lapsus que poden tenir els actors, el Joan diu que això només li va passar quan va començar a fer teatre de text i la sensació va ser tan brutal que va pensar que mai més faria aquesta clase de teatre, cosa que evidentment no és del tot certa perquè Vol-Ras ha fet espectacles on la paraula
ha estat un recurs més, malgrat que no el més important. El Ferran diu que ell creu que en algun moment, tots els actors han tingut algun blanc, sobretot si les obres duren molt de temps.

La conversa comença amb una petita introducció per explicar la seva relació amb el poble i el naixement de la seva afició al teatre.

En Ferran diu que la seva vocació es podria dir que va començar a l’acadèmia Texas, dirigida per uns magnífics professors, ja que va ser allà on va fer els seus primers passos imitant el seu pare. En Joan recorda que el pare del Ferran era una espècie de Groucho Marx, tant pel seu aspecte com pel que deia i feia.

El Ferran comenta que malgrat ser tímid, el dia que es va posar davant d’un públic,es va produir una transformació que el va atrapar. Pel que fa al Joan, diu que, possiblement, ell també va començar la seva vocació a l’escola, ja que quan sortia a la pissarra sempre feia ganyotes i mímica i li van començar a dir el Posturitas i suposa que d’això li ve la vocació.

El segon pas del Ferran, va ser amb el grup de teatre de l’Ateneu i amb el Ramon Ivars, que va ser molt determinant per a ell, ja que li hi va donar a conèixer, entre d’altres, el mètode Stanislavski i amb qui van fer un muntatge de Bertold Brecht, juntament amb gent de la universitat i amb un grup de teatre de Sant Just, que es deia Grup de Teatre Desvern, amb el qual varen arribar a fer bolos. Per aquest motiu ell creu que el millor que es pot fer en un poble és pertànyer a un grup de teatre.

El Joan diu que els actors han de ser generosos quan són a l’escenari, ja que aquesta és la manera d’arribar a la gent. A ell, l’Ateneu també li provocava ganes de fer coses i va ser on, a part fer una sèrie de descobertes, va fer algunes actuacions.

Diuen que és molt interessant que en un poble existeixi un espai com aquest, la qual cosa permet aglutinar associacions, fer moltes coses i afavorir la posterior dedicació al teatre.  En aquest context, en Joan dona les gràcies al grup Xiveques, que li va permetre començar a fer moltes coses.

Més tard, en Ferran va entrar a l’Institut del Teatre. Cap a l’any 68, varen fer fora el director, que era el Diaz-Plaja, i va entrar el Bonnin. A més a més hi havia un claustre de professors molt interessant, amb membres com  el Fabià Puigcerver, el Joan Font, l’Albert Boadella i el Iago Pericot. Un dia, l’Albert Boadella li va proposar d’entrar als Joglars, i més tard, el Fabià Puigcerver també li va demanar d’anar a treballar amb ell. El teatre  dels Joglars era més gestual i visual que no pas de la paraula, i com que a ell li agradava molt la temàtica social i el llenguatge que feien servir, va decidir agafar l’oferta dels Joglars.

El Joan diu que ell, professionalment, també es va iniciar amb els Joglars, ja que quan estava acabant a l’Institut del Teatre varen fer una convocatòria i el varen agafar.

img_3153

En Joan comenta que el Ferran, a part d’anar fent coses de creació, també ha fet teatre de text. Aquest li dóna la raó dient que, creu que ha fet un trajecte de la no paraula al musical i, finalment al text, i que aquest recorregut l’ha ajudat.

En canvi, el Joan, diu que amb els Joglars només va treballar en una obra i que quan es va acabar, a causa de tot el que va passar políticament amb el grup, ja va començar amb Vol-Ras després d’un any d’impàs.

Expliquen que el treball dels Joglars era de creació col·lectiva, un treball d’equip on tothom opinava. No es partia de cap  guió previ, sinó d’idees o d’objectius a assolir, i la manera d’anar construint l’obra era a través d’improvisacions, que després se seleccionaven i fitxaven

En Ferran, estant  a l’exili per La torna, va fer dos espectacles amb la seva compañía, Tossal Teatre, i en tornar va entrar a Dagoll de Dagom, a l’equip de direcció, amb l’espectacle Glups! que era una proposta de la Rosa M.Cisquella, i va ser un espectacle musical de creació.

En Joan li pregunta quin dels espectacles que ha fet li ha agradat més. Ell diu que Makinavaja. Va ser la primera vegada que es va portar un còmic d’Ivà al teatre i que aquest fet va propiciar que molta gent que no hi havia anat mai, hi anés perquè era admiradora del còmic. El personatge és un Robin Hood impossible, “anarco”, àcrata, etc., i això feia que atrapés el públic.

Per la seva part, en Ferran comenta que el món de l’humor més blanc en què treballa el Joan és d’una precisió tècnica impressionant.

El Ferran i el Joan expliquen que tots els grups que van sortir en aquell moment feien espectacles de creació: La Cubana, Els Comediants, Tricicle, Dagoll Dagom, i a partir d’allà va néixer un nou estil de fer teatre,  que  van portar per tot arreu. Al mateix temps, existia un teatre fet a Barcelona, malgrat que després també fessin bolos. Més tard, els grups van convertir-se en companyies i ja era direcció i producció qui escollien  obra i  actors.

En els anys 70, van tenir molta importància tots aquests ateneus o centres culturals que hi havia a cada poble, ja que això permetia als grups anar existint. Gràcies al fet que, normalment, tenien relació amb els programadors, i hi havia una implicació molt gran per part de tothom. Ara això ha canviat una mica, ja que les programacions es fan més segons els èxits del moment.

A partir d’aquí demanen al públic si tenen preguntes a fer o volen participar en el que s’està dient.

Se’ls pregunta per tots aquests grups dels quals han parlat i que encara estan en actiu, com Comediants o La Cubana. El Joan diu que hi ha gent que fa coses molt bones,  però que normalment no aguanten gaire temps en cartell.

Diu que ara els estudiants que surten de l’Institut del Teatre, volen entrar en una companyia i tenir un sou, cosa molt lloable; en canvi, la seva generació tenia com a finalitat fer teatre.

La Fura dels Baus i T de Teatre poden ser un exemple de fundació de noves companyies teatrals amb segell, mentre que, actualment el que s’està creant són empreses teatrals.

A partir del moment que es va engegar el que en deien indústria cultural,  tot va canviar radicalment. A molts membres dels grups, els va agafar cansats d’autoexplotar-se. Al mateix temps, les noves empreses que naixien amb uns circuits i teatres sostinguts precàriament per aquests grups, començaven a funcionar amb nous criteris d’explotació i rendibilitat.

El Joan diu que ells, durant molts anys van rebre subvencions i que quan van deixar de rebre-les, van decidir plegar, ja que no podien assumir els costos, sobretot durant el procés de creació, que podia anar de 4 a 6 mesos, durant el qual no tenien ingressos i calia autosubvencionar-se amb el que havien recollit de l’espectacle anterior.

Les subvencions normalment van destinades a les produccions i no a les companyies, és a dir, es prima el bon funcionament d’una peça abans que la creativitat.

Tots dos coincideixen en el fet que el teatre consisteix a dominar el tempo, el ritme i l’espai i, amb aquestes eines crear una màgia que faci somniar l’espectador i li faci creure en un món inexistent. Actualment, malgrat que, anant a l’essència pura del teatre, els espectadors i els actors són  la part autènticament imprescindible, són els productors qui decideixen i ara es parla de producccions Lliure,  Focus, Dagoll Dagom, TNC…

En aquest sentit, el Ferran reivindica que  l‘Institut del Teatre hauria de promoure que alumnes, almenys en el seu primer muntatge, sortissin amb la seva opció personal de llenguatge teatral. Quan es diu que el panorama teatral està sa, significa que totes i cadascuna de les opcions, des d’un narrador solitari fins al gran muntatge d’òpera, existeixen. A partir que se surt de l’escola, s’haurà de demostrar que s’és efectiu.És això el que hauria de preveure l’Institut del Teatre.

En resposta a la queixa sobre el 21% d’IVA, el Joan pensa que no s’hi ha de donar tota la culpa del que passa, ja que, en contrapartida, hi ha moltes companyies que funcionen i omplen els teatres. D’altra banda, sota la queixa del 21%, des de programadors al públic, han trobat l’excusa perfecta, dient que el teatre és car, per desatendre’l.

El Ferran comenta que el que cal és la fundació de nous grups en els quals es pugui crear i, fins  i tot, perpetuar un estil, perquè si nó, la contrapartida és que et contractin per uns interessos econòmics, moltes vegades lligats a un resultat eficaç.

Es pregunta, si les sèries televisives han rebaixat una mica aquestes ganes de crear, ja que aquesta és una manera ràpida i econòmicament interessant de treballar. En Ferran contesta que no hi està completament d’acord, perquè ell, que darrerament hi ha treballat, ha constatat que la gent jove sap que han de fer coses per ells mateixos, perquè la popularitat és efímera, i pensa que malgrat que en part és veritat això està canviant.

Tots dos diuen que aquesta és una professió duríssima, però que la tornarien a triar. Quant a la pregunta de si han deixat de fer coses per culpa del teatre, afirmen que estant contents amb el que han fet.

Responent a la pregunta de si un personatge pot influenciar  un actor, referint-se a quan s’està fent durant molt temps un mateix paper, el Ferran diu que sí, que és veritat que pot influenciar, sobretot quan s’està preparant i l’actor s’hi troba immers. Afirma  que els bons personatges sempre  donen alguna pauta per utilitzar en la vida quotidiana.

Per últim, pel que fa als lapsus que poden tenir els actors, el Joan diu que això només li va passar quan va començar a fer teatre de text i la sensació va ser tan brutal que va pensar que mai més faria aquesta clase de teatre, cosa que evidentment no és del tot certa perquè Vol-Ras ha fet espectacles on la paraula

ha estat un recurs més, malgrat que no el més important. El Ferran diu que ell creu que en algun moment, tots els actors han tingut algun blanc, sobretot si les obres duren molt de temps.

Equip de “El món il·lustrat”

A L’ENTORN DELS PROTAGONISTES I DE L’AUTOR DE LA FOTO MÉS ANTIGA

Madorell-Padrosa

Madorell-Padrosa

En el fons digital de fotografies que guarda l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern hi ha la imatge que molt probablement sigui la més antiga que es conserva de les que s’han fet en el nostre municipi. I és una imatge amb diverses històries per explicar i que volem compartir amb vosaltres.

La primera història és que en coneixem dues còpies originals en paper totalment diferents, una de les quals ens permet saber exactament la data en què es va fer la fotografia: 29 d’agost de 1870. Fa quasi 150 anys que es va immortalitzar un matrimoni santjustenc: Juan Madorell y Coscoll (81 anys i 4 mesos) i Rosa Padrosa de Madorell (84 anys i 3 mesos). No és habitual trobar fotografies tan antigues amb tanta informació impresa en la mateixa fotografia: sabem quan es va fer, qui són els protagonistes i quina edat tenien en aquell moment.

Val a dir que les dues còpies en paper que es conserven mantenen un excel·lent estat de conservació, cosa que ha permès obtenir unes còpies digitals de gran qualitat. Els originals en paper formen part del fons de Joan Modolell i Mainou, descendent dels protagonistes de la fotografia. I l’autor fou Narcís Nobas i Ballbé, fotògraf barceloní de la segona meitat del segle XIX que en una primera etapa es va especialitzar en el retrat i en la “fotografia etnològica de Catalunya” i que en va presentar una col·lecció en dues Exposicions Universals, a Filadèlfia l’any 1876 i a París l’any 1878. No ho sabem del cert, però podria molt ben ser que aquesta fotografia santjustenca hagués format part d’ambdues exposicions.

Can Ginestar al segle XIX

Can Ginestar al segle XIX

La segona història és la dels protagonistes de la fotografia: es tracta del matrimoni format per Joan Modolell-Ginestar i Gelabert del Coscoll i Rosa Pedrosa i Gelabert de la Riera. Ell era fill de Francesc Modolell-Ginestar i Bas i de Francesca Gelabert del Coscoll i Castells; ella era filla de Jaume Pedrosa i Negre i de Teresa Gelabert de la Riera i Roca. Ambdós varen néixer la dècada dels anys 80 del segle XVIII, una dècada que es va distingir per una elevada mortalitat d’infants: en aquella època sis de cada deu difunts eren albats, infants menors de 14 anys. Els matrimonis tenien molts fills, però en morien molts abans de complir els 15 anys d’edat. Un exemple, en Joan Modolell-Ginestar va esdevenir l’hereu per la mort prematura de dos germans i una germana nascuts (i morts) abans que ell nasqués.

El pare d’en Joan Modolell-Ginestar era el masover del can Ginestar antic (el que estava situat a la plaça que avui en dia es coneix amb el nom de plaça Verdaguer) i en Joan Modolell-Ginestar va comprar, l’any 1830, la casa que avui en dia es coneix com can Ginestar i que durant molts anys havia estat can Tudó (Coral Torra: Els Tudó. 120 anys en la història de can Ginestar (1696-1816)). Els Tudó també foren els propietaris, per espai d’uns quinze anys, de can Ginestar antic (o de la plaça), ja que es van aprofitar de la minoria d’edat dels seus hereus per comprar-la l’any 1717. A l’arribar a la majoria d’edat, l’avi del Joan Modolell-Ginestar (que també es deia Joan) va reclamar els seus drets i va guanyar el plet davant els Tudó, que es van veure obligats a retornar la casa i les terres de can Ginestar antic a en Joan Modolell-Ginestar i Roca.

La tercera història gira al voltant del seu casament: haureu observat per les edats declarades que ella era 3 anys més gran que ell, un fet que en els matrimonis d’aquella època no era gens habitual. No es pot dir que fos un cas únic, ja que el mateix dia que es van casar, es va casar també una germana més gran de la Rosa amb un home una mica més jove que ella. No fou, doncs, un cas únic, però és cert que la proporció de casaments en què la dona era major d’edat que l’home era molt petita.

El dia del casament, l’11 de gener de 1812, ell només tenia 22 anys. L’edat mitjana al casament dels homes solters santjustencs en aquella època era de 27 anys, de manera que es va casar molt més aviat del que era habitual i amb una dona tres anys més gran que ell. De fet, a ella, amb 25 anys en el moment del casament, podríem dir que l’hi hauria passat l’edat de casar-se, ja que la mitjana d’edat al casament de les dones solteres santjustenques era, en aquell moment, de 23 anys; i dues germanes seves més grans s’havien casat amb 18 i 21 anys.

Hi ha més circumstàncies “curioses” al voltant d’aquest casament: ell no tenia cap necessitat de casar-se, atès que el seu pare, masover i amo de can Ginestar antic, era viu (de fet, no va morir fins l’any 1847). En Joan Modolell-Ginestar havia sobreviscut a la infantesa i era l’hereu de la família. En les mateixes circumstàncies, el seu futur cunyat, Francesc Pedrosa i Gelabert de la Riera, hereu de can Padrosa, s’havia casat l’any 1800 a l’edat de 29 anys… I ella podia haver format part del col·lectiu de les “ties solteres”: era la vuitena filla (d’un total de deu) del matrimoni format per Jaume Pedrosa i Teresa Gelabert de la Riera, amos i masovers de can Padrosa. Dels set fills i filles anteriors només n’havia mort prematurament una nena. La resta eren vius l’any 1812 i els quatre primers (dos homes i dues dones) ja estaven casats. La sisena filla del matrimoni va morir soltera amb 34 anys l’any 1815 i la setena, amb 27 anys, i la vuitena, amb 25, es van casar aquell gener de 1812.

 

Què havia passat, ja que sembla un casament més per necessitat del col·lectiu que per una altra cosa (interès de les famílies implicades, amor?)? Val a dir que aquell any 1812 és el que va registrar més casaments en un sol any a Sant Just Desvern entre 1580 i 1936: n’hi va haver 31, quan la mitjana anual de casaments del període 1801-1825 es situa entre 5 i 6. I des del maig de 1811 no se n’havia celebrat cap. Quin és el context que envolta aquest casament? Ens trobem enmig de la guerra d’Independència, amb totes les conseqüències que va comportar: elevada mortalitat, sobretot adulta, l’any 1809, l’annexió de Catalunya per part de França i una inestabilitat que es tradueix en un retard generalitzat dels casaments… En el moment que la situació esdevé més estable s’intenta recuperar el temps perdut i, talment com havia passat en altres catàstrofes demogràfiques anteriors, la resposta fou un augment sobtat dels casaments amb implicació de vidus i, sobretot, vídues, i de solters i solteres joves (entre els homes) i no tan joves (entre les dones). Com si es tractés de complir una norma no escrita, després d’una catàstrofe calia una implicació de tothom que estigués disponible per refer les famílies perdudes i saltar-se, de manera puntual, les convencions de l’època (tampoc no escrites) al voltant del sagrament més sagrat: el matrimoni.

 

Raimon Masdeu i Termens

Doctor en Història

100 ANYS PUJANT A L’AUTOBUS

a-384

El 31 de desembre de 2016 va fer 100 anys que Manel Garcia Solà creava la primera companyia d’autobusos que arribava a  Sant Just. Des d’aquells primers autobusos que paraven a la Plaça Campreciós fins als 300 autobusos diaris  que avui tenen part del seu recorregut pels carrers santjustecs, el trasnport públic ha fet moltes variacions.

No només han canviat els vehicles, també hem posat en funcionament nous mitjans,  des del 2006 el TRAM ha anat fent via, fins arribar a gairebé un milió d’usuaris el passat 2016 a la T3

El transport ha evolucionat amb la societat, i de la mateixa manera que el 1916 es van deixar enrere les diligències de cavalls, un segle més tard estem vivint la revolució de les energies20000002 renovables, canviant gasoil per electricitat.

Acompanyeu-nos en el viatge i visiteu l’exposició que ha organitzat l’Arxiu i quedarà repartida en 3 espais diferents de Sant Just, feu parada, doncs, a Les Escoles, El Centre Cívic Joan Maragall i el CIM de Can Ginestar.

 

En el Cercador d’Imatges que teniu a la dreta de la pantalla podeu cercar totes les fotografies que tenim a l’Arxiu respecte els AUTOBUSOS.

%d bloggers like this: