CONVERSA AMB LALI AYGUADÉ, BALLARINA I COREÒGRAFA I CLARA PEYA, COMPOSITORA I PIANISTA

Dilluns 20 de març de 2017 a la Sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

La conversa va començar explicant cada una, a grans trets, la seva trajectòria fins avui.

La Clara diu que ella, de petita, jugava a tenis i tocava el piano, ja que la seva família estava molt lligada a la música i era com una tradició. No obstant això, hi va haver un moment en què va haver de triar entre la música i el tenis, i es va decantar pel piano, ja que per ella era més fàcil.

A partir d’aquí, va estudiar piano clàssic a l’ESMUC i més tard jazz i modern al Taller de Músics. Això no obstant, i malgrat que el jazz és una música que permet improvisar, ella necessitava fer la seva música i va començar a compondre i treballar pel seu compte.

La Lali va comentar que va començar a l’Estudi Tutuguri de Sant Just i va agrair a la Totti i a la Roser, que eren a la sala, tot el que havien fet per ella. La Clara, en aquest punt s’hi va afegir, ja que ella també hi havia anat i en tenia molt bon record.

Més tard va anar durant un any a l’Institut del Teatre i 4 anys a l’escola PARTS de Brussel·les, on, a més de dansa, ensenyaven a descobrir un llenguatge propi, que és el que a ella li interessava.

En finalitzar l’escola, va treballar amb les companyies Publik Eye, Akram Khan, Hofesh Shecther, Wim Wandekeybus, Enclave de Roberto Olivan i, darrerament, amb la companyia de circ Baró d’Evel. Diu que ser amb gent que treballa en diversos camps et permet aprendre moltes coses.

Actualment està treballant en els seus propis projectes.

La Clara comenta que la seva trajectòria no és tan internacional. Diu que ha tingut la sort d’haver-se dedicat al piano des de molt aviat i d’haver fet molts bolos, però que, a l’estranger, només ha anat a Rússia.

Va decidir que el clàssic, però també el jazz, malgrat que aquest té un llenguatge més obert i et permet improvisar, no eren el que ella buscava, i com que a ella sempre li havien agradat les arts escèniques, malgrat ser pianista, va decidir investigar en aquest camp i va començar a anar a veure espectacles tant de teatre com dansa en els quals la música tingués un paper important. Declara que als seus amics músics no els interessa la música com a part escènica i que això, per a ella, és un avantatge, perquè no ha tingut competència. A ella li agrada molt el circ, la dansa contemporània i el teatre i a partir d’aquest intercanvi ha desenvolupat el seu treball. Pensa que quan diferents arts es conjunten, tenen més força.

La Lali explica que quan ella va veure actuar la Clara al Festival Persona, de Sant Just, li va agradar molt la seva presència escènica i li va demanar el telèfon amb la perspectiva de poder fer alguna cosa juntes algun dia.

Comenta que sí que és veritat, que quan ajuntes diferents disciplines, t’enriqueixes, perquè uneixes diferents llenguatges. Per exemple, quan posa la música a les seves coreografies, explica al músic que vol utilitzar un llenguatge diferent del que parla amb els seus ballarins. La Clara ho confirma dient que quan ella parla amb músics, fa servir un llenguatge musical, però, en canvi,quan parla amb disciplines diferents, parla amb un llenguatge distint, utilitza les emocions com a motor generador.

Explica que ha treballat amb el Manolo Alcántara, que és un noi que fa circ, totalment arítmic i la manera de connectar va ser que ell expliqués què volia transmetre en cada escena, o sigui, a través de les emocions.

La Lali creu que la música és la meitat d’un espectacle de dansa i que és molt important, perquè representa l’emoció.

La Clara diu que, a ella, el que li agrada quan va a veure espectacles de dansa contemporània és que la música tingui un valor més enllà de si mateixa. I critica que normalment es tracti de música enllaunada i no en directe. La Lali diu que la resposta és el pressupost.

La Lali comenta que ella sempre ha donat molta importància a la música, ja que ha treballat amb coreògrafs que treballen amb música en directe, com l’Akram Khan i el Hofesh Schekter i que, fins i tot a l’escola on va estudiar, analitzaven molt tot el que fa referència a aquest tema.

La Clara diu que als músics se’ls hi hauria d’ensenyar a treballar el cos i als coreògrafs, la música. Per ella, la riquesa és en la barreja de llenguatges.

La Clara li pregunta si coneix la companyia DV8 i la Lali diu que sí, que li agrada molt, ja que fan una dansa-teatre que l’atreu molt. Explica que la barreja amb la dansa de coses quotidianes, que la gent pot reconèixer, amb coses més abstractes li interessa molt. Comenta que així com la música és molt matemàtica, a la dansa contemporània, a vegades, li costa reflectir els moviments normals, i pensa que la barreja entre l’abstracció i la normalitat és el que més li agrada, perquè això t’apropa al gran públic.

La Clara li pregunta què és el que li interessa a l’hora de crear, quin és el seu motor. Contesta que li interessa treballar amb la transformació en general, tant del cos com dels sentiments.

Aquí ens mostra un teaser d’una peça de la Lali, que es diu Kokoro i que tracta sobre la transformació.

Ara és la Lali qui pregunta a la Clara on troba la inspiració. Contesta que, comptant que la música li ocupa totes les hores del dia, va decidir utilitzar-la com a denúncia, o almenys com a altaveu de transmissió, sobretot amb tot allò que fa amb la seva companyia.

Diu que treballa amb molts tipus de gent: del teatre, de la dansa, grups de música i, com a mostra, posa el teaser de Limbo, que és una peça que aquests dies es podrà veure a la Sala Becket, on es treballen diversos gèneres.

La Lali parla d’un duet que es diu Incongnito, el qual s’ha utilitzat per filmar el curtmetratge Timecode, que ha estat nominat als Oscars. Vol passar un teaser, però no pot i al seu lloc posa De camino al otro , rodat a la masia de Can Padrosa de Sant Just.

La Clara diu que aquest Grec estrenarà una obra que està relacionada amb la violència sexual i, per mostra, ens posa el vídeo del disc Oceanes, en el qual participa la seva germana.

La Clara pregunta a la Lali sobre els seus plans i ella li diu que ara intentarà ser més per aquí per poder treballar en els seus propis projectes. La Clara diu que ara ha estat treballant en una obra al Lliure i que ha gaudit molt durant el procés, però que una vegada enllestit, ja no li aporta gairebé res,i que, actualment, està fent diverses coses alhora.

La Lali diu que la seva nova obra s’estrenarà per l’octubre a Temporada Alta i després al Mercat de les Flors el 2018.

Totes dues diuen que aquí, els músics i els actors surten menys, perquè tenen el handicap de la llengua. La Clara diu que per poder actuar a fora cal que vinguin a veure’t els programadors internacionals.

També parlen que a cada país el públic és diferent en les seves reaccions i que això és molt interessant, perquè cada vegada has d’adaptar-te una mica.

Treballar en companyies de dansa estrangeres és molt enriquidor, perquè normalment hi ha ballarins de diferents països, i aquest intercanvi és molt interessant, no obstant això, ser al teu país et fa ser més tu.

La Clara diu que ella no ha triat el seu camí sinó que l’ha trobat i que s’ha trobat molt limitada, perquè en el seu camp no hi ha dones, tot són homes, i és molt complicat i competitiu. Ella pensa que el que finalment funciona és ser com ets realment, malgrat que costi molt.

La Lali explica que ella va haver de marxar per tal de trobar el que volia, ja que aquí a l’escola no ho trobava. La Clara afegeix que realment les escoles no potencien les personalitats, començant per les de primària.

A la pregunta de si actualment ha canviat el que fa referència als homes i les dones, la Clara contesta que encara hi ha molts tabús i diu que ella creu que passa perquè els homes sempre estan competint i, en canvi, les dones, no, malgrat que reconeix que potser hi ha hagut algun avenç.

Sobre la pregunta que com és que hi ha tantes cantants dones i tan poques músiques, ella diu que les cantants no són considerades músiques i que, en part, tenen un rol sexual, fet amb el qual ella no està d’acord, ja que creu que sí que són músiques.

Sobre el que pensen els seus amics músics, diu que moltes vegades ella s’ha sentit marginada. Per tot això, només cal mirar quantes dones músiques reconegudes té la història.

 

El món il·lustrat

 

Anuncis

L’ESCULTORA MONTSERRAT SASTRE EXPOSA A CAN GINESTAR

Extreure un nou volum a les fustes com el Sipo, el Til·ler, el pi d’Oregó, el Cedre o el  Cebrano presents en aquesta exposició. Saber de la seva procedència, conèixer la seva textura, el seu olor o be, passar a tocar el fang, amassar-lo després de acolorir-lo, construir amb ell la peca, addicionant  la matèria per després  passar-la per el foc. Aquest ha estat el procés de l´obra que presento i ha estat acollida dins la magnifica sala del Celler de Can Ginestar aquest mes d´abril.

Després sí, de 30 anys sense exposar individualment, pues aquella mostra es va fer paral·lelament a la inauguració de l´escultura commemorativa  del Mil·lenari de Sant Just . Altra mostra en el Celler va ser en el 1979.

En aquesta exposició presento 25 obres i  hi han tres grups que formant una sola peca com es “joc d’ocells” conjunt realitzat a partir de planxes de ferro pintats i damunt d´un “damer”.

L´altre grup es “camí de flors” que consta de 5 peces de fusta de til·ler quines formes o flors viuen en la memòria dels meus passeig-os per Collserola o “espais interns” de fusta de Cebrano (Camerun) on vull donar veu als arbres en que treballo vinguts d´altres terres.

Altres de fusta com “Mediterrània” d´abebay o  “Floració” de cedre, son peces composades a partir de la superposició de taulons gruixuts per poder donar mes volum.

També presento  peces recents fetes per aquesta mostra com la “flor blanca” de til·ler francès vingut de la Borgonya o els tòtems de ceràmiques cuites a 1300ºC acolorides amb vermells, grocs i blaus i peces petites qu´els nens identifiquem enseguida com a flors.

Però, com jo poc descriure el motor de l´anomenada inspiració quant em  preguntant ?. Potser sí, es la suma d´una mirada en les formes i volums de la natura, una observació que queda amb la memòria visual  e impregnada d´ella dibuixo les meves futures escultures i modelo les primeres maquetes. Peces en les que no renuncio a reunir conceptes com la bellesa, el moviment, l’elegància i que propicien al visitant el goig amb la seva contemplació.

Montserrat Sastre, abril 2017

montserratsastreesculturas.blogger.com

Llibres per Sant Jordi: ESTELS ERMITES I ESGLESIOLES DE COLLSEROLA

 

El fotògraf Mariano Pagès D’Ursò ens presenta en aquesta obra un recorregut nocturn pels 9 termes municipals que conformen el Parc Natural de Collserola. L’autor aconsegueix unes fotografies del patrimoni històric i religiós sota la llum dels estels que  mai no s’havien vist  juntes en una publicació.

L’Arxiu Municipal ha prestat els seus suport per tal de guiar al fotògraf en les imatges de Can Ginestar, Can Vilar i L’església dels Sants Just i Pastor.

L’arxiver ha escrit el pròleg d’aquesta publicació com a coneixedor del PAtrimoni arquitectònic del PArc de Collserola.

Dissabte 22 d’abril es va fer la presentació del llibre i de l’exposició per part del l’autor, al Centre d’Informació del Parc.

Podeu visitar aquesta exposició que no us deixerà, segur, indiferents al Centre d’Informació del Parc de Collserola a Vil·la Joana, fins el dia 30 d’abril.

Ubicació: Carretera de Vallvidrera a Sant Cugat, al km. 4,7
Telèfon: 93 280 35 52

http://www.marianopages.com/coleccio-estels-ermites-i-esglesioles/

%d bloggers like this: