RAMON AGUADÉ BOSCH

Fotografia: Lluís Ramban

Fotografia: Lluís Ramban

El passat dimarts 27 de setembre ens deixava en Ramon Aguadé Bosch, de moltíssims veïns i veïnes conegut per ser un dels motors de la Cavalcada de Reis. El Sr. Aguadé havia nascut 1940.

Era fill de Assumpció Bosch i Joan Aguadé, ferrer al carrer Badó. Al taller familiar aprengué l’ofici de forjador i serraller, al qual es dedicà professionalment tota la vida. Va ser l’artífex del trasllat, l’any 1986 , a la nau industrial de l’avinguda de la Riera amb maquinària per fer qualsevol treball de serralleria. D’aquesta nau industrial, van sortir-ne 1.500 finestres per la Vil·la Olímpica de Barcelona’92.

De petit, havia assistit a unes celebracions fetes a l’Ateneu que ja incloïen el repartiment de joguines entre els nens i la presència dels Reis. Va ser cap a l’any 1960 que amb una vintena d’anys entrà a col·laborar en ferm amb la Comissió de la Cavalcada de Reis, que s’havia creat l’any 1952.

L’any 1974 va ser regidor de l’Ajuntament amb l’alcalde Rodolfo Sánchez Cuellar, però no per això deixà mai de ser el cap de la Comissió Pro-Cavalcada de Reis, formada llavors per 19 persones.

El tractor de Ramon Aiguadé arrossegant la carrossa de Reis.

Molts de nosaltres el recordem essent el capdavanter de la Comissió de Cavalcada de Reis amb la seva llibreta a les reunions prèvies i conduint ell mateix un dels tractors de les carrosses. En Ramon també s’implicà en l’àmbit local en la realització de les catifes de flors per Corpus, sobretot la del carrer Badó, i en la celebració dels Tres Tombs amb l’Agrupació de Sant Antoni Abad. Va ser un gran afeccionat a l’esport, cosa que el dugué a ser jugador del Club de Bàsquet Sant Just, a ser membre de l’Agrupació Motorista i a organitzar diverses gimcanes motoristes a l’Escola Montserrat. Fins ben gran va practicar l’esquí. L’any 2014, va merèixer la distinció dels premis CONVIU, atorgats per l’Ajuntament de Sant Just Desvern, per “contribuir a preservar la tradició popular, especialment la Nit de Reis.”

ramon-aguade-bosch “No hi ha cap nit de l’any que tingui la màgia de la nit de Reis. Encara avui, que gairebé tots els nens i nenes estan saturats de joguines, el ritual d’escriure la carta, donar-la a ses majestats, contemplar la Cavalcada, anar a dormir d’hora i esperar fins al matí per veure què han portat els Reis, excita, com molt poques coses, la il·lusió dels més menuts.”

Aquestes paraules tan boniques de Toni Anguera al seu article sobre els 50 anys de la Cavalcada de Reis han estat una realitat a casa nostra per la feina pacient i tenaç de persones com en Ramon Aguadé Bosch. Descansi en pau.

 

Arxiu Municipal de Sant Just Desvern

CONVERSA AMB ANNA BOFILL I GABRIEL BRNČIĆ

 

Els dos contertulians durant la conversa

Els dos contertulians durant la conversa

Dilluns 7 de febrer de 2016 a Can Ginestar

Va començar amb l’Anna dient que aquesta seria una conversa improvisada, que posaran en pràctica allò que es diu una sinapsi, que vol dir que una idea conduirà a una altra.

L’Anna explica que ella venia del camp de l’arquitectura però que des de molt petita, sempre li va interessar la música. Va començar a fer música  l’any 1971,  i va compondre la seva primera obra per a un grup de cambra que es va estrenar al Palau de la Música, i que va tenir molt èxit. Això la va animar a continuar.

Cap a finals dels anys 60, tenia com assessor el compositor Josep Maria Mestres Quadreny i que va ser a ell a qui li va demanar ajuda per fer aquesta primera obra. En Mestres Quadreny li va comentar que tenia la intenció, juntament amb altres companys com José Luis Callejo i   Andrés Lewin-Richter, de muntar un laboratori electroacústic que es diria PHONOS i, al qual es va incorporar en Gabriel, que ja tenia una llarga experiència a l’Argentina.  Jo m’hi vaig apuntar com alumna.

PHONOS és tot un món, tot un pensament. Allà es composaven sons i el Gabriel em va explicar la física del so i com poder treballar amb aquesta matèria.

Això es va anar anal·lizant i va anar evolucionant. L’ordinador, el que fa és acelerar la manipulació i la comprensió.

Aquest tipus de música va començar cap a l’any 59, amb el que s’anomena  música concreta, gravant sons amb objectes, sorolls, malgrat que aquesta paraula ja és antiga. Nosaltres sempre parlem de sons no de  sorolls, ja que aquesta paraula va lligada a fressa, tal com ho descriu l’Attali  parlant  d’El ruido de la política.

En Gabriel comenta que aquí ha passat un símil amb la gent que estudiava el so: la música electrònica va transformar l’horitzó i les idees del compositor, ja que els hi va obrir moltes possibilitats i és per aquí  que ha sorgit com una entitat possible,  com un ens nou que   commou i embelleix la nostra vida.

La sala Isidor Cònsul plena escoltant als dos compositors

La sala Isidor Cònsul plena escoltant als dos compositors

A poc a poc, malgrat que molta gent pensava que aquest so era fred, lleig, que el veía com un soroll, els músics de tot el món, en els congressos i concerts internacionals, parlàvem de la bellesa d’aquesta música i això s’ha anat imposant al llarg del temps. Tot això no és per un afany de coneixement acadèmic, sinó per un pensament estètic, per una apreciació física i emotiva dels sons i les combinacions.

L’Anna diu que aquest pensament estètic influeix en la música nova feta amb instruments, diu que ella mateixa està influenciada a l’hora de compondre.

Actualment existeixen moltes obres que s’anomenen mixtes que consten d’una part acústica instrumental i una part electrónica i,  la qual cosa és molt interessant perquè permet que dialoguin els dos sons, els que vénen d’una corda pura amb sons sintètics fabricats a l’ordinador o simplement modificats a l’ordinador.

En aquest punt mostren un exemple d’una obra de l’Anna.

En Gabriel explica que aquests sons que hem escoltat s’anomenen acusmàtics. L’acusmàtica prové de  Pitàgores, el qual  es posava darrere un

teló per tal que els seus alumnes no el veiessin ni parlar ni gesticular i només l’escoltessin. Precisament, els acadèmics del segle XX varen descobrir aquesta propietat de la ràdio: nosaltres escoltem la veu del locutor però no el coneixem ni el veiem i això ens permet inventar.

Molta música electrònica o electroacústica indiferentment està pensada d’aquesta manera. Hi ha concerts que es diuen acusmàtics  i sobre això hi ha hagut un debat sobre que què era millor, si els músics tocant o simplement guiar-se per allò que l’oïda sentia. Actualment, encara existeix aquest debat. La música de cinema és el millor exemple d’aquesta música acusmàtica.

Diu que els músics de veritat estan farts de la investigació d’efectes sonors que només han donat com a resultat les superproduccions cinematogràfiques i poca cosa més. Ell pensa que els que han tocat algun instrument tenen una experiència amb l’oïda que mai podrà comparar-se amb modes d’audició genèrica. L’ important és penetrar en aquest so, el so sintètic, fins al punt de comparar-lo amb un instrument tradicional, tot i descobrir la seva bellesa.

Els assistents escoltant atentament la ponència dels dos compositors.

Els assistents escoltant atentament la ponència dels dos compositors.

L’Anna proposa parlar de la música que ells fan. Diu que ella parlarà de la inspiració, de com surten les idees i cita a Bach, que deia: “cerqueu i trobareu”. Pel que fa a ella pensa que les idees venen buscant, treballant i experimentant. Diu que com arquitecta moltes idees li han arribat de l’arquitectura, per exemple la seva primera obra venia del Walden, la geometria que  va treballar per fer l’edifici, la va utilitzar per fer l’obra, és una geometria molt simètrica, ja que és un edifici que creix a partir d’inversions i això també s’explica en la música. També treballa en la idea de l’atzar, el determinisme i l’indeterminisme que ve de la filosofia grega.

El que fa és tractar el material i les relacions intervàl·liques amb les probabilitats concretes i, en canvi, pensa la composició geomètricament, o sigui, que uneix l’indeterminat i el determinat en una mateixa obra.

Aquí ens ensenya la partitura “Alea Arborea”, que sembla un dibuix.

El Gabriel ens explica que ell ha fet moltes peces que tracten el problema de les relacions entre els músics. Diu que els grans improvisadors de jazz tenen molta consciència del que és la col·laboració, la qual produeix la interacció amb el públic. Quan ha treballat amb  solistes, no ha tingut cap problema perquè  interpretessin correctament la partitura. En aquest punt, parla del respecte al text, el qual, a vegades se segueix escrupolosament, però que al llarg del temps pot anar modificant-se, ja que l’interpret es recrea en l’obra que noacaba en l’escriptura, sinó que el músic la reinterpreta.

L’Anna diu que ells són els que posen unes idees de manera que algú les pugui tocar i desxifrar, però que és aquesta persona la que acaba de crear-la i l’auditor és també el que acaba de compondré, perquè cadascú la filtra amb les seves pròpies emocions i l’obra no està acabada fins que no està filtrada per les emocions i coneixements de cada persona. Això és la riquesa d’aquest art que és la música, que és el més abstracte de tots.

No s’ha de voler entendre aquest tipus de música, sinó que  un s’ha de deixar portar, perquè així com les altres músiques estan guardades en la memòria i aquesta les reconeix, aquesta, en ser  nova i no  tenir cap precedent i, no

la reconeix. És aleshores quan hi ha gent que s’obre i vol experimentar i altres que es tanquen i no els hi agrada.

En aquest punt posen una obra de l’Anna.

En Gabriel diu que tota aquesta imaginació es pot coordinar amb programes informàtics i això, per a un estudiant de composició, abans sonava com una agressió a la sacrosanta identitat del músic i de l’artista. Un programa informàtic pot donar d’una forma elegant i ràpida. Bach, Corelli o Mozart escrivien molt ràpidament, no tan sols per dominar l’escriptura musical amb maestria, sinó perquè dominaven també uns programes (estructures musicals).

Avui existeixen programes que  s’han utilitzat  per informatitzar les sonates que han resultat mediocres, segurament perquè els que ho han analizat sabien molt poc d’anàlisi músical. L’idea era desenvolupar un transcurs sonor (un temps llarg) i els esdeveniments que estan passant ara per dosificar-los en el que els entesos han anomenat “times points” i explicar perquè han passat i perquè han passat en aquell lloc.

En aquest punt, per tal d’il·lustrar això, posen el violí-concert del Gabriel, segons l’Anna molt interessant per la diversitat i la repetició.

En acabar, hem passat a les preguntes del públic.

Han explicat que aquesta música necessita més responsabilitat política a l’hora de difondre-la, tant a les escoles  com als programadors musicals. En altres països, no només programen aquesta classe de música sinó que hi ha teatres especialitzats.  Opinen que mentre que aquí pensen que una obra de Tàpies és patrimoni, no consideren aquest tipus de música com  a patrimoni.

Comenten que l’ESMUC ha fet molt per aquest tipus de música.

Diuen que, actualment la música electrònica més coneguda és la que ve del pop, el rock o el jazz, amb la tecnologia més avançada, però en canvi, de vegades, molt poc elaborada.

 

logo_transparent

El món il·lustrat

PORTA, CADIRA

FOTÒGRAF: Jordi Cunties. Escultura de CArme Malaret als Jardins d'Antoni Malaret i Amgó

FOTÒGRAF: Jordi Cunties. Escultura de Carme Malaret als Jardins d’Antoni Malaret i Amigó

El dissabte 24 d’octubre, finalment es presentava l’escultura  Porta, cadira. Va ser el dia que, d’alguna manera, també s’inaugurà la plaça Antoni Malaret.

Va ser un acte emotiu i esperat pels veïns, que va representar un reconeixement al pare i a tota una generació que va lluitar per retornar les llibertats que van ser segrestades per la dictadura.

Molta gent va voler retre-li homenatge i davant l’escultura s’aplegaren familiars, amics i coneguts, molts d’ells coresponsables de l’autoria   Va ser un acte en el qual la música va ser present i les converses, animades, al voltant de la significació del volum.

Vaig començar explicant quina va ser l’espurna que va encendre el procés creatiu.  Porta al coneixement és una peça que, anys enrere, havia fet expressament per al seu espai més íntim, el despatx, on és capbussava  en els seus escrits i fluïa amb la lectura i les converses amb els amics.

El simbolisme que tenia per a mi aquesta primera porta, el vaig intentar traslladar a l’espai públic i la vaig pensar com un element més de la plaça. Instal·lada directament a terra, volia que la gent la pogués traspassar. Amb aquesta acció, marcava també la idea de trànsit i de moviment, que per a la generació del pare va ser decisiu per poder obtenir la democràcia i, amb ella, la possibilitat de votar lliurement.

La porta està ubicada en un lloc d’intersecció entre la plaça, la Casa Costa i Les Escoles, orientada discretament cap al pati porticat per accentuar el simbolisme, ja que el pare va aprendre a llegir i a escriure a Les Escoles.

Peça de Carme Malaret al despatx del seu pare

Peça de Carme Malaret al despatx del seu pare

L’estructura també va ser molt estudiada .Per a mi, tot material explica. Vaig decantar-me pel ferro i l’argila, perquè les seves característiques em servien per il·lustrar la personalitat del pare. El ferro, lleugerament corbat i de gruixos diferents, trenca amb la rigidesa del marc i suavitza la frontalitat. L’argila, material que  m’identifica com a artista, havia de ser-hi present. Però crec que el que més el podia definir va ser la possibilitat que la gent hi participés amb l’acció de  texturar una planxa de fang amb els dits i deixar-hi la seva emprenta. Prop de 100 persones van passar pel taller, amb moltes raons diverses, però totes amb un record d’estimació cap al pare.

Les anècdotes que sorgien mentre estiraven el fang, retallaven la rajola i pressionaven els dits sobre l’argila són dignes de ser recollides en un altre text.

Empremtes de mans de nens que no arriben a l’any  compartint frontal amb les de persones de més de 90 anys.

La diversitat formal aconseguida amb aquesta acció dóna calidesa a l’obra i emfatitza el caràcter senzill i proper del pare.

Per últim, vull explicar perquè la porta s’ha convertit en cadira. La col·locació d’una planxa de ferro a mode de respatller li suma una nova significació. No només parlem de trànsit, sinó de reflexió i pensament. De diàleg i d’escolta. De silenci i de brogit. De ser receptacle i amplificador.

De voler ser, per compartir amb el lloc ,el pas de la història.

 

Carme Malaret

Sant Just Desvern, 25 de gener de 2016

%d bloggers like this: