Llibres per Sant Jordi: ESTELS ERMITES I ESGLESIOLES DE COLLSEROLA

 

El fotògraf Mariano Pagès D’Ursò ens presenta en aquesta obra un recorregut nocturn pels 9 termes municipals que conformen el Parc Natural de Collserola. L’autor aconsegueix unes fotografies del patrimoni històric i religiós sota la llum dels estels que  mai no s’havien vist  juntes en una publicació.

L’Arxiu Municipal ha prestat els seus suport per tal de guiar al fotògraf en les imatges de Can Ginestar, Can Vilar i L’església dels Sants Just i Pastor.

L’arxiver ha escrit el pròleg d’aquesta publicació com a coneixedor del PAtrimoni arquitectònic del PArc de Collserola.

Dissabte 22 d’abril es va fer la presentació del llibre i de l’exposició per part del l’autor, al Centre d’Informació del Parc.

Podeu visitar aquesta exposició que no us deixerà, segur, indiferents al Centre d’Informació del Parc de Collserola a Vil·la Joana, fins el dia 30 d’abril.

Ubicació: Carretera de Vallvidrera a Sant Cugat, al km. 4,7
Telèfon: 93 280 35 52

http://www.marianopages.com/coleccio-estels-ermites-i-esglesioles/

Llibres per Sant Jordi: MASIES I VIDA RURAL A COLLSEROLA

El mes de desembre del 2016 va aparèixer a les llibreries “ Masies i vida rural a Collserola”, un llibre que intenta recollir les vivències de masovers i habitants i propietaris de les masies que hi encara avui  a Collserola.

Gran part de la superfície de sAnt Just és dins del Pulmó verd de Barcelona, el Parc de Collserola, i per tant les masies en àmbit no urbà pertanyen en aquest espai.

Eugeni Casanovas va contactar amb l’Arxiu Municipal per conèixer propietaris i masovers de masies amb un llarg arrelament familiar. Des de l’Arxiu se li van proposar diverses masies actuals que seguien en mans de la mateixa família des de fa més de 300 anys. A partir d’aquí l’autor va reunir-se per parlar amb Joaquim Carbonell i Calders, per tal que aquest li expliqués la nissaga familiar que hi havia hagut a Can Carbonell.

Per altra banda l’autor , va accedir i consultar a l’Arxiu Històric Municipal la cinta de cassette d’un fons privat, podent escoltar l’enregistrament de l’entrevista  a la Conchita Marsà, filla dels masovers de la Torre del Bisbe a Sant Feliu de Llobregat, feta a inicis dels anys 80

En el llibre d’Eugeni Casanovas, l’autor ha mirat de recuperar la vida que es feia en 10 d’aquests cases pairals.

El passat 19 d’abril el programa de TV3 “Divendres” parlava d’aquest llibre, podeu recuperar la petita entrevista en el minut 35.15 del següent enllaç, on apareix el santjustenc Joaquim Carbonell i Calders.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/divendres/divendres-19042017/video/5662745/

A L’ENTORN DELS PROTAGONISTES I DE L’AUTOR DE LA FOTO MÉS ANTIGA

Madorell-Padrosa

Madorell-Padrosa

En el fons digital de fotografies que guarda l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern hi ha la imatge que molt probablement sigui la més antiga que es conserva de les que s’han fet en el nostre municipi. I és una imatge amb diverses històries per explicar i que volem compartir amb vosaltres.

La primera història és que en coneixem dues còpies originals en paper totalment diferents, una de les quals ens permet saber exactament la data en què es va fer la fotografia: 29 d’agost de 1870. Fa quasi 150 anys que es va immortalitzar un matrimoni santjustenc: Juan Madorell y Coscoll (81 anys i 4 mesos) i Rosa Padrosa de Madorell (84 anys i 3 mesos). No és habitual trobar fotografies tan antigues amb tanta informació impresa en la mateixa fotografia: sabem quan es va fer, qui són els protagonistes i quina edat tenien en aquell moment.

Val a dir que les dues còpies en paper que es conserven mantenen un excel·lent estat de conservació, cosa que ha permès obtenir unes còpies digitals de gran qualitat. Els originals en paper formen part del fons de Joan Modolell i Mainou, descendent dels protagonistes de la fotografia. I l’autor fou Narcís Nobas i Ballbé, fotògraf barceloní de la segona meitat del segle XIX que en una primera etapa es va especialitzar en el retrat i en la “fotografia etnològica de Catalunya” i que en va presentar una col·lecció en dues Exposicions Universals, a Filadèlfia l’any 1876 i a París l’any 1878. No ho sabem del cert, però podria molt ben ser que aquesta fotografia santjustenca hagués format part d’ambdues exposicions.

Can Ginestar al segle XIX

Can Ginestar al segle XIX

La segona història és la dels protagonistes de la fotografia: es tracta del matrimoni format per Joan Modolell-Ginestar i Gelabert del Coscoll i Rosa Pedrosa i Gelabert de la Riera. Ell era fill de Francesc Modolell-Ginestar i Bas i de Francesca Gelabert del Coscoll i Castells; ella era filla de Jaume Pedrosa i Negre i de Teresa Gelabert de la Riera i Roca. Ambdós varen néixer la dècada dels anys 80 del segle XVIII, una dècada que es va distingir per una elevada mortalitat d’infants: en aquella època sis de cada deu difunts eren albats, infants menors de 14 anys. Els matrimonis tenien molts fills, però en morien molts abans de complir els 15 anys d’edat. Un exemple, en Joan Modolell-Ginestar va esdevenir l’hereu per la mort prematura de dos germans i una germana nascuts (i morts) abans que ell nasqués.

El pare d’en Joan Modolell-Ginestar era el masover del can Ginestar antic (el que estava situat a la plaça que avui en dia es coneix amb el nom de plaça Verdaguer) i en Joan Modolell-Ginestar va comprar, l’any 1830, la casa que avui en dia es coneix com can Ginestar i que durant molts anys havia estat can Tudó (Coral Torra: Els Tudó. 120 anys en la història de can Ginestar (1696-1816)). Els Tudó també foren els propietaris, per espai d’uns quinze anys, de can Ginestar antic (o de la plaça), ja que es van aprofitar de la minoria d’edat dels seus hereus per comprar-la l’any 1717. A l’arribar a la majoria d’edat, l’avi del Joan Modolell-Ginestar (que també es deia Joan) va reclamar els seus drets i va guanyar el plet davant els Tudó, que es van veure obligats a retornar la casa i les terres de can Ginestar antic a en Joan Modolell-Ginestar i Roca.

La tercera història gira al voltant del seu casament: haureu observat per les edats declarades que ella era 3 anys més gran que ell, un fet que en els matrimonis d’aquella època no era gens habitual. No es pot dir que fos un cas únic, ja que el mateix dia que es van casar, es va casar també una germana més gran de la Rosa amb un home una mica més jove que ella. No fou, doncs, un cas únic, però és cert que la proporció de casaments en què la dona era major d’edat que l’home era molt petita.

El dia del casament, l’11 de gener de 1812, ell només tenia 22 anys. L’edat mitjana al casament dels homes solters santjustencs en aquella època era de 27 anys, de manera que es va casar molt més aviat del que era habitual i amb una dona tres anys més gran que ell. De fet, a ella, amb 25 anys en el moment del casament, podríem dir que l’hi hauria passat l’edat de casar-se, ja que la mitjana d’edat al casament de les dones solteres santjustenques era, en aquell moment, de 23 anys; i dues germanes seves més grans s’havien casat amb 18 i 21 anys.

Hi ha més circumstàncies “curioses” al voltant d’aquest casament: ell no tenia cap necessitat de casar-se, atès que el seu pare, masover i amo de can Ginestar antic, era viu (de fet, no va morir fins l’any 1847). En Joan Modolell-Ginestar havia sobreviscut a la infantesa i era l’hereu de la família. En les mateixes circumstàncies, el seu futur cunyat, Francesc Pedrosa i Gelabert de la Riera, hereu de can Padrosa, s’havia casat l’any 1800 a l’edat de 29 anys… I ella podia haver format part del col·lectiu de les “ties solteres”: era la vuitena filla (d’un total de deu) del matrimoni format per Jaume Pedrosa i Teresa Gelabert de la Riera, amos i masovers de can Padrosa. Dels set fills i filles anteriors només n’havia mort prematurament una nena. La resta eren vius l’any 1812 i els quatre primers (dos homes i dues dones) ja estaven casats. La sisena filla del matrimoni va morir soltera amb 34 anys l’any 1815 i la setena, amb 27 anys, i la vuitena, amb 25, es van casar aquell gener de 1812.

 

Què havia passat, ja que sembla un casament més per necessitat del col·lectiu que per una altra cosa (interès de les famílies implicades, amor?)? Val a dir que aquell any 1812 és el que va registrar més casaments en un sol any a Sant Just Desvern entre 1580 i 1936: n’hi va haver 31, quan la mitjana anual de casaments del període 1801-1825 es situa entre 5 i 6. I des del maig de 1811 no se n’havia celebrat cap. Quin és el context que envolta aquest casament? Ens trobem enmig de la guerra d’Independència, amb totes les conseqüències que va comportar: elevada mortalitat, sobretot adulta, l’any 1809, l’annexió de Catalunya per part de França i una inestabilitat que es tradueix en un retard generalitzat dels casaments… En el moment que la situació esdevé més estable s’intenta recuperar el temps perdut i, talment com havia passat en altres catàstrofes demogràfiques anteriors, la resposta fou un augment sobtat dels casaments amb implicació de vidus i, sobretot, vídues, i de solters i solteres joves (entre els homes) i no tan joves (entre les dones). Com si es tractés de complir una norma no escrita, després d’una catàstrofe calia una implicació de tothom que estigués disponible per refer les famílies perdudes i saltar-se, de manera puntual, les convencions de l’època (tampoc no escrites) al voltant del sagrament més sagrat: el matrimoni.

 

Raimon Masdeu i Termens

Doctor en Història

%d bloggers like this: