L’artista d’una nissaga: XAVIER MODOLELL LUCH 1917-1986

Trobem arrelada la Família Modolell, a Sant Just, aproximadament des del  1510. Ha tingut entre els seus membres personatges eminentment santjustencs (terratinents, regidors, alcaldes, emprenedors, mecenes….) que podríem esmentar també en aquesta passejada, però avui volem recordar, en especial, la persona que va manifestar la seva sensibilitat com a escultor. Ens referim a Xavier Modolell i Lluch que va viure a la nostra vila des del 1917 al 1986.

Nascut a Sant Just Desvern l’any 1917,  va desenvolupar les seves dots d’escultor en qualitat d’autodidacta, tot expressant un sentit estètic en diverses figures femenines de pedra i bronze, que va poder exposar a les Exposicions Nacionals de Barcelona, l’any 1944 i de Madrid l’any 1945.

Fou un home d’una profunda catalanitat i per això, fou un dels signants del Manifest Negre d’any 1949. Això s’explica perquè la seva visió avantguardista el va fer solidari amb l’esmentat “manifest Negre”, que donava suport a l’art català de la postguerra mundial, intentant establir connexions amb els corrents internacionals prou malmesos pel franquisme.

També el trobem vinculat al Cercle Artístic de Barcelona, on s’havia creat el grup Lais amb objectius artístics renovadors. No es estrany que es donessin sovint citació en el seu domicili de Sant Just Desvern, personalitats del mon artístic, intel·lectual i musical.

La tasca de l’escultor és presentar a la consciència de qui contempla l’obra d’art la supremacia dels valors de l’esperit. Atenent a aquest precedent, presentem ara les obres d’en Xavier Modolell, cosa que ens donarà una perspectiva de la seva qualitat artística.

Començarem amb les obres de fora de Sant Just i continuarem amb les que podem admirar als espais públics del nostre poble.

1-Escultures de l’ Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona

2-Imatge de Sant Martí ( agost 1956) a  Riells del Montseny, feta quan era rector de la parròquia l’entranyable Mossèn Pere Ribot.

3-Escultura en forma de Flama, ubicada al Camí dels Degotalls,  a la muntanya Montserrat. Finançada per subscripció popular i col·locada   el 9 de maig de 1965

4-Imatge del Sagrat Cor, de l’any 1944, al templet de  la plaça del mateix nom a Sant Just Desvern. Fou una escultura que va fer per a substituir la que s’enderrocà el 18 de juliol de 1936 durant la etapa revolucionaria. Aquesta escultura  descansa sobre  un dipòsit d’aigües, que llavors servia per a donar servei a les cases de la urbanització del Sagrat Cor,

5-Alegoria de la Sardana, que va fer per a la Font de la Sardana, dels Jardins del Parador, l’any 1964, que es va malmetre al cap de pocs anys

6-Monòlit  en homenatge a Fernando Leuthard, veí de Sant Just i bon amic del artista, que es va instal·lar al Complex Esportiu Municipal  La Bonaigua l’any 1981

7- Plafó ceràmic de l’edifici del Parador, de l’any 1965 que va fer amb col·laboració de l’artista Guinovart.  Aquest es va ocupar de la part artística i va treballar sobre un esquema de petits colors i en Xavier de la part tècnica, de la cuita de la ceràmica a alta temperatura,  ho va fer d’una forma tan acurada que  malgrat els anys transcorreguts, conserva perfectament tots els colors.

I com a altres obres més privades podríem enumerar la màscara mortuòria del seu pare Gaspar Modolell,  la màscara mortuòria de l’alcalde  Daniel Cardona, un bust d’Anselm Clavé i un bust del  mestre Enric Morera, que va fer l’any 1965 i que podem admirar  avui dia,  al vestíbul superior de l ‘Ateneu..

Xavier Modolell, a més d’escultor i digne pare de família, tenia una gran sensibilitat patriòtica, El seu amor per la bellesa, es va encomanar tanmateix a la musica. tant clàssica com coral, i així el veiem com a president de l’Orfeó Enric Morera entre els anys 1956 i 1962 i en la organització de vetllades musicals a casa seva, a la Rambla, que obria a tot el poble per als Concerts d’Estiu.

La seva fidelitat a Catalunya, fou sempre constant i la seva preocupació pel seguiment dels afers polítics que afectaven el nostre país, molt acurada.

En la darrera etapa de la seva vida, excel·lí en el  camp de la ceràmica reflectint el seu art en una creació que revelava el seu peculiar gust artístic.

Ens va deixar el 6 de juliol de 1986 i el seu esperit batega en les escultures i les obres que va realitzar en vida, inspirat en la bellesa i en l’art de transmetre-la a la ciutadania.

 

Joan Puiggrós i Modolell

 

 

Nota: Aquest article es va llegir a la passejada de tardor realitzada l’octubre de 2015 pel Centre d’Estudis Santjustencs i coordinada per Montserrat Rajadell. En els transcurs de la passejada també es van llegir treballs relatius a Enric Morera, Josep Hurtuna, Jaume Villanova, Joan Salvat, J.M.Espinàs, Lleonard Balada i M. Marcel·la Sánchez Coquillat.  El passat dissabte dia 7 d’octubre va tenir lloc la presentació de la ruta Art Singular del projecte POCTEFA on s’inclou enfront del Parador una placa explicativa del mural que va realitzar Xavier Modolell amb en Josep Guinovart.

 

Anuncis

EL CLUB DE FUTBOL CELEBRA EL SEU CENTENARI (1917-2017)

FOTOGRAFIA: Lluís Ramban

L’equip va començar a jugar al camp de Cal Llong, situat entre l’actual Carrer Verge dels Dolors i el Carrer Carles Mercader. Es va traslladar en obrir-se carrer a la Rambla a prop del Parador i abans de la guerra ja era a un terreny a tocar de la fàbrica de banyeres de Can Sauret (Camp de la bòvila) actual carrer del Nord i Major.

Finalitzada la guerra va costar recuperar l’equip i van tornar a trobar un terreny de joc a tocar de la Central Elèctrica (Carrer Electricitat), anys més tard el terreny de joc es va traslladar al barri Sagrera, on hi havia hagut anys enrere els camps de rosers de Pere Dot, fent servir uns vestuaris cedits pel Sr. Sanz de la seva propietat. Va ser amb motiu de la Festa Major de l’any 1953 que es va inaugurar el camp de terra on es ara a l’Avinguda Camp Roig, ampliat el 1991.

A tocar del camp de 1953 s’ha construït aquests darrers anys el camp de gespa amb unes grades i vestuaris. Durant aquests 100 anys un total de 12 equips han format part de la institució, començant amb l’Sporting de cal Llong (1917-1922) fins l’actual Futbol Club Sant Just.

El proper diumenge 11 de juny, coincidint amb diferents partits que es succeiran en el camp, a les 13h tindrà lloc la inauguració d’una escultura de bronze commemorativa del centenari, obra de l’autor gallec Miguel Couto, i que s’instal·larà a l’entrada de l’equipament esportiu.

Amb motiu del centenari l’Arxiu Municipal ha penjat algunes imatges dels equips de futbol i de diversos terrenys de joc. Ho podeu localitzar clicant la paraula FUTBOL al camp tema del cercador d’imatges

 

 

CONVERSA amb JOAN ALBERT AMARGÓS, músic

La presentació va ser a càrrec de la Clara Aguilar, música i periodista

Dimecres 19 d’abril de 2017 a la Sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

La Clara comença presentant en Joan Albert Amargós i diu que hi ha moltes paraules que el poden descriure, ja que és músic, intèrpret, compositor, arranjador i productor.

Comenta que malgrat que avui és el protagonista, en la seva feina no sempre ho és, ja que quan acompanya grans figures com Paco de Lucía, Miguel Poveda o Joan Manuel Serrat -i molts altres-, sempre és allà fent-los costat, però mai en primera línia, i li pregunta si és una sort i si li agrada. Ell respon que aquest fet li dóna la possibilitat de passar desapercebut per al públic i portar una vida més normal. Per a ell és important treballar amb aquests grans artistes, però al mateix temps, gaudir de la seva intimitat.

La Clara, referint-se als seus inicis, li pregunta a què aspirava quan va trobar el llenguatge d’expressió amb el qual volia treballar. Li contesta que, en el seu cas, va ser la composició dintre del llenguatge més simfònic, però que al llarg del temps, i tenint en compte tota la gent que ha anat trobant, va anar descobrint la seva dualitat en la música, que el portà a una globalitat, perquè la música té molts vessants: intèrpret, arranjador, adaptador, compositor…, i per ell això ha estat una sort, perquè ha pogut passar per diferents disciplines i treballar amb músics de diverses tendències.

La Clara li pregunta quins són els músics de flamenc amb qui el seu amic Carles Benavent li va proposar treballar.

Ell diu que un va ser el Paco de Lucía, que en aquell moment era el guitarrista del Camarón, però que al mateix temps estava preparant un disc i volia que alguna de les peces portés més instrumentació. Comenta que en aquell moment, el flamenc li era totalment desconegut i el va haver d’estudiar, escoltar i aprendre. La seva il·lusió va ser estudiar-lo a fons i, a partir d’aquell moment, el flamenc va ser molt important per a ell, ja que a, més a més, com a català, el flamenc era una de les músiques més importants dintre del folklore del país. Ell pensa que el flamenc, dintre d’una música més internacional i global, ha influït molt en les seves creacions.

La Clara pregunta si realment la seva base flamenca era molt més escassa que la de la música moderna.

Contesta que caldria distingir entre la música més espanyola, com la de Falla o Albéniz, i la música més de “jondo”, que ve d’uns altres paràmetres. En aquest sentit diu que la seva música venia més de la música clàssica nacionalista, a part de Turina i Manuel de Falla, ja que aquest darrer va compondre El amor brujo, que havia de ser cantat per una cantaora que conegués el flamenc per tal que li donés un to més trencat.

La Clara comenta que quan ell va conèixer el Paco de Lucía, aquest encara no era conegut, i li pregunta què en pensa, de qui diuen que era una persona que es va atrevir en el món del flamenc i que va saber obrir-se a altres llenguatges i també si la seva participació, en part, va ser aquesta, la d’introduir un altre llenguatge.

L’Amargós contesta que quan algú aliè entra en el flamenc, no se li permet que introdueixi res que no respiri el seu esperit, si algú se’n va cap a un altre terreny, es menysprea. Ancestralment, és una música tan potent que quan un de fora s’hi fica hi ha pànic que la pugui desvirtuar. El Paco de Lucía creu que va valorar entrar-hi d’una manera estudiosa i respectant-ne els orígens i a partir d’aquí va anar acoblant coses i ampliant l’harmonia, i com que ell era un músic genial, a més a més de valent, se’n va sortir.

La Clara li pregunta quines coses remarcaria de les que va fer amb ell i li parla de dos temes: Zyriab i Canción de amor. Per il·lustrar-ho, escoltem la darrera, que segons el Joan Albert és la que agradava més.

Aquí ens explica una anècdota referent al “cajón”, que és un instrument que utilitzen els flamencs actualment, però que va ser descobert i adoptat pel Paco de Lucía arran d’un viatge que va fer al Perú, on el va descobrir en la música folklòrica, i el va comprar i adaptar a la seva companyia i a partir d’aquí el va utilitzar tothom.

La Clara ara parla del projecte Iberia i li pregunta què representa dintre de la seva carrera i perquè ara el torna a treure després de 25 anys, a la qual cosa ell respon que en aquell moment no hi va haver cap discogràfica que el volgués treure i, en canvi, ara hi estan interessades. Diu que aleshores ell estava en un grup que es deia Música Urbana amb el Carles Benavent i amb músics vinculats al jazz i a la música espanyola, i que feien una música global.

Aquí recorda el Zeleste, un espai que diu què és una llàstima que desaparegués, perquè s’hi podia escoltar música molt difícil de trobar en aquella època.

La Clara li comenta que Música Urbana era més de jazz i que Iberia era més flamenc. Ell diu que sí, tot i que sempre feien música improvisada, ja que tots els músics venien principalment del jazz, però que en general, als amants de la música, el que els agrada és la música ben feta que aporti creativitat. Explica que el que a ell l’atreu és la música que el sorprèn, perquè si no sempre és el mateix i aleshores ja no li interessa.

La música pop, per exemple, té uns patrons molt directes, molt clars i molt evidents i el públic la pot assumir ràpidament i no el sorprèn. En canvi, dintre d’aquest grup, també hi ha músics com Pat Metheny o Chick Corea, que tenen un ventall molt més ampli i també agraden al gran públic.

Comenta que, dins de l’harmonia, si ha de col·laborar amb un músic de pop, el seu espai és molt reduït, mentre que amb un de música contemporània o de jazz és molt més ampli.

La Clara li pregunta què ha de tenir un projecte perquè l’interessi.

Respon amb l’exemple del Serrat, que li va proposar fer un disc simfònic i li va dir que treballaria sobre cançons que parlaven de les vivències de la gent i això per ell va ser un treball molt maco, ja que va treballar amb cançons que tenen vida molt llarga i no passen de moda i formen part de l’ideari musical.

També va col·laborar amb Alfredo Kraus i Victor Manuel i tot això va sumant records molt macos.

Ara li pregunta quina diferència hi ha entre adaptador i arranjador i ell contesta que és molt gran, ja que són dos mons molt diferents. Un arranjador, el primer que s’ha de plantejar és com és la peça i les coses que hi són inherents, les quals no es poden manipular, perquè aleshores es tornen irrecognoscibles. Podríem dir que l’arranjador ha de ser molt humil en aquest sentit, per no desvirtuar l’obra.

Pel que es refereix al productor, quin és el seu paper? Contesta que és una ajuda per a l’artista, per conduir-lo pels camins que el portin que el que està fent funcioni, que estigui ben fet i ben acabat.

La Clara li comenta que ell va ser el primer artista català nominat als Grammy i li pregunta què li va suposar aquest premi. Ell respon que el reconeixement sempre fan molta il·lusió, sobretot quan són els companys de professió qui reconeixen la teva feina.

La Clara li pregunta sobre la Cantata de Sant Just, que va fer juntament amb el Joan Margarit l’any 1988. Ell diu que es va fer pel mil·lenari, perquè l’Ajuntament va voler fer una festa i els la va encarregar a ells. El resultat va ser molt emocionant i diu que seria bonic que algun dia es pogués repetir, ja que és una peça que li agrada molt perquè parla del nostre poble i les seves vivències.

Ara comença el torn de preguntes del públic, però, abans, l’Amargós agraeix a la Clara l’esforç que ha fet per preparar l’entrevista.

Se li demana si pot posar alguna altra cançó i ell diu que en posarà una que va fer amb el Miguel Poveda i que es diu Ara.

Li pregunten sobre la projecció dels compositors de música simfònica: Sobre això contesta que aquests compositors normalment no en tenen, que és un misteri que no s’entén i que és una pena, ja que hi ha músics excel·lents que tenen moltes coses a oferir, però que no arriben al públic, a vegades s’arriba a conèixer els noms però les obres no queden.

Una altra pregunta és sobre la música del cinema, i aquí diu que sí que transcendeix, però que aquesta música està sempre al servei de la pel·lícula, però que, això no obstant, és una sortida per a molts músics, malgrat que és un món molt tancat.

Es lamenta que les programacions que és fan actualment són com si fossin del segle XIX.

Comenten que la música contemporània o l’electrònica no tenen melodia i ell contesta que és veritat, però que la melodia, malgrat que sigui més evolucionada, ha d’existir sempre. Una obra que duri 20 minuts ha de tenir una sèrie d’elements que siguin reconeixibles per al gran públic, i la melodia n’és un.

Li demanen sobre la música progressiva i el poc reconeixement que ha tingut. Contesta que hi havia formacions que tenien músiques més populars, com per exemple, l’Elèctrica Dharma, però que va arribar un moment que va ser substituïda per la música ballable.

Diu que, possiblement, el que passa és que la gent no està educada musicalment o no coneix tot el que la música els pot oferir.

 

%d bloggers like this: