80 ANYS DE LA LLEVA DEL BIBERÓ

El passat 26 d’abril l’Arxiu Municipal va instal·lar al Centre d’Interpretació del Municipi a Can Ginestar una mostra que vol ser un acte de memòria envers els 20 nois que ara fa 80 anys, el 26 d’abril de 1938, van ser mobilitzats pel govern republicà  gairebé dos anys després de l’alçament militar del 18 de juliol que deriva en una llarga (1936-39) i cruent guerra a tota Espanya. Aquests nois per la seva edat es van conèixer com a Lleva del biberó.

A principis de l’any 1938 la situació militar semblava condemnar irremeiablement el destí de la República. El 22 de febrer havia sigut cridada la lleva de 1940, nois nascuts l’any 1919 que tenien entre 18 i 19 anys. A l’abril es va trencar el front d’Aragó i les tropes del general Franco van arribar al Mediterrani per Vinaròs partint en dos el territori republicà. El marge dret dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre, amb les ciutat de Tremp, Lleida i Gandesa entre d’altres, van quedar en mans dels revoltats contra el govern. Tot seguit Franco va abolir l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat el 1932.

La voluntat de resistència i la necessitat de donar un cop d’efecte a l’estranger va dur a les autoritats republicanes a cridar lleves d’homes que, o bé eren majors de trenta anys, i que ja havien fet el servei militar, o nois que encara eren massa joves. El 12 d’abril Negrín va ordenar cridar la lleva del 41. Només a Catalunya va mobilitzar entre 25.000 i 27.500 joves nascuts el 1920, que tenien entre 17 i 18 anys. Ràpidament van ser coneguts com “la lleva del biberó” i una de les explicacions donades va ser que hauria partit del comentari de la dirigent de la CNT Frederica Montseny: «Disset anys…? Però si encara es prendrien el biberó». Testimonis de biberons expliquen que en ser prop de l’estació del Nord a Barcelona, alguns reclutes van entrar a una farmàcia i van comprar uns biberons que es van penjar al coll, acció imitada per altres companys, i segons aquests testimonis aquesta seria la raó del nom.

 

A Sant Just Desvern, llavors Just Desvern, el 26 d’abril l’alcalde Alfred Aris signava la notificació als nois que feien 18 anys aquell mateix any que tenien l’obligació de presentar-se el dia 28 al Centre de Reclutament i Instrucció Militar 16, situat al final de la Rambla de Barcelona, davant del monument a Colom. A l’exposició hi trobareu l’estadística dels que hi van morir, els actes de record a aquest tema que s’han fet els darrers anys, i també les imatges de les noies que havien nascut al 1920 i que van quedar a la rereguarda patint por, gana i neguit.

A banda de l’exposició el Servei d’Arxiu, un proposa una activitat complementària el proper 19 de juny a les 19:30 una SORTIDA AL TEATRE GREC DE BARCELONA per veure IN MEMORIAM, una obra que fa un record als joves que essent nens van haver d’anar a la Guerra. Un autocar sortirà del Parador i ens portarà directament al teatre. Des de l’Arxiu Municipal s’ha fet una reserva de grup per les entrades, aquestes les podeu comprar presencialment a Can Ginestar o bé en el següent enllaç:

https://ccjoanmaragall.miram.cloud/MiramModular/buscador/buscador.jsp?g=1&c=9901&a=39  El preu (30€) inclou l’entrada del teatre més el desplaçament amb Autocar.

Les entrades són limitades, no us en quedeu sense!

Anuncis

PATRIMONI INTANGIBLE: LA MEMÒRIA D’EN ZUBIELDI.

Construccio de les Escoles de l’Ateneu Santjustenc 1923

Un novembre de fa 94 anys els socis de l’Ateneu van decidir cridar al fotògraf Luis de Olalde, per tal que realitzes una imatge d’ells a les obres del futur edifici de les Escoles de l’Ateneu. Els socis hi acudiren i es van situar en “pose” mirant tots ells a la càmera. Enguany a iniciativa de Joaquim Carbonell la fotografia s’ha repetit al mateix indret, amb socis i sòcies de l’Ateneu Santjustenc, dins dels actes del centenari de l’entitat que s’escau el proper any 2018.

L’aparició de la imatge a la portada i contraportada de la Vall de Verç, ha servit per tal de poder aclarir algun error que es va “colar” el 1987 a l’obra Sant Just Desvern. Un paisatge i una història. Per aquest motiu a l’arxiu municipal hem actualitzat el banc d’imatges públic http://88.26.230.8:92/ i hem procedit a esmenar aquella identificació, que concretament atribuïa a M. Cinta Amigó una imatge que no era la seva.

Voldríem aprofitar aquesta ocasió des de l’Arxiu Municipal per recordar que la imatge no va ser un “clic” aïllat al menys l’autor va realitzar dues plaques de vidre més de la ja coneguda. Aquestes vistes són les que podeu veure en aquest post. Van ser facilitades en el seu dia, el llunyà 19 de gener de 1993, pel veí de Sant Just Sr. Miquel Vives i Bonastre que les conservava de forma impecable.

En Miquel ens va proporcionar 70 anys després un nou nom: ZUBIELDI. Qui era en Zubieldi? li vàrem demanar. El Sr. Vives recordava perfectament que en Zubieldi era el gos que hi ha costat del personatge 22 que no es altre que el Sr. Abdó Marca.

Llistat actualitzat dels protagonistes de novembre de 1923:

1.Salvador Navinés, 2.Just Vidal, 3.Sebastià Farràs i Valls, 4. Ramon Farrés el Gravat, 6.Josep Solé,  7.Jaume Marca, 8.Miquel Vivés i Bonastre, 10.Sebastià Bofill, 11.Baldiri Vives, 13. Joan Vives, 14. Isabel García Badosa, 15.Maria Garcia Badosa, 18. Cugat, 19. carreter de can Campreciós, 20. Josep Ferris, 21. Joan Quintana, 22. Abdó Marca, 22 bis. Gos Zubieldi, 23. Marcel Vivés, 24. Jaume Campreciós, 26. el València, 28. Jaume Cartró, 31. Jaume Poll, 32. Cinto Poll, 33. Bofill, 36. Malaret?.

Des de l’Arxiu Municipal fem una crida per veure si hi ha algú que recordi encara alguna de les persones que no han estat identificades. A les VIII Jornades de Patrimoni del Baix Llobregat celebrades a Esparreguera, es va recalcar per part de la organització la necessitat de gestionar amb rigor els programes de documentació i recerca, que en el nostre cas han de ser fets sempre de forma participativa.

A L’ENTORN DELS PROTAGONISTES I DE L’AUTOR DE LA FOTO MÉS ANTIGA

Madorell-Padrosa

Madorell-Padrosa

En el fons digital de fotografies que guarda l’Arxiu Històric Municipal de Sant Just Desvern hi ha la imatge que molt probablement sigui la més antiga que es conserva de les que s’han fet en el nostre municipi. I és una imatge amb diverses històries per explicar i que volem compartir amb vosaltres.

La primera història és que en coneixem dues còpies originals en paper totalment diferents, una de les quals ens permet saber exactament la data en què es va fer la fotografia: 29 d’agost de 1870. Fa quasi 150 anys que es va immortalitzar un matrimoni santjustenc: Juan Madorell y Coscoll (81 anys i 4 mesos) i Rosa Padrosa de Madorell (84 anys i 3 mesos). No és habitual trobar fotografies tan antigues amb tanta informació impresa en la mateixa fotografia: sabem quan es va fer, qui són els protagonistes i quina edat tenien en aquell moment.

Val a dir que les dues còpies en paper que es conserven mantenen un excel·lent estat de conservació, cosa que ha permès obtenir unes còpies digitals de gran qualitat. Els originals en paper formen part del fons de Joan Modolell i Mainou, descendent dels protagonistes de la fotografia. I l’autor fou Narcís Nobas i Ballbé, fotògraf barceloní de la segona meitat del segle XIX que en una primera etapa es va especialitzar en el retrat i en la “fotografia etnològica de Catalunya” i que en va presentar una col·lecció en dues Exposicions Universals, a Filadèlfia l’any 1876 i a París l’any 1878. No ho sabem del cert, però podria molt ben ser que aquesta fotografia santjustenca hagués format part d’ambdues exposicions.

Can Ginestar al segle XIX

Can Ginestar al segle XIX

La segona història és la dels protagonistes de la fotografia: es tracta del matrimoni format per Joan Modolell-Ginestar i Gelabert del Coscoll i Rosa Pedrosa i Gelabert de la Riera. Ell era fill de Francesc Modolell-Ginestar i Bas i de Francesca Gelabert del Coscoll i Castells; ella era filla de Jaume Pedrosa i Negre i de Teresa Gelabert de la Riera i Roca. Ambdós varen néixer la dècada dels anys 80 del segle XVIII, una dècada que es va distingir per una elevada mortalitat d’infants: en aquella època sis de cada deu difunts eren albats, infants menors de 14 anys. Els matrimonis tenien molts fills, però en morien molts abans de complir els 15 anys d’edat. Un exemple, en Joan Modolell-Ginestar va esdevenir l’hereu per la mort prematura de dos germans i una germana nascuts (i morts) abans que ell nasqués.

El pare d’en Joan Modolell-Ginestar era el masover del can Ginestar antic (el que estava situat a la plaça que avui en dia es coneix amb el nom de plaça Verdaguer) i en Joan Modolell-Ginestar va comprar, l’any 1830, la casa que avui en dia es coneix com can Ginestar i que durant molts anys havia estat can Tudó (Coral Torra: Els Tudó. 120 anys en la història de can Ginestar (1696-1816)). Els Tudó també foren els propietaris, per espai d’uns quinze anys, de can Ginestar antic (o de la plaça), ja que es van aprofitar de la minoria d’edat dels seus hereus per comprar-la l’any 1717. A l’arribar a la majoria d’edat, l’avi del Joan Modolell-Ginestar (que també es deia Joan) va reclamar els seus drets i va guanyar el plet davant els Tudó, que es van veure obligats a retornar la casa i les terres de can Ginestar antic a en Joan Modolell-Ginestar i Roca.

La tercera història gira al voltant del seu casament: haureu observat per les edats declarades que ella era 3 anys més gran que ell, un fet que en els matrimonis d’aquella època no era gens habitual. No es pot dir que fos un cas únic, ja que el mateix dia que es van casar, es va casar també una germana més gran de la Rosa amb un home una mica més jove que ella. No fou, doncs, un cas únic, però és cert que la proporció de casaments en què la dona era major d’edat que l’home era molt petita.

El dia del casament, l’11 de gener de 1812, ell només tenia 22 anys. L’edat mitjana al casament dels homes solters santjustencs en aquella època era de 27 anys, de manera que es va casar molt més aviat del que era habitual i amb una dona tres anys més gran que ell. De fet, a ella, amb 25 anys en el moment del casament, podríem dir que l’hi hauria passat l’edat de casar-se, ja que la mitjana d’edat al casament de les dones solteres santjustenques era, en aquell moment, de 23 anys; i dues germanes seves més grans s’havien casat amb 18 i 21 anys.

Hi ha més circumstàncies “curioses” al voltant d’aquest casament: ell no tenia cap necessitat de casar-se, atès que el seu pare, masover i amo de can Ginestar antic, era viu (de fet, no va morir fins l’any 1847). En Joan Modolell-Ginestar havia sobreviscut a la infantesa i era l’hereu de la família. En les mateixes circumstàncies, el seu futur cunyat, Francesc Pedrosa i Gelabert de la Riera, hereu de can Padrosa, s’havia casat l’any 1800 a l’edat de 29 anys… I ella podia haver format part del col·lectiu de les “ties solteres”: era la vuitena filla (d’un total de deu) del matrimoni format per Jaume Pedrosa i Teresa Gelabert de la Riera, amos i masovers de can Padrosa. Dels set fills i filles anteriors només n’havia mort prematurament una nena. La resta eren vius l’any 1812 i els quatre primers (dos homes i dues dones) ja estaven casats. La sisena filla del matrimoni va morir soltera amb 34 anys l’any 1815 i la setena, amb 27 anys, i la vuitena, amb 25, es van casar aquell gener de 1812.

 

Què havia passat, ja que sembla un casament més per necessitat del col·lectiu que per una altra cosa (interès de les famílies implicades, amor?)? Val a dir que aquell any 1812 és el que va registrar més casaments en un sol any a Sant Just Desvern entre 1580 i 1936: n’hi va haver 31, quan la mitjana anual de casaments del període 1801-1825 es situa entre 5 i 6. I des del maig de 1811 no se n’havia celebrat cap. Quin és el context que envolta aquest casament? Ens trobem enmig de la guerra d’Independència, amb totes les conseqüències que va comportar: elevada mortalitat, sobretot adulta, l’any 1809, l’annexió de Catalunya per part de França i una inestabilitat que es tradueix en un retard generalitzat dels casaments… En el moment que la situació esdevé més estable s’intenta recuperar el temps perdut i, talment com havia passat en altres catàstrofes demogràfiques anteriors, la resposta fou un augment sobtat dels casaments amb implicació de vidus i, sobretot, vídues, i de solters i solteres joves (entre els homes) i no tan joves (entre les dones). Com si es tractés de complir una norma no escrita, després d’una catàstrofe calia una implicació de tothom que estigués disponible per refer les famílies perdudes i saltar-se, de manera puntual, les convencions de l’època (tampoc no escrites) al voltant del sagrament més sagrat: el matrimoni.

 

Raimon Masdeu i Termens

Doctor en Història

%d bloggers like this: