30 ANYS DE L’AGRUPACIÓ SARDANISTA

Plafons que van formar part de l'exposició d'imatges feta al CIM d'aquests 30 anys d'història de l'Agrupació

Plafons que van formar part de l’exposició d’imatges feta al CIM d’aquests 30 anys d’història de l’Agrupació

Darrerament s’ha parlat bastant sobre la dissolució de l’Agrupació Sardanista Sant Just, coincidint amb el seu trentè aniversari. La coincidència no té cap importància, ja que els responsables de la Entitat hem volgut que fos així, per poder tancar el cicle en un aniversari que fos “rodó”.

De fet feia temps treballavem per salvar la criatura que, amb tanta il·lusió, dedicació i treball vam infantar, i posteriorment cuidar perquè tingués tan bona salut com fos possible i no se’ns morís al cap de poc temps de néixer.

El que no voliem, ara ja ha passat, però quines han estat les causes d’aquest daltabaix? Quins els motius que ens han empès en aquest suïcidi? Perquè no hem lluitat més per salvar l’Agrupació? A totes aquestes preguntes podem donar resposta, inclusiu si voleu parlar-ne a bastament, però no és la meva intenció de fer-ho en aquesta ocasió degut a l’espai limitat que aconsella aquesta secció i, per tant, tan sols esbossar unes pinzellades sense entrar en massa detalls per, finalment, fer unes curtes consideracions sobre aquesta actual problemàtica que està afectant moltes associacions de tota mena, i de tot arreu, ja que les causes son força comunes per a la seva majoria.

La nostra entitat desapareix bàsicament per quatre motius,

Desgast i cansament de les persones, sempre les mateixes, que des de fa trenta anys hem treballat sense descans, gestionant el seu funcionament.

Manca de relleu generacional, tot i que s’ha intentat i també posat els mitjans per a que això es produís. Hem estat molts anys lluitant, sense éxit, per aconseguir-ho.

Força dificultat per generar o bé obtenir recursos econòmics suficients que garantissin un funcionament mínimament digne.

dsc_0919Excés de burocràcia que, en una societat actual que pateix un excès de lleis, reglaments, protocols i normes de tota mena, obliga les entitats a fer massa gestions i paperassa per part de totes les administracions públiques. Assistència a reunions de tota mena, comunicats, sol·licituds, autoritzacions, justificacions, tràmits innecessaris, certificat de penals si es treballa amb menors, són algunes de les obligacions que actualment ofeguen la gestió de les entitats.

Hem constatat que, per causa d’aquesta problemàtica que acabem d’esmentar, no solament a Sant Just sinò a tot arreu, el degoteig d’entitats que van cessant les seves activitats, s’ha convertit en una sagnia que, de mica en mica, va empobrint molt especialment la cultura, però que també afecta altres àmbits de la societat.

En el cas de l’Agrupació, la gestió ha estat absolutament voluntarista. Enguany es tendeix cada cop més a la desaparició del voluntarisme, dirigint-nos cap a una professionalització remunerada en la gestió de les entitats. Les generacions més joves encaren el seu voluntarisme cap a d’altres tipus d’activitats que els atrauen més, i gestionen les seves actuacions d’una altra forma diferent a la que estem acostumats a veure.

La societat es transforma, evoluciona, i per això calen per a les persones que hagin de gestionar entitats, noves idees, eines i models basades en paràmetres d’actuació diferents, amb visions noves i enfocaments de la gestió associativa, encarats cap a la nova realitat que es va establint de mica en mica.

Una trista realitat constatable és que cada cop més la gent fuig dels compromisos, volen gaudir d’unes activitats organitzades, però no volen ser ells qui treballin per a organitzar-les. “Jo? Perquè m’he de complicar la vida fent això?… que ho faci un altre!!” Terriblement trist, però és així.

LLUIS TARRÉS

Fotògraf: LLUIS TARRÉS

Pel que fa al nostre poble, desitgem que la sardana tingui per part de tots el millor tractament possible i tothom doni recolzament a qualsevol iniciativa que serveixi per a donar-li continuïtat, vingui d’allà on vingui. Res em faria més feliç. Fem-ho així pel bé de la nostra cultura popular i les tradicions del país.

Antoni Fuentes i Núñez. Membre de l’Agrupació Sardanista Sant Just

PORTA, CADIRA

FOTÒGRAF: Jordi Cunties. Escultura de CArme Malaret als Jardins d'Antoni Malaret i Amgó

FOTÒGRAF: Jordi Cunties. Escultura de Carme Malaret als Jardins d’Antoni Malaret i Amigó

El dissabte 24 d’octubre, finalment es presentava l’escultura  Porta, cadira. Va ser el dia que, d’alguna manera, també s’inaugurà la plaça Antoni Malaret.

Va ser un acte emotiu i esperat pels veïns, que va representar un reconeixement al pare i a tota una generació que va lluitar per retornar les llibertats que van ser segrestades per la dictadura.

Molta gent va voler retre-li homenatge i davant l’escultura s’aplegaren familiars, amics i coneguts, molts d’ells coresponsables de l’autoria   Va ser un acte en el qual la música va ser present i les converses, animades, al voltant de la significació del volum.

Vaig començar explicant quina va ser l’espurna que va encendre el procés creatiu.  Porta al coneixement és una peça que, anys enrere, havia fet expressament per al seu espai més íntim, el despatx, on és capbussava  en els seus escrits i fluïa amb la lectura i les converses amb els amics.

El simbolisme que tenia per a mi aquesta primera porta, el vaig intentar traslladar a l’espai públic i la vaig pensar com un element més de la plaça. Instal·lada directament a terra, volia que la gent la pogués traspassar. Amb aquesta acció, marcava també la idea de trànsit i de moviment, que per a la generació del pare va ser decisiu per poder obtenir la democràcia i, amb ella, la possibilitat de votar lliurement.

La porta està ubicada en un lloc d’intersecció entre la plaça, la Casa Costa i Les Escoles, orientada discretament cap al pati porticat per accentuar el simbolisme, ja que el pare va aprendre a llegir i a escriure a Les Escoles.

Peça de Carme Malaret al despatx del seu pare

Peça de Carme Malaret al despatx del seu pare

L’estructura també va ser molt estudiada .Per a mi, tot material explica. Vaig decantar-me pel ferro i l’argila, perquè les seves característiques em servien per il·lustrar la personalitat del pare. El ferro, lleugerament corbat i de gruixos diferents, trenca amb la rigidesa del marc i suavitza la frontalitat. L’argila, material que  m’identifica com a artista, havia de ser-hi present. Però crec que el que més el podia definir va ser la possibilitat que la gent hi participés amb l’acció de  texturar una planxa de fang amb els dits i deixar-hi la seva emprenta. Prop de 100 persones van passar pel taller, amb moltes raons diverses, però totes amb un record d’estimació cap al pare.

Les anècdotes que sorgien mentre estiraven el fang, retallaven la rajola i pressionaven els dits sobre l’argila són dignes de ser recollides en un altre text.

Empremtes de mans de nens que no arriben a l’any  compartint frontal amb les de persones de més de 90 anys.

La diversitat formal aconseguida amb aquesta acció dóna calidesa a l’obra i emfatitza el caràcter senzill i proper del pare.

Per últim, vull explicar perquè la porta s’ha convertit en cadira. La col·locació d’una planxa de ferro a mode de respatller li suma una nova significació. No només parlem de trànsit, sinó de reflexió i pensament. De diàleg i d’escolta. De silenci i de brogit. De ser receptacle i amplificador.

De voler ser, per compartir amb el lloc ,el pas de la història.

 

Carme Malaret

Sant Just Desvern, 25 de gener de 2016

75 ANYS DE CREU ROJA A SANT JUST DESVERN

Sala del Cinquantenari de l'Ateneu el 22 d'octubre

Sala del Cinquantenari de l’Ateneu el 22 d’octubre

Ahir, 22 d’octubre a la Sala del Cinquantenari de l’Ateneu va tenir lloc l’acte institucional amb motiu del 75è aniversari de la Creu Roja local.  El passat 15 d’octubre, al Centre d’Interpretació del Municipi s’obria la mostra “75 anys de Creu Roja a Sant Just Desvern”. És el resultat del treball fet tot l’any 2015 per un equip de la Creu Roja cercant continguts i imatges històriques sobre l’entitat. Hi podreu contemplar dos uniformes, instrumental mèdic, una rèplica de l’emblema de la façana i força imatges distribuïdes en 6 plafons, amb texts que fan entendre la història de la Creu Roja a Sant Just.

Al primer plafó s’explica com Henry Dunant fundà la institució el 1859 i que, 5 anys després, s’obria seu a Madrid. S’implantà a Catalunya el 1872. Durant la Guerra del 36 al 39, s’organitzà una brigada local de la Creu Roja que portaria malalts i ferits als hospitals de Barcelona, muntaria un petit hospital a la torre Campmany de la Rambla i actuaria arran del bombardeig aeri de l’octubre de 1938.  L’Assemblea Local no es constituí formalment fins al 1940 i el 1942 inaugurà un nou local al carrer Bonavista, 86.

Podem llegir, al segon plafó, que amb la postguerra tingué lloc la militarització de la Creu Roja, a conseqüència de la qual Sant Just quedà a la 5a companyia. Fou el Dr. Sànchez Llistosella qui feia consulta amb la seva infermera  al petit dispensari de Bonavista.  Veiem, al tercer plafó, com l’any 1962 els efectius locals van participar a les inundacions del Vallès i van ajudar durant la gran Nevada de Nadal. Diverses imatges mostren com, per cercar finançament, s’organitza la Festa de la Flor, que té lloc a la sala Sunset de Can Mèlich


20151023_114342
20151023_114356 20151023_114457_20

 

 

 

El 1971 el local de Creu Roja es traslladà a Carretera Reial cantonada carrer de l’Estalvi, ho podem llegir al 4t plafó, on veiem una imatge del 6 d’agost de 1973 on es veu la primera ambulància: un Simca 1200 adaptat. En aquells anys  la Creu Roja tenia signat un conveni amb el Ministeri de Defensa que permetia fer-hi el servei militar la mili i facilitava els efectius necessaris amb escreix. Al 1977 comencen a col·laborar amb la  Cursa de Karts de Coixinets.

La primera ambulànica de la Creu Roja a Sant Just

La primera ambulànica de la Creu Roja a Sant Just

El 1971, el local de la Creu Roja es traslladà a la cantonada de la Carretera Reial amb el carrer de l’Estalvi. Ho podem llegir al quart plafó, on veiem una imatge del 6 d’agost de 1973 en la qual es veu la primera ambulància: un Simca 1200 adaptat. En aquells anys,  la Creu Roja tenia signat un conveni amb el Ministeri de Defensa que permetia fer-hi el servei militar, la “mili”, i facilitava els efectius necessaris amb escreix. El 1977 comencen a col·laborar amb la  Cursa de Karts de Coixinets.

El 5è plafó reflecteix el creixement experimentat amb la recuperació dels ajuntaments democràtics, l’increment de l’autofinançament  amb l’inici del sorteig de l’or el 1980 i l’ampliació de la seu amb un annex on s’establiren els primers metges de la Seguretat Social. Veiem que, des d’inicis dels anys 90, hi ha la voluntat clara de reorientar la institució cap a l’acció social. Es comencen a instal·lar les primeres teleassistències i alarmes personals. El plafó finalitza explicant els motius del tancament de la seu de la carretera el gener de 1995.

El darrer plafó, el sisè, mostra la història de les dues darreres dècades, caracteritzada per l’impuls decidit en l’àmbit de l’acció i el benestar social. L’extensió del servei de teleassistència domiciliària fa que l’any 2005 la Generalitat decideixi obrir un concurs i la gestió del servei públic passa a mans dels ajuntaments. El 30 de juny de 2004 es van agrupar les assemblees de Creu Roja de Sant Just Desvern i d’Esplugues de Llobregat en una de sola. Des de 2008, es prioritzen programes i projectes de lluita contra la pobresa i l’exclusió social.  Durant tot aquest llarg període de temps, la Creu Roja ha continuat tenint com a objectiu millorar la qualitat de la vida de les persones, potenciar la igualtat, la solidaritat i la tolerància.

Podeu trobar més fotografies al Cercador d’Imatges de l’Arxiu

Jordi Amigó i Barbeta

Arxiu Municipal Sant Just Desvern

%d bloggers like this: