CONVERSA amb JOAN ALBERT AMARGÓS, músic

La presentació va ser a càrrec de la Clara Aguilar, música i periodista

Dimecres 19 d’abril de 2017 a la Sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

La Clara comença presentant en Joan Albert Amargós i diu que hi ha moltes paraules que el poden descriure, ja que és músic, intèrpret, compositor, arranjador i productor.

Comenta que malgrat que avui és el protagonista, en la seva feina no sempre ho és, ja que quan acompanya grans figures com Paco de Lucía, Miguel Poveda o Joan Manuel Serrat -i molts altres-, sempre és allà fent-los costat, però mai en primera línia, i li pregunta si és una sort i si li agrada. Ell respon que aquest fet li dóna la possibilitat de passar desapercebut per al públic i portar una vida més normal. Per a ell és important treballar amb aquests grans artistes, però al mateix temps, gaudir de la seva intimitat.

La Clara, referint-se als seus inicis, li pregunta a què aspirava quan va trobar el llenguatge d’expressió amb el qual volia treballar. Li contesta que, en el seu cas, va ser la composició dintre del llenguatge més simfònic, però que al llarg del temps, i tenint en compte tota la gent que ha anat trobant, va anar descobrint la seva dualitat en la música, que el portà a una globalitat, perquè la música té molts vessants: intèrpret, arranjador, adaptador, compositor…, i per ell això ha estat una sort, perquè ha pogut passar per diferents disciplines i treballar amb músics de diverses tendències.

La Clara li pregunta quins són els músics de flamenc amb qui el seu amic Carles Benavent li va proposar treballar.

Ell diu que un va ser el Paco de Lucía, que en aquell moment era el guitarrista del Camarón, però que al mateix temps estava preparant un disc i volia que alguna de les peces portés més instrumentació. Comenta que en aquell moment, el flamenc li era totalment desconegut i el va haver d’estudiar, escoltar i aprendre. La seva il·lusió va ser estudiar-lo a fons i, a partir d’aquell moment, el flamenc va ser molt important per a ell, ja que a, més a més, com a català, el flamenc era una de les músiques més importants dintre del folklore del país. Ell pensa que el flamenc, dintre d’una música més internacional i global, ha influït molt en les seves creacions.

La Clara pregunta si realment la seva base flamenca era molt més escassa que la de la música moderna.

Contesta que caldria distingir entre la música més espanyola, com la de Falla o Albéniz, i la música més de “jondo”, que ve d’uns altres paràmetres. En aquest sentit diu que la seva música venia més de la música clàssica nacionalista, a part de Turina i Manuel de Falla, ja que aquest darrer va compondre El amor brujo, que havia de ser cantat per una cantaora que conegués el flamenc per tal que li donés un to més trencat.

La Clara comenta que quan ell va conèixer el Paco de Lucía, aquest encara no era conegut, i li pregunta què en pensa, de qui diuen que era una persona que es va atrevir en el món del flamenc i que va saber obrir-se a altres llenguatges i també si la seva participació, en part, va ser aquesta, la d’introduir un altre llenguatge.

L’Amargós contesta que quan algú aliè entra en el flamenc, no se li permet que introdueixi res que no respiri el seu esperit, si algú se’n va cap a un altre terreny, es menysprea. Ancestralment, és una música tan potent que quan un de fora s’hi fica hi ha pànic que la pugui desvirtuar. El Paco de Lucía creu que va valorar entrar-hi d’una manera estudiosa i respectant-ne els orígens i a partir d’aquí va anar acoblant coses i ampliant l’harmonia, i com que ell era un músic genial, a més a més de valent, se’n va sortir.

La Clara li pregunta quines coses remarcaria de les que va fer amb ell i li parla de dos temes: Zyriab i Canción de amor. Per il·lustrar-ho, escoltem la darrera, que segons el Joan Albert és la que agradava més.

Aquí ens explica una anècdota referent al “cajón”, que és un instrument que utilitzen els flamencs actualment, però que va ser descobert i adoptat pel Paco de Lucía arran d’un viatge que va fer al Perú, on el va descobrir en la música folklòrica, i el va comprar i adaptar a la seva companyia i a partir d’aquí el va utilitzar tothom.

La Clara ara parla del projecte Iberia i li pregunta què representa dintre de la seva carrera i perquè ara el torna a treure després de 25 anys, a la qual cosa ell respon que en aquell moment no hi va haver cap discogràfica que el volgués treure i, en canvi, ara hi estan interessades. Diu que aleshores ell estava en un grup que es deia Música Urbana amb el Carles Benavent i amb músics vinculats al jazz i a la música espanyola, i que feien una música global.

Aquí recorda el Zeleste, un espai que diu què és una llàstima que desaparegués, perquè s’hi podia escoltar música molt difícil de trobar en aquella època.

La Clara li comenta que Música Urbana era més de jazz i que Iberia era més flamenc. Ell diu que sí, tot i que sempre feien música improvisada, ja que tots els músics venien principalment del jazz, però que en general, als amants de la música, el que els agrada és la música ben feta que aporti creativitat. Explica que el que a ell l’atreu és la música que el sorprèn, perquè si no sempre és el mateix i aleshores ja no li interessa.

La música pop, per exemple, té uns patrons molt directes, molt clars i molt evidents i el públic la pot assumir ràpidament i no el sorprèn. En canvi, dintre d’aquest grup, també hi ha músics com Pat Metheny o Chick Corea, que tenen un ventall molt més ampli i també agraden al gran públic.

Comenta que, dins de l’harmonia, si ha de col·laborar amb un músic de pop, el seu espai és molt reduït, mentre que amb un de música contemporània o de jazz és molt més ampli.

La Clara li pregunta què ha de tenir un projecte perquè l’interessi.

Respon amb l’exemple del Serrat, que li va proposar fer un disc simfònic i li va dir que treballaria sobre cançons que parlaven de les vivències de la gent i això per ell va ser un treball molt maco, ja que va treballar amb cançons que tenen vida molt llarga i no passen de moda i formen part de l’ideari musical.

També va col·laborar amb Alfredo Kraus i Victor Manuel i tot això va sumant records molt macos.

Ara li pregunta quina diferència hi ha entre adaptador i arranjador i ell contesta que és molt gran, ja que són dos mons molt diferents. Un arranjador, el primer que s’ha de plantejar és com és la peça i les coses que hi són inherents, les quals no es poden manipular, perquè aleshores es tornen irrecognoscibles. Podríem dir que l’arranjador ha de ser molt humil en aquest sentit, per no desvirtuar l’obra.

Pel que es refereix al productor, quin és el seu paper? Contesta que és una ajuda per a l’artista, per conduir-lo pels camins que el portin que el que està fent funcioni, que estigui ben fet i ben acabat.

La Clara li comenta que ell va ser el primer artista català nominat als Grammy i li pregunta què li va suposar aquest premi. Ell respon que el reconeixement sempre fan molta il·lusió, sobretot quan són els companys de professió qui reconeixen la teva feina.

La Clara li pregunta sobre la Cantata de Sant Just, que va fer juntament amb el Joan Margarit l’any 1988. Ell diu que es va fer pel mil·lenari, perquè l’Ajuntament va voler fer una festa i els la va encarregar a ells. El resultat va ser molt emocionant i diu que seria bonic que algun dia es pogués repetir, ja que és una peça que li agrada molt perquè parla del nostre poble i les seves vivències.

Ara comença el torn de preguntes del públic, però, abans, l’Amargós agraeix a la Clara l’esforç que ha fet per preparar l’entrevista.

Se li demana si pot posar alguna altra cançó i ell diu que en posarà una que va fer amb el Miguel Poveda i que es diu Ara.

Li pregunten sobre la projecció dels compositors de música simfònica: Sobre això contesta que aquests compositors normalment no en tenen, que és un misteri que no s’entén i que és una pena, ja que hi ha músics excel·lents que tenen moltes coses a oferir, però que no arriben al públic, a vegades s’arriba a conèixer els noms però les obres no queden.

Una altra pregunta és sobre la música del cinema, i aquí diu que sí que transcendeix, però que aquesta música està sempre al servei de la pel·lícula, però que, això no obstant, és una sortida per a molts músics, malgrat que és un món molt tancat.

Es lamenta que les programacions que és fan actualment són com si fossin del segle XIX.

Comenten que la música contemporània o l’electrònica no tenen melodia i ell contesta que és veritat, però que la melodia, malgrat que sigui més evolucionada, ha d’existir sempre. Una obra que duri 20 minuts ha de tenir una sèrie d’elements que siguin reconeixibles per al gran públic, i la melodia n’és un.

Li demanen sobre la música progressiva i el poc reconeixement que ha tingut. Contesta que hi havia formacions que tenien músiques més populars, com per exemple, l’Elèctrica Dharma, però que va arribar un moment que va ser substituïda per la música ballable.

Diu que, possiblement, el que passa és que la gent no està educada musicalment o no coneix tot el que la música els pot oferir.

 

CONVERSA AMB JOAN FANECA I FERRAN RAÑÉ

 

conversa-joan-i-ferranDijous 26 de gener de 2017, a les 20 h, a la Sala Isidor Cònsol de Can Ginestar
La conversa comença amb una petita introducció per explicar la seva relació amb el poble i el naixement de la seva afició al teatre.
En Ferran diu que la seva vocació es podria dir que va començar a l’acadèmia Texas, dirigida per uns magnífics professors, ja que va ser allà on va fer els seus primers passos imitant el seu pare. En Joan recorda que el pare del Ferran era una espècie de Groucho Marx, tant pel seu aspecte com pel que deia i feia.
El Ferran comenta que malgrat ser tímid, el dia que es va posar davant d’un públic,es va produir una transformació que el va atrapar. Pel que fa al Joan, diu que, possiblement, ell també va començar la seva vocació a l’escola, ja que quan sortia a la pissarra sempre feia ganyotes i mímica i li van començar a dir el Posturitas i suposa que d’això li ve la vocació.
El segon pas del Ferran, va ser amb el grup de teatre de l’Ateneu i amb el Ramon Ivars, que va ser molt determinant per a ell, ja que li hi va donar a conèixer, entre d’altres, el mètode Stanislavski i amb qui van fer un muntatge de Bertold Brecht, juntament amb gent de la universitat i amb un grup de teatre de Sant Just, que es deia Grup de Teatre Desvern, amb el qual varen arribar a fer bolos. Per aquest motiu ell creu que el millor que es pot fer en un poble és pertànyer a un grup de teatre.
El Joan diu que els actors han de ser generosos quan són a l’escenari, ja que aquesta és la manera d’arribar a la gent. A ell, l’Ateneu també li provocava ganes de fer coses i va ser on, a part fer una sèrie de descobertes, va fer algunes actuacions.
Diuen que és molt interessant que en un poble existeixi un espai com aquest, la qual cosa permet aglutinar associacions, fer moltes coses i afavorir la posterior dedicació al teatre. En aquest context, en Joan dona les gràcies al grup Xiveques, que li va permetre començar a fer moltes coses.
Més tard, en Ferran va entrar a l’Institut del Teatre. Cap a l’any 68, varen fer fora el director, que era el Diaz-Plaja, i va entrar el Bonnin. A més a més hi havia un claustre de professors molt interessant, amb membres com el Fabià Puigcerver, el Joan Font, l’Albert Boadella i el Iago Pericot. Un dia, l’Albert Boadella li va proposar d’entrar als Joglars, i més tard, el Fabià Puigcerver també li va demanar d’anar a treballar amb ell. El teatre dels Joglars era més gestual i visual que no pas de la paraula, i com que a ell li agradava molt la temàtica social i el llenguatge que feien servir, va decidir agafar l’oferta dels Joglars.
El Joan diu que ell, professionalment, també es va iniciar amb els Joglars, ja que quan estava acabant a l’Institut del Teatre varen fer una convocatòria i el varen agafar.
En Joan comenta que el Ferran, a part d’anar fent coses de creació, també ha fet teatre de text. Aquest li dóna la raó dient que, creu que ha fet un trajecte de la no paraula al musical i, finalment al text, i que aquest recorregut l’ha ajudat.
En canvi, el Joan, diu que amb els Joglars només va treballar en una obra i que quan es va acabar, a causa de tot el que va passar políticament amb el grup, ja va començar amb Vol-Ras després d’un any d’impàs.
Expliquen que el treball dels Joglars era de creació col·lectiva, un treball d’equip on tothom opinava. No es partia de cap guió previ, sinó d’idees o d’objectius a assolir, i la manera d’anar construint l’obra era a través d’improvisacions, que després se seleccionaven i fitxaven
En Ferran, estant a l’exili per La torna, va fer dos espectacles amb la seva compañía, Tossal Teatre, i en tornar va entrar a Dagoll de Dagom, a l’equip de direcció, amb l’espectacle Glups! que era una proposta de la Rosa M.Cisquella, i va ser un espectacle musical de creació.

joanferran
En Joan li pregunta quin dels espectacles que ha fet li ha agradat més. Ell diu que Makinavaja. Va ser la primera vegada que es va portar un còmic d’Ivà al teatre i que aquest fet va propiciar que molta gent que no hi havia anat mai, hi anés perquè era admiradora del còmic. El personatge és un Robin Hood impossible, “anarco”, àcrata, etc., i això feia que atrapés el públic.
Per la seva part, en Ferran comenta que el món de l’humor més blanc en què treballa el Joan és d’una precisió tècnica impressionant.
El Ferran i el Joan expliquen que tots els grups que van sortir en aquell moment feien espectacles de creació: La Cubana, Els Comediants, Tricicle, Dagoll Dagom, i a partir d’allà va néixer un nou estil de fer teatre, que van portar per tot arreu. Al mateix temps, existia un teatre fet a Barcelona, malgrat que després també fessin bolos. Més tard, els grups van convertir-se en companyies i ja era direcció i producció qui escollien obra i actors.
En els anys 70, van tenir molta importància tots aquests ateneus o centres culturals que hi havia a cada poble, ja que això permetia als grups anar existint. Gràcies al fet que, normalment, tenien relació amb els programadors, i hi havia una implicació molt gran per part de tothom. Ara això ha canviat una mica, ja que les programacions es fan més segons els èxits del moment.
A partir d’aquí demanen al públic si tenen preguntes a fer o volen participar en el que s’està dient.
Se’ls pregunta per tots aquests grups dels quals han parlat i que encara estan en actiu, com Comediants o La Cubana. El Joan diu que hi ha gent que fa coses molt bones, però que normalment no aguanten gaire temps en cartell.
Diu que ara els estudiants que surten de l’Institut del Teatre, volen entrar en una companyia i tenir un sou, cosa molt lloable; en canvi, la seva generació tenia com a finalitat fer teatre.
La Fura dels Baus i T de Teatre poden ser un exemple de fundació de noves companyies teatrals amb segell, mentre que, actualment el que s’està creant són empreses teatrals.
A partir del moment que es va engegar el que en deien indústria cultural, tot va canviar radicalment. A molts membres dels grups, els va agafar cansats d’autoexplotar-se. Al mateix temps, les noves empreses que naixien amb uns circuits i teatres sostinguts precàriament per aquests grups, començaven a funcionar amb nous criteris d’explotació i rendibilitat.
El Joan diu que ells, durant molts anys van rebre subvencions i que quan van deixar de rebre-les, van decidir plegar, ja que no podien assumir els costos, sobretot durant el procés de creació, que podia anar de 4 a 6 mesos, durant el qual no tenien ingressos i calia autosubvencionar-se amb el que havien recollit de l’espectacle anterior.
Les subvencions normalment van destinades a les produccions i no a les companyies, és a dir, es prima el bon funcionament d’una peça abans que la creativitat.
Tots dos coincideixen en el fet que el teatre consisteix a dominar el tempo, el ritme i l’espai i, amb aquestes eines crear una màgia que faci somniar l’espectador i li faci creure en un món inexistent. Actualment, malgrat que, anant a l’essència pura del teatre, els espectadors i els actors són la part autènticament imprescindible, són els productors qui decideixen i ara es parla de producccions Lliure, Focus, Dagoll Dagom, TNC…
En aquest sentit, el Ferran reivindica que l‘Institut del Teatre hauria de promoure que alumnes, almenys en el seu primer muntatge, sortissin amb la seva opció personal de llenguatge teatral. Quan es diu que el panorama teatral està sa, significa que totes i cadascuna de les opcions, des d’un narrador solitari fins al gran muntatge d’òpera, existeixen. A partir que se surt de l’escola, s’haurà de demostrar que s’és efectiu.És això el que hauria de preveure l’Institut del Teatre.
En resposta a la queixa sobre el 21% d’IVA, el Joan pensa que no s’hi ha de donar tota la culpa del que passa, ja que, en contrapartida, hi ha moltes companyies que funcionen i omplen els teatres. D’altra banda, sota la queixa del 21%, des de programadors al públic, han trobat l’excusa perfecta, dient que el teatre és car, per desatendre’l.
El Ferran comenta que el que cal és la fundació de nous grups en els quals es pugui crear i, fins i tot, perpetuar un estil, perquè si nó, la contrapartida és que et contractin per uns interessos econòmics, moltes vegades lligats a un resultat eficaç.
Es pregunta, si les sèries televisives han rebaixat una mica aquestes ganes de crear, ja que aquesta és una manera ràpida i econòmicament interessant de treballar. En Ferran contesta que no hi està completament d’acord, perquè ell, que darrerament hi ha treballat, ha constatat que la gent jove sap que han de fer coses per ells mateixos, perquè la popularitat és efímera, i pensa que malgrat que en part és veritat això està canviant.
Tots dos diuen que aquesta és una professió duríssima, però que la tornarien a triar. Quant a la pregunta de si han deixat de fer coses per culpa del teatre, afirmen que estant contents amb el que han fet.
Responent a la pregunta de si un personatge pot influenciar un actor, referint-se a quan s’està fent durant molt temps un mateix paper, el Ferran diu que sí, que és veritat que pot influenciar, sobretot quan s’està preparant i l’actor s’hi troba immers. Afirma que els bons personatges sempre donen alguna pauta per utilitzar en la vida quotidiana.
Per últim, pel que fa als lapsus que poden tenir els actors, el Joan diu que això només li va passar quan va començar a fer teatre de text i la sensació va ser tan brutal que va pensar que mai més faria aquesta clase de teatre, cosa que evidentment no és del tot certa perquè Vol-Ras ha fet espectacles on la paraula
ha estat un recurs més, malgrat que no el més important. El Ferran diu que ell creu que en algun moment, tots els actors han tingut algun blanc, sobretot si les obres duren molt de temps.

La conversa comença amb una petita introducció per explicar la seva relació amb el poble i el naixement de la seva afició al teatre.

En Ferran diu que la seva vocació es podria dir que va començar a l’acadèmia Texas, dirigida per uns magnífics professors, ja que va ser allà on va fer els seus primers passos imitant el seu pare. En Joan recorda que el pare del Ferran era una espècie de Groucho Marx, tant pel seu aspecte com pel que deia i feia.

El Ferran comenta que malgrat ser tímid, el dia que es va posar davant d’un públic,es va produir una transformació que el va atrapar. Pel que fa al Joan, diu que, possiblement, ell també va començar la seva vocació a l’escola, ja que quan sortia a la pissarra sempre feia ganyotes i mímica i li van començar a dir el Posturitas i suposa que d’això li ve la vocació.

El segon pas del Ferran, va ser amb el grup de teatre de l’Ateneu i amb el Ramon Ivars, que va ser molt determinant per a ell, ja que li hi va donar a conèixer, entre d’altres, el mètode Stanislavski i amb qui van fer un muntatge de Bertold Brecht, juntament amb gent de la universitat i amb un grup de teatre de Sant Just, que es deia Grup de Teatre Desvern, amb el qual varen arribar a fer bolos. Per aquest motiu ell creu que el millor que es pot fer en un poble és pertànyer a un grup de teatre.

El Joan diu que els actors han de ser generosos quan són a l’escenari, ja que aquesta és la manera d’arribar a la gent. A ell, l’Ateneu també li provocava ganes de fer coses i va ser on, a part fer una sèrie de descobertes, va fer algunes actuacions.

Diuen que és molt interessant que en un poble existeixi un espai com aquest, la qual cosa permet aglutinar associacions, fer moltes coses i afavorir la posterior dedicació al teatre.  En aquest context, en Joan dona les gràcies al grup Xiveques, que li va permetre començar a fer moltes coses.

Més tard, en Ferran va entrar a l’Institut del Teatre. Cap a l’any 68, varen fer fora el director, que era el Diaz-Plaja, i va entrar el Bonnin. A més a més hi havia un claustre de professors molt interessant, amb membres com  el Fabià Puigcerver, el Joan Font, l’Albert Boadella i el Iago Pericot. Un dia, l’Albert Boadella li va proposar d’entrar als Joglars, i més tard, el Fabià Puigcerver també li va demanar d’anar a treballar amb ell. El teatre  dels Joglars era més gestual i visual que no pas de la paraula, i com que a ell li agradava molt la temàtica social i el llenguatge que feien servir, va decidir agafar l’oferta dels Joglars.

El Joan diu que ell, professionalment, també es va iniciar amb els Joglars, ja que quan estava acabant a l’Institut del Teatre varen fer una convocatòria i el varen agafar.

img_3153

En Joan comenta que el Ferran, a part d’anar fent coses de creació, també ha fet teatre de text. Aquest li dóna la raó dient que, creu que ha fet un trajecte de la no paraula al musical i, finalment al text, i que aquest recorregut l’ha ajudat.

En canvi, el Joan, diu que amb els Joglars només va treballar en una obra i que quan es va acabar, a causa de tot el que va passar políticament amb el grup, ja va començar amb Vol-Ras després d’un any d’impàs.

Expliquen que el treball dels Joglars era de creació col·lectiva, un treball d’equip on tothom opinava. No es partia de cap  guió previ, sinó d’idees o d’objectius a assolir, i la manera d’anar construint l’obra era a través d’improvisacions, que després se seleccionaven i fitxaven

En Ferran, estant  a l’exili per La torna, va fer dos espectacles amb la seva compañía, Tossal Teatre, i en tornar va entrar a Dagoll de Dagom, a l’equip de direcció, amb l’espectacle Glups! que era una proposta de la Rosa M.Cisquella, i va ser un espectacle musical de creació.

En Joan li pregunta quin dels espectacles que ha fet li ha agradat més. Ell diu que Makinavaja. Va ser la primera vegada que es va portar un còmic d’Ivà al teatre i que aquest fet va propiciar que molta gent que no hi havia anat mai, hi anés perquè era admiradora del còmic. El personatge és un Robin Hood impossible, “anarco”, àcrata, etc., i això feia que atrapés el públic.

Per la seva part, en Ferran comenta que el món de l’humor més blanc en què treballa el Joan és d’una precisió tècnica impressionant.

El Ferran i el Joan expliquen que tots els grups que van sortir en aquell moment feien espectacles de creació: La Cubana, Els Comediants, Tricicle, Dagoll Dagom, i a partir d’allà va néixer un nou estil de fer teatre,  que  van portar per tot arreu. Al mateix temps, existia un teatre fet a Barcelona, malgrat que després també fessin bolos. Més tard, els grups van convertir-se en companyies i ja era direcció i producció qui escollien  obra i  actors.

En els anys 70, van tenir molta importància tots aquests ateneus o centres culturals que hi havia a cada poble, ja que això permetia als grups anar existint. Gràcies al fet que, normalment, tenien relació amb els programadors, i hi havia una implicació molt gran per part de tothom. Ara això ha canviat una mica, ja que les programacions es fan més segons els èxits del moment.

A partir d’aquí demanen al públic si tenen preguntes a fer o volen participar en el que s’està dient.

Se’ls pregunta per tots aquests grups dels quals han parlat i que encara estan en actiu, com Comediants o La Cubana. El Joan diu que hi ha gent que fa coses molt bones,  però que normalment no aguanten gaire temps en cartell.

Diu que ara els estudiants que surten de l’Institut del Teatre, volen entrar en una companyia i tenir un sou, cosa molt lloable; en canvi, la seva generació tenia com a finalitat fer teatre.

La Fura dels Baus i T de Teatre poden ser un exemple de fundació de noves companyies teatrals amb segell, mentre que, actualment el que s’està creant són empreses teatrals.

A partir del moment que es va engegar el que en deien indústria cultural,  tot va canviar radicalment. A molts membres dels grups, els va agafar cansats d’autoexplotar-se. Al mateix temps, les noves empreses que naixien amb uns circuits i teatres sostinguts precàriament per aquests grups, començaven a funcionar amb nous criteris d’explotació i rendibilitat.

El Joan diu que ells, durant molts anys van rebre subvencions i que quan van deixar de rebre-les, van decidir plegar, ja que no podien assumir els costos, sobretot durant el procés de creació, que podia anar de 4 a 6 mesos, durant el qual no tenien ingressos i calia autosubvencionar-se amb el que havien recollit de l’espectacle anterior.

Les subvencions normalment van destinades a les produccions i no a les companyies, és a dir, es prima el bon funcionament d’una peça abans que la creativitat.

Tots dos coincideixen en el fet que el teatre consisteix a dominar el tempo, el ritme i l’espai i, amb aquestes eines crear una màgia que faci somniar l’espectador i li faci creure en un món inexistent. Actualment, malgrat que, anant a l’essència pura del teatre, els espectadors i els actors són  la part autènticament imprescindible, són els productors qui decideixen i ara es parla de producccions Lliure,  Focus, Dagoll Dagom, TNC…

En aquest sentit, el Ferran reivindica que  l‘Institut del Teatre hauria de promoure que alumnes, almenys en el seu primer muntatge, sortissin amb la seva opció personal de llenguatge teatral. Quan es diu que el panorama teatral està sa, significa que totes i cadascuna de les opcions, des d’un narrador solitari fins al gran muntatge d’òpera, existeixen. A partir que se surt de l’escola, s’haurà de demostrar que s’és efectiu.És això el que hauria de preveure l’Institut del Teatre.

En resposta a la queixa sobre el 21% d’IVA, el Joan pensa que no s’hi ha de donar tota la culpa del que passa, ja que, en contrapartida, hi ha moltes companyies que funcionen i omplen els teatres. D’altra banda, sota la queixa del 21%, des de programadors al públic, han trobat l’excusa perfecta, dient que el teatre és car, per desatendre’l.

El Ferran comenta que el que cal és la fundació de nous grups en els quals es pugui crear i, fins  i tot, perpetuar un estil, perquè si nó, la contrapartida és que et contractin per uns interessos econòmics, moltes vegades lligats a un resultat eficaç.

Es pregunta, si les sèries televisives han rebaixat una mica aquestes ganes de crear, ja que aquesta és una manera ràpida i econòmicament interessant de treballar. En Ferran contesta que no hi està completament d’acord, perquè ell, que darrerament hi ha treballat, ha constatat que la gent jove sap que han de fer coses per ells mateixos, perquè la popularitat és efímera, i pensa que malgrat que en part és veritat això està canviant.

Tots dos diuen que aquesta és una professió duríssima, però que la tornarien a triar. Quant a la pregunta de si han deixat de fer coses per culpa del teatre, afirmen que estant contents amb el que han fet.

Responent a la pregunta de si un personatge pot influenciar  un actor, referint-se a quan s’està fent durant molt temps un mateix paper, el Ferran diu que sí, que és veritat que pot influenciar, sobretot quan s’està preparant i l’actor s’hi troba immers. Afirma  que els bons personatges sempre  donen alguna pauta per utilitzar en la vida quotidiana.

Per últim, pel que fa als lapsus que poden tenir els actors, el Joan diu que això només li va passar quan va començar a fer teatre de text i la sensació va ser tan brutal que va pensar que mai més faria aquesta clase de teatre, cosa que evidentment no és del tot certa perquè Vol-Ras ha fet espectacles on la paraula

ha estat un recurs més, malgrat que no el més important. El Ferran diu que ell creu que en algun moment, tots els actors han tingut algun blanc, sobretot si les obres duren molt de temps.

Equip de “El món il·lustrat”

LA RÀDIO ETIQUETA LA CULTURA

Radio Desvern ha modernitzat el seu web, i dóna l’opció de consultar les notíces relacionades amb cultura, etiquetantles en el seu àmbit.

Trobareu enllaç directe dins la pestanya d’enllaços d’interès d’aquest bloc.

-

Visita la web i disfruta de les novetats que incorpora.

http://radiodesvern.com/#/news/tag/cultura

%d bloggers like this: