CONVERSA AMB LALI AYGUADÉ, BALLARINA I COREÒGRAFA I CLARA PEYA, COMPOSITORA I PIANISTA

Dilluns 20 de març de 2017 a la Sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

La conversa va començar explicant cada una, a grans trets, la seva trajectòria fins avui.

La Clara diu que ella, de petita, jugava a tenis i tocava el piano, ja que la seva família estava molt lligada a la música i era com una tradició. No obstant això, hi va haver un moment en què va haver de triar entre la música i el tenis, i es va decantar pel piano, ja que per ella era més fàcil.

A partir d’aquí, va estudiar piano clàssic a l’ESMUC i més tard jazz i modern al Taller de Músics. Això no obstant, i malgrat que el jazz és una música que permet improvisar, ella necessitava fer la seva música i va començar a compondre i treballar pel seu compte.

La Lali va comentar que va començar a l’Estudi Tutuguri de Sant Just i va agrair a la Totti i a la Roser, que eren a la sala, tot el que havien fet per ella. La Clara, en aquest punt s’hi va afegir, ja que ella també hi havia anat i en tenia molt bon record.

Més tard va anar durant un any a l’Institut del Teatre i 4 anys a l’escola PARTS de Brussel·les, on, a més de dansa, ensenyaven a descobrir un llenguatge propi, que és el que a ella li interessava.

En finalitzar l’escola, va treballar amb les companyies Publik Eye, Akram Khan, Hofesh Shecther, Wim Wandekeybus, Enclave de Roberto Olivan i, darrerament, amb la companyia de circ Baró d’Evel. Diu que ser amb gent que treballa en diversos camps et permet aprendre moltes coses.

Actualment està treballant en els seus propis projectes.

La Clara comenta que la seva trajectòria no és tan internacional. Diu que ha tingut la sort d’haver-se dedicat al piano des de molt aviat i d’haver fet molts bolos, però que, a l’estranger, només ha anat a Rússia.

Va decidir que el clàssic, però també el jazz, malgrat que aquest té un llenguatge més obert i et permet improvisar, no eren el que ella buscava, i com que a ella sempre li havien agradat les arts escèniques, malgrat ser pianista, va decidir investigar en aquest camp i va començar a anar a veure espectacles tant de teatre com dansa en els quals la música tingués un paper important. Declara que als seus amics músics no els interessa la música com a part escènica i que això, per a ella, és un avantatge, perquè no ha tingut competència. A ella li agrada molt el circ, la dansa contemporània i el teatre i a partir d’aquest intercanvi ha desenvolupat el seu treball. Pensa que quan diferents arts es conjunten, tenen més força.

La Lali explica que quan ella va veure actuar la Clara al Festival Persona, de Sant Just, li va agradar molt la seva presència escènica i li va demanar el telèfon amb la perspectiva de poder fer alguna cosa juntes algun dia.

Comenta que sí que és veritat, que quan ajuntes diferents disciplines, t’enriqueixes, perquè uneixes diferents llenguatges. Per exemple, quan posa la música a les seves coreografies, explica al músic que vol utilitzar un llenguatge diferent del que parla amb els seus ballarins. La Clara ho confirma dient que quan ella parla amb músics, fa servir un llenguatge musical, però, en canvi,quan parla amb disciplines diferents, parla amb un llenguatge distint, utilitza les emocions com a motor generador.

Explica que ha treballat amb el Manolo Alcántara, que és un noi que fa circ, totalment arítmic i la manera de connectar va ser que ell expliqués què volia transmetre en cada escena, o sigui, a través de les emocions.

La Lali creu que la música és la meitat d’un espectacle de dansa i que és molt important, perquè representa l’emoció.

La Clara diu que, a ella, el que li agrada quan va a veure espectacles de dansa contemporània és que la música tingui un valor més enllà de si mateixa. I critica que normalment es tracti de música enllaunada i no en directe. La Lali diu que la resposta és el pressupost.

La Lali comenta que ella sempre ha donat molta importància a la música, ja que ha treballat amb coreògrafs que treballen amb música en directe, com l’Akram Khan i el Hofesh Schekter i que, fins i tot a l’escola on va estudiar, analitzaven molt tot el que fa referència a aquest tema.

La Clara diu que als músics se’ls hi hauria d’ensenyar a treballar el cos i als coreògrafs, la música. Per ella, la riquesa és en la barreja de llenguatges.

La Clara li pregunta si coneix la companyia DV8 i la Lali diu que sí, que li agrada molt, ja que fan una dansa-teatre que l’atreu molt. Explica que la barreja amb la dansa de coses quotidianes, que la gent pot reconèixer, amb coses més abstractes li interessa molt. Comenta que així com la música és molt matemàtica, a la dansa contemporània, a vegades, li costa reflectir els moviments normals, i pensa que la barreja entre l’abstracció i la normalitat és el que més li agrada, perquè això t’apropa al gran públic.

La Clara li pregunta què és el que li interessa a l’hora de crear, quin és el seu motor. Contesta que li interessa treballar amb la transformació en general, tant del cos com dels sentiments.

Aquí ens mostra un teaser d’una peça de la Lali, que es diu Kokoro i que tracta sobre la transformació.

Ara és la Lali qui pregunta a la Clara on troba la inspiració. Contesta que, comptant que la música li ocupa totes les hores del dia, va decidir utilitzar-la com a denúncia, o almenys com a altaveu de transmissió, sobretot amb tot allò que fa amb la seva companyia.

Diu que treballa amb molts tipus de gent: del teatre, de la dansa, grups de música i, com a mostra, posa el teaser de Limbo, que és una peça que aquests dies es podrà veure a la Sala Becket, on es treballen diversos gèneres.

La Lali parla d’un duet que es diu Incongnito, el qual s’ha utilitzat per filmar el curtmetratge Timecode, que ha estat nominat als Oscars. Vol passar un teaser, però no pot i al seu lloc posa De camino al otro , rodat a la masia de Can Padrosa de Sant Just.

La Clara diu que aquest Grec estrenarà una obra que està relacionada amb la violència sexual i, per mostra, ens posa el vídeo del disc Oceanes, en el qual participa la seva germana.

La Clara pregunta a la Lali sobre els seus plans i ella li diu que ara intentarà ser més per aquí per poder treballar en els seus propis projectes. La Clara diu que ara ha estat treballant en una obra al Lliure i que ha gaudit molt durant el procés, però que una vegada enllestit, ja no li aporta gairebé res,i que, actualment, està fent diverses coses alhora.

La Lali diu que la seva nova obra s’estrenarà per l’octubre a Temporada Alta i després al Mercat de les Flors el 2018.

Totes dues diuen que aquí, els músics i els actors surten menys, perquè tenen el handicap de la llengua. La Clara diu que per poder actuar a fora cal que vinguin a veure’t els programadors internacionals.

També parlen que a cada país el públic és diferent en les seves reaccions i que això és molt interessant, perquè cada vegada has d’adaptar-te una mica.

Treballar en companyies de dansa estrangeres és molt enriquidor, perquè normalment hi ha ballarins de diferents països, i aquest intercanvi és molt interessant, no obstant això, ser al teu país et fa ser més tu.

La Clara diu que ella no ha triat el seu camí sinó que l’ha trobat i que s’ha trobat molt limitada, perquè en el seu camp no hi ha dones, tot són homes, i és molt complicat i competitiu. Ella pensa que el que finalment funciona és ser com ets realment, malgrat que costi molt.

La Lali explica que ella va haver de marxar per tal de trobar el que volia, ja que aquí a l’escola no ho trobava. La Clara afegeix que realment les escoles no potencien les personalitats, començant per les de primària.

A la pregunta de si actualment ha canviat el que fa referència als homes i les dones, la Clara contesta que encara hi ha molts tabús i diu que ella creu que passa perquè els homes sempre estan competint i, en canvi, les dones, no, malgrat que reconeix que potser hi ha hagut algun avenç.

Sobre la pregunta que com és que hi ha tantes cantants dones i tan poques músiques, ella diu que les cantants no són considerades músiques i que, en part, tenen un rol sexual, fet amb el qual ella no està d’acord, ja que creu que sí que són músiques.

Sobre el que pensen els seus amics músics, diu que moltes vegades ella s’ha sentit marginada. Per tot això, només cal mirar quantes dones músiques reconegudes té la història.

 

El món il·lustrat

 

CONVERSA AMB RAMON IVARS, director, escenògraf i dissenyador de vestuari

Dilluns 20 de febrer de 2017 a la sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

En començar, diu que, malgrat que hauria de parlar dels records de la seva vida a Sant Just, no ho farà, perquè les emocions li farien perdre el control de les paraules i no podria continuar.

És escenògraf, la persona responsable de la part visual d’un espectacle: decorats, vestuari i llums. És l’equivalent a la direcció artística en el cinema. A això es dedica des de fa 50 anys i casa seva és l’escenari.

Ser escenògraf no és decorar ni ornamentar, l’escenògraf principalment ha de dissenyar el significat de l’espectacle. El disseny escenogràfic és un procés que té 3 etapes. Una és el disseny, que és el resultat d’un treball molt intens amb el director, el dramaturg, el coreògraf i amb totes les persones responsables d’aquell espectacle. Malgrat que és un treball de diàleg, al final és el responsable de donar-li resolució, és el que ell en diu la “síndrome Joana d’Arc”, perquè ella va lluitar per una cosa que al principi no tenia gaire clara, però que finalment va assolir. És el mateix que passa a l’escenògraf, que ha de debatre amb el director i el productor, i procurar, sobretot, ser original i just per resoldre la representació. Aquesta és una part del procés, en el qual, abans de res, s’han de respondre 3 preguntes, primera: quant de temps hi ha per fer-ho?, segona: de quants diners es disposa? i tercera: qui ho construirà? Si no es tenen clares aquestes tres preguntes bàsiques, mai podrà funcionar.

La segona etapa és la de la construcció dels elements dissenyats i la tercera és la de conjunció de tots els elements, d’escenografia i vestuari, amb els intèrprets i, abans de res, amb l’escenari mateix. D’això se’n diu l’etapa d’escenificació.

Nosaltres som la matèria dels somnis, a ell li agrada l’escenificació, conviure amb la gent que fa l’espectacle, molt més que la solitud de l’estudi.

També diu que el teatre és l’escola per fer-ho tot. Quan ets escenògraf de teatre, ho has tocat tot i, evidentment, pots fer cinema i televisió, però el sentit de les coses surt del teatre. Per exemple, en l’escena principal de Romeu i Julieta, que és la del balcó, el balcó simbolitza un obstacle perquè els dos personatges estiguin junts i això es pot representar amb qualsevol cosa que impedeixi que els amants es toquin, és a dir, que has de buscar el significat de cada escena.

En el programa Quien sabe dónde, de Paco Lobatón, el decorat van ser unes ombres al terra que significaven les persones que havien marxat.

La seva tasca consisteix a crear les coses adequades per a cada espectacle. Per exemple, va fer el decorat per a la canonització d’un sant a la catedral de Sevilla, on es va haver d’adaptar al decorat que, per si mateix, ja té la catedral.

En aquest moment, ens mostra una escenografia que va fer a Hèlsinki per al ballet Napoli (https://vimeo.com/208554917?utm_source=email&utm_medium=vimeo-cliptranscode-201504&utm_campaign=28749 Aquest és un ballet tradicional danès d’ August Bournonville.

Napoli parla sobre el mar. De fet, és la història d’un pescador que estima una noia, l’amor de la qual és impossible, i decideixen fugir en una barca. Però hi ha una tempesta, la noia es perd al mar i és rescatada per unes nàiades que se l’emporten a la Grotta Azzurra de Nàpols. Finalment, el noi l’allibera de les nàiades i del déu Golfo.

Quan es comença una coreografia, sobretot si és una obra històrica, cal documentar-se i per fer-ho cal buscar imatges que retratetin aquella època. En aquest cas ell va voler donar-hi un aire mediterrani, per la qual cosa va fer un teló de persiana, en lloc del típic de vellut, per tal que la llum es transparentés com si fos el sol de la Mediterrània. Darrere hi va posar una roba pintada que significava el mar, quan apujaven les persianes i queia la roba.

Aquí ens va mostrant els diferents dibuixos dels diversos elements de l’escena de la plaça, on transcorre aquesta part de l’obra: l’home que fa els espaguetis, el venedor d’espaguetis cuits, el que ven la llimonada, els turistes, músics, titellaires, etc. Aquesta és una obra on surt molta gent.

En aquest ballet va fer l’escenografia i el vestuari, del qual ens ensenya els esbossos. També ens mostra l’enginy que va haver de construir per representar la tempesta i que es trobava darrere l’escenari.

El segon acte passa a la Grotta Azzurra, la qual va haver de reproduir. Al final del segon acte, el pont i els nens surten per significar que tot ha anat bé. Això és una cosa habitual en els ballets clàssics, els quals consten d’un primer i d’un segon actes i, finalment, d’un tercer, per dir que el segon ha anat bé.

Per representar l’agraïment del Genaro, perquè tot havia acabat bé, va penjar tot d’exvots, els quals es van imprimir sobre roba.

Tota l’escenografia es va construir als tallers de l’òpera d’Hèlsinki, els quals eren increïblement bons.

Aquí ens explica, a través d’imatges, la construcció de les diferents estructures, que eren còpies de les maquetes que ell havia fet anteriorment.

Explica que a cada escenografia que fa s’ha d’inventar alguna cosa, perquè si no, vol dir que no no hi ha renovació i per a ell, la novetat d’aquesta obra va ser el mar, que estava construït com una escala en perspectiva, que a cada punta del graó anaven canviant de tons i donava una visió molt real.

Diu que una de les seves premisses en fer una escenografia és que les diferents parts que la componen es puguin anar aprofitant i traient a mesura que va canviant la situació.

Entre el primer i segon acte, per fer-los seguits tal com havia demanat el director, va projectar una pel·lícula de la barca del Genaro com si fossin dibuixos animats.

Diu que a ell, el que li agrada és trobar el llenguatge dels diferents materials que utilitza i que moltes vegades ha fet servir a través del temps.

Com a cosa curiosa, va explicar que, pel que fa al vestuari, va dissenyar uns barrets de palla per als turistes. Els artesans del teatre, per tal de fer-los bé, van estudiar un curs de cistelleria i els van fer completament a mà.

Responen a una pregunta del públic, explica que quan es fa una escenografia, normalment signes una cessió dels drets d’autor per 20 anys i, a partir d’aquí, si la tornen a fer servir, t’han d’abonar uns honoraris. Moltes vegades, quan se sap que una obra no es farà més, els teatres fan un outlet tant del decorat com del vestuari.

A la qüestió que li posen sobre el temps del qual va disposar per fer aquesta escenografia, diu que més o menys d’un any i mig, ja que calia fer tots els plànols, tots els figurins, i després posar-se d’acord amb els que la construïen. A més a més, s’havien de fer els pressupostos, amb tot el que això representa.

A la pregunta de si fa la il·luminació, diu que no, que normalment és un il·luminador qui ho fa i que treballen conjuntament quasi des del començament.

El Ferran Rañé diu que les escenografies que ens ha presentat són meravelloses perquè transmeten, tant a l’espectador com als actors, tota la màgia de la història.

Actualment, està treballant amb la companyia de Dep Furbi, un espectacle que s’estrenarà en el proper Grec.

Una de les escenografies que més li han agradat de fer és la d’una obra que va fer la Carme Elies que es deia Al Galop.

Comenta que avui en dia troba que els escenògrafs són massa condescendents amb els directors i deixen la investigació i el compromís de banda.

La seva vocació li ve de la primera vegada que va anar al teatre, amb quatre anys, per veure l’obra Marea baja, amb Conchita Montes interpretant el paper d’una sirena.

 

 

CONVERSA AMB VÍCTOR PUERTAS, músic harmonicista i organista.

Montse Pratdesaba, Big Mama Montse, cantant i guitarrista de blues, presenta l’acte.

Imatge dún moment de la Conversa

Imatge dún moment de la Conversa

Dilluns 23 de maig  de 2016 a Can Ginestar

La conversa comença amb  el Víctor Puertas donant les gràcies a El Món Il·lustrat per la invitació i diu que va pensar en la Big Mama Montse per fer-li la presentació.

La Montse remarca que és molt d’agrair que El Món Il.l·lustrat  organitzi aquests  homenatges als personatges rellevants del poble, perquè avui dia, als artistas, els costa molt trobar visibilitat, fins i tot entre els seus veïns. Ella manifesta que està molt contenta de poder-lo acompanyar i de trobar-se en tan bona companyia de públic.

Com a introducció explica que el Víctor ha nascut a Sant Just, on va començar a tocar l’harmònica de ben jove. Big Mama Montse percep com si la forma de tocar d’en Víctor estigués vinculada al joc i al goig continu per la descoberta de secrets amagats, que va trobant en aquest instrument, com un infant que juga, i li pregunta:

BMM: La teva manera d’enfocar el fet de ser músic va lligada a mirar de descobrir aspectes nous, com si estiguessis jugant, com quan eres un nen i vivies aquí, al poble, i començaves a treure els primers sons amb l´harmònica?

VP: Sí, vaig començar amb 12 o 13 anys, perquè el meu germà Pere em va regalar una harmònica. A l’inici va ser com un joc i, efectivament, sempre he gaudit amb la música.

BMM: En Pere devia ser el primer a reconèixer el teu talent. Els que han tocat amb tu diem, i diuen, que no n’hi ha gaires com tu, amb tant geni i dots.

VP: Bé, la música, com tu dius, sempre ha estat molt important per a mi, com un joc per passar-m’ho bé, per anar traient notes, descobrint sons. No he anat a escoles de música n’he après amb partitures, simplement posava una cançó i amb el temps l’anava traient. La raó més important per la qual toco és perquè el meu germà ja era músic.

BMM: Vas començar a tocar blues des del principi?

Acústic a la taula de la sala Isidor Cònsul

Acústic a la taula de la sala Isidor Cònsul

VP: Sí, sempre he estat “monotemàtic”: em va enganxar molt el blues i, a part d’en Pere, que tocava blues, em van influenciar també en Miquel Abella, amb el seu programa radiofònic (ell és un dels culpables que em dediqui a la música) i en Jorge Muñoz, “El Maki” del Tren 3 a Radio 3.

BMM: Pels seus programes de ràdio?

VP: Sí, comprava els discos que escoltava en els seus programes.

BMM: Quins noms recordes?

VP: Un d’ells fou el Harp Attack de Junior Wells, Carey Bell, Billy Branch i James Cotton.

La Montse diu que en una ocasió el va veure a Vic amb el seu germà Pere i que li van agradar molt, i que l’any següent els va tornar a escoltar al mateix festival quan tocaven amb una banda de quatre músics. Li pregunta si The Suitcase Brothers es troben més còmodes tocant en formació de duet o en grup.

En Víctor respon que en Pere tenia una banda de rock quan ell era molt jove i que va convidar-lo a tocar-hi un tema. El seu germà el va iniciar musicalment i després van començar junts amb una banda que es deia Blues Fourteen, quan ell tenia només 15 ó 16 anys. El duet va ser una necessitat de buscar una sonoritat diferent, més acústica, que trobaven a faltar tocar en grup.

VP: Em considero força estricte pel que fa a l’estil musical, intento ser molt convencional en aquest aspecte, no m’agrada barrejar estils diferents. I pel que fa al blues acústic, m’oriento cap al blues de Piedmont, centrat a Carolina del Nord.

La Montse li pregunta sobre l’experiència innovadora que va ser convidar el pianista Fred Kaplan a un estudi de gravació amb altres convidats.

Víctor contesta que va ser una sessió molt intimista en la qual van fer la gravació d’un disc amb públic. La idea no va sortir tal i com esperaven, però l’experiència va ser molt enriquidora i estan mirant que, finalment aquell disc pugui ser editat algun dia. Va tocar-hi també el guitarrista Nathan James… Més endavant també van provar de fer un projecte semblant amb l’harmonista Mark Hummel…

BMM: Quan vas anar per primera vegada als EUA?

Conversa a 4 bandes

Conversa a 4 bandes

VP: La primera vegada tenia 18 anys, i recordo que el meu germà estava vivint a Austin. Vaig anar amb en Blas Picón, un amic harmonicista de Barcelona. La raó principal era que volíem conèixer en Gary Primich, la meva referència més gran de músic de blues en aquell moment, i el culpable primordial de la meva dedicació a estudiar aquest instrument moltes hores a casa. A Barcelona, li vam fer un homenatge després de morir, des de la Societat de Blues de Barcelona, i va venir el seu pare. Va ser molt emotiu, la veritat… A Texas l’havia pogut veure i em vaig sorprendre en comprovar que era una persona normal i corrent, i que, efectivament, tocava l’harmònica molt bé.

BMM: Un altre harmonicista que ha estat important a la teva vida és en Jerry Portnoy, el qual va motivar-te a realitzar un altre viatge als EUA. El vas conèixer? Ell t’ha reconegut molt com a harmonicista.

VP: Sí, en Jerry Portnoy va ser l’harmonicista d’en Muddy Waters, la llegenda del blues. El vaig conèixer al mateix temps que al Hook Herrera quan vivia a Barcelona. Vam estar tocant a casa de Hook i també en una master class a Cerdanyola. En el segon viatge als EUA, va ser quan vaig agafar un tren a Maryland per anar-lo a veure al Festival de Blues de Nova York, on vam estar tocant una mica junts. A partir d’aquí sempre hem tingut molt bona relació. Ens va convidar al Pere i a mi a celebrar el seu 65è aniversari, que feia a Boston. Com amants del blues, va ser espectacular assistir-hi i veure a tants bons músics reunits: Duke Robillard, Paul Lamb, David Maxwell, Kim Wilson, Rick Estrin, Al Gerry, Annie Raines, Paul Rishell… A l’últim disc que vàrem gravar fa un any amb en Pere, en Jerry va venir a Austin a gravar amb nosaltres, perquè li venia de gust fer-ho.

La Montse comenta al públic, mig de broma, que en Víctor també ha tocat amb ella.

En Víctor diu que aquí, a casa, hi ha dues persones que l’han marcat molt. Una és ella, la Big Mama, i l’altra el Joan Pau Cumellas. Recorda molt especialment una actuació d’ella amb en Victor Uris a Can Ginestar i mostra una foto als assistents, d’aquell dia de  l’any 1997, en què ell fou convidat a tocar l’harmònica.

Big Mama recorda la primera vegada que van parlar de tocar junts a Les Basses de Barcelona després d’un concert on tocà també l’harmonicista de Sevilla Mingo Balaguer. Per començar a preparar el concert junts, van anar a assajar a casa d’en Manolo Germán a Cardona. En aquells assaigs, la Montse deia al Víctor que toqués com volgués, amb plena llibertat i que desenvolupés el que li vingués de gust, i en Víctor flipava, perquè es pensava que la Montse li marcaria unes línies de treball o una forma de fer. Uns anys abans, també havien coincidit a la sala Bikini, on el Víctor havia assistit com a públic d’un concert de la Big Mama Elèctric Band, i a partir de l’any 2010 han tocat junts moltes vegades. Els primers viatges per Europa amb en Víctor els van fer integrats en el  grup Big Mama & The Crazy Blues Band.

BMM: Quan vam tocar junts durant l’any 2012 cada diumenge al Jamboree, tocaves alguna peça al piano, i ara ja et sol·liciten  per fer gires per Europa com a acompanyant de cantants americanes!

VP: No em considero pianista, perquè no he estudiat aquest instrument a fons. El piano és secundari per a mi, o complementari, no és ben bé com l’harmònica, en la qual sí que he aprofundit.

En aquell moment en Víctor decideix connectar per Skype amb el seu germà Pere, que viu a Dallas, Texas, i el presenta als assistents. En Pere els saluda i diu que allà són les 14.45 h.

IMG_8430La Montse li demana com va ser que van participar en el Concurs Internacional de Blues de Memphis, IBC, l´any 2011, i si pot fer cinc cèntims de com van quedar en segon lloc a la categoria solo/duet.

El Pere explica que va ser en Víctor qui va proposar-li de participar-hi. En aquell moment, van parlar amb el David Sánchez, vocal de la Societat de Blues de Barcelona (SBB), des de la qual els va donar suport. Un altre amic els va acompanyar a Memphis i va gravar en vídeo tota la seva participació al concurs. Posteriorment, van editar i comercialitzar un DVD del qual hi ha una còpia a la Biblioteca de Sant Just.

Es remarca la importància que un duet de músics de Sant Just Desvern hagués quedat en segon lloc en un concurs internacional en la categoria de solo/duet, amb participants de 40 estats dels EUA i representants de 20 països europeus.

El Pere comenta que aquest premi va tenir el valor del moment, i que els fou una experiència personal molt motivadora per tirar endavant.

Un altre any van guanyar el premi a Greensboro com a representants de l’Associació de Piedmont Blues, el qual també els va fer moltíssima il·lusió,an perquè com a duet han bastit el seu estil en aquesta forma de tocar blues.

En Pere comunica que aviat  vindrà a Sant Just. Comenta que ambdós tenen molts concerts programats: al Honky Tonk Blues Bar de Barcelona; en alguns pobles de Saragossa, al Festival de Blues de Budapest; el dia 25 de juny, al Cinema a la Fresca de Montjuïc  i  el dia 1 de juliol, en Víctor tocarà a la festa de la Societat de Blues de Barcelona. En Pere s’acomiada amb un petó dedicat a tothom.

 

Com a cloenda de la conversa, en Víctor posa el vídeo de l’IBC 2011 a Memphis i en acabar, ell a l’harmònica i la Big Mama Montse a la guitarra i a la veu, toquen un blues junts per celebrar la trobada i el reconeixement.

logo_transparent

El món il·lustrat

%d bloggers like this: