CONVERSA AMB RAMON IVARS, director, escenògraf i dissenyador de vestuari

Dilluns 20 de febrer de 2017 a la sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

En començar, diu que, malgrat que hauria de parlar dels records de la seva vida a Sant Just, no ho farà, perquè les emocions li farien perdre el control de les paraules i no podria continuar.

És escenògraf, la persona responsable de la part visual d’un espectacle: decorats, vestuari i llums. És l’equivalent a la direcció artística en el cinema. A això es dedica des de fa 50 anys i casa seva és l’escenari.

Ser escenògraf no és decorar ni ornamentar, l’escenògraf principalment ha de dissenyar el significat de l’espectacle. El disseny escenogràfic és un procés que té 3 etapes. Una és el disseny, que és el resultat d’un treball molt intens amb el director, el dramaturg, el coreògraf i amb totes les persones responsables d’aquell espectacle. Malgrat que és un treball de diàleg, al final és el responsable de donar-li resolució, és el que ell en diu la “síndrome Joana d’Arc”, perquè ella va lluitar per una cosa que al principi no tenia gaire clara, però que finalment va assolir. És el mateix que passa a l’escenògraf, que ha de debatre amb el director i el productor, i procurar, sobretot, ser original i just per resoldre la representació. Aquesta és una part del procés, en el qual, abans de res, s’han de respondre 3 preguntes, primera: quant de temps hi ha per fer-ho?, segona: de quants diners es disposa? i tercera: qui ho construirà? Si no es tenen clares aquestes tres preguntes bàsiques, mai podrà funcionar.

La segona etapa és la de la construcció dels elements dissenyats i la tercera és la de conjunció de tots els elements, d’escenografia i vestuari, amb els intèrprets i, abans de res, amb l’escenari mateix. D’això se’n diu l’etapa d’escenificació.

Nosaltres som la matèria dels somnis, a ell li agrada l’escenificació, conviure amb la gent que fa l’espectacle, molt més que la solitud de l’estudi.

També diu que el teatre és l’escola per fer-ho tot. Quan ets escenògraf de teatre, ho has tocat tot i, evidentment, pots fer cinema i televisió, però el sentit de les coses surt del teatre. Per exemple, en l’escena principal de Romeu i Julieta, que és la del balcó, el balcó simbolitza un obstacle perquè els dos personatges estiguin junts i això es pot representar amb qualsevol cosa que impedeixi que els amants es toquin, és a dir, que has de buscar el significat de cada escena.

En el programa Quien sabe dónde, de Paco Lobatón, el decorat van ser unes ombres al terra que significaven les persones que havien marxat.

La seva tasca consisteix a crear les coses adequades per a cada espectacle. Per exemple, va fer el decorat per a la canonització d’un sant a la catedral de Sevilla, on es va haver d’adaptar al decorat que, per si mateix, ja té la catedral.

En aquest moment, ens mostra una escenografia que va fer a Hèlsinki per al ballet Napoli (https://vimeo.com/208554917?utm_source=email&utm_medium=vimeo-cliptranscode-201504&utm_campaign=28749 Aquest és un ballet tradicional danès d’ August Bournonville.

Napoli parla sobre el mar. De fet, és la història d’un pescador que estima una noia, l’amor de la qual és impossible, i decideixen fugir en una barca. Però hi ha una tempesta, la noia es perd al mar i és rescatada per unes nàiades que se l’emporten a la Grotta Azzurra de Nàpols. Finalment, el noi l’allibera de les nàiades i del déu Golfo.

Quan es comença una coreografia, sobretot si és una obra històrica, cal documentar-se i per fer-ho cal buscar imatges que retratetin aquella època. En aquest cas ell va voler donar-hi un aire mediterrani, per la qual cosa va fer un teló de persiana, en lloc del típic de vellut, per tal que la llum es transparentés com si fos el sol de la Mediterrània. Darrere hi va posar una roba pintada que significava el mar, quan apujaven les persianes i queia la roba.

Aquí ens va mostrant els diferents dibuixos dels diversos elements de l’escena de la plaça, on transcorre aquesta part de l’obra: l’home que fa els espaguetis, el venedor d’espaguetis cuits, el que ven la llimonada, els turistes, músics, titellaires, etc. Aquesta és una obra on surt molta gent.

En aquest ballet va fer l’escenografia i el vestuari, del qual ens ensenya els esbossos. També ens mostra l’enginy que va haver de construir per representar la tempesta i que es trobava darrere l’escenari.

El segon acte passa a la Grotta Azzurra, la qual va haver de reproduir. Al final del segon acte, el pont i els nens surten per significar que tot ha anat bé. Això és una cosa habitual en els ballets clàssics, els quals consten d’un primer i d’un segon actes i, finalment, d’un tercer, per dir que el segon ha anat bé.

Per representar l’agraïment del Genaro, perquè tot havia acabat bé, va penjar tot d’exvots, els quals es van imprimir sobre roba.

Tota l’escenografia es va construir als tallers de l’òpera d’Hèlsinki, els quals eren increïblement bons.

Aquí ens explica, a través d’imatges, la construcció de les diferents estructures, que eren còpies de les maquetes que ell havia fet anteriorment.

Explica que a cada escenografia que fa s’ha d’inventar alguna cosa, perquè si no, vol dir que no no hi ha renovació i per a ell, la novetat d’aquesta obra va ser el mar, que estava construït com una escala en perspectiva, que a cada punta del graó anaven canviant de tons i donava una visió molt real.

Diu que una de les seves premisses en fer una escenografia és que les diferents parts que la componen es puguin anar aprofitant i traient a mesura que va canviant la situació.

Entre el primer i segon acte, per fer-los seguits tal com havia demanat el director, va projectar una pel·lícula de la barca del Genaro com si fossin dibuixos animats.

Diu que a ell, el que li agrada és trobar el llenguatge dels diferents materials que utilitza i que moltes vegades ha fet servir a través del temps.

Com a cosa curiosa, va explicar que, pel que fa al vestuari, va dissenyar uns barrets de palla per als turistes. Els artesans del teatre, per tal de fer-los bé, van estudiar un curs de cistelleria i els van fer completament a mà.

Responen a una pregunta del públic, explica que quan es fa una escenografia, normalment signes una cessió dels drets d’autor per 20 anys i, a partir d’aquí, si la tornen a fer servir, t’han d’abonar uns honoraris. Moltes vegades, quan se sap que una obra no es farà més, els teatres fan un outlet tant del decorat com del vestuari.

A la qüestió que li posen sobre el temps del qual va disposar per fer aquesta escenografia, diu que més o menys d’un any i mig, ja que calia fer tots els plànols, tots els figurins, i després posar-se d’acord amb els que la construïen. A més a més, s’havien de fer els pressupostos, amb tot el que això representa.

A la pregunta de si fa la il·luminació, diu que no, que normalment és un il·luminador qui ho fa i que treballen conjuntament quasi des del començament.

El Ferran Rañé diu que les escenografies que ens ha presentat són meravelloses perquè transmeten, tant a l’espectador com als actors, tota la màgia de la història.

Actualment, està treballant amb la companyia de Dep Furbi, un espectacle que s’estrenarà en el proper Grec.

Una de les escenografies que més li han agradat de fer és la d’una obra que va fer la Carme Elies que es deia Al Galop.

Comenta que avui en dia troba que els escenògrafs són massa condescendents amb els directors i deixen la investigació i el compromís de banda.

La seva vocació li ve de la primera vegada que va anar al teatre, amb quatre anys, per veure l’obra Marea baja, amb Conchita Montes interpretant el paper d’una sirena.

 

 

CONVERSA AMB VÍCTOR PUERTAS, músic harmonicista i organista.

Montse Pratdesaba, Big Mama Montse, cantant i guitarrista de blues, presenta l’acte.

Imatge dún moment de la Conversa

Imatge dún moment de la Conversa

Dilluns 23 de maig  de 2016 a Can Ginestar

La conversa comença amb  el Víctor Puertas donant les gràcies a El Món Il·lustrat per la invitació i diu que va pensar en la Big Mama Montse per fer-li la presentació.

La Montse remarca que és molt d’agrair que El Món Il.l·lustrat  organitzi aquests  homenatges als personatges rellevants del poble, perquè avui dia, als artistas, els costa molt trobar visibilitat, fins i tot entre els seus veïns. Ella manifesta que està molt contenta de poder-lo acompanyar i de trobar-se en tan bona companyia de públic.

Com a introducció explica que el Víctor ha nascut a Sant Just, on va començar a tocar l’harmònica de ben jove. Big Mama Montse percep com si la forma de tocar d’en Víctor estigués vinculada al joc i al goig continu per la descoberta de secrets amagats, que va trobant en aquest instrument, com un infant que juga, i li pregunta:

BMM: La teva manera d’enfocar el fet de ser músic va lligada a mirar de descobrir aspectes nous, com si estiguessis jugant, com quan eres un nen i vivies aquí, al poble, i començaves a treure els primers sons amb l´harmònica?

VP: Sí, vaig començar amb 12 o 13 anys, perquè el meu germà Pere em va regalar una harmònica. A l’inici va ser com un joc i, efectivament, sempre he gaudit amb la música.

BMM: En Pere devia ser el primer a reconèixer el teu talent. Els que han tocat amb tu diem, i diuen, que no n’hi ha gaires com tu, amb tant geni i dots.

VP: Bé, la música, com tu dius, sempre ha estat molt important per a mi, com un joc per passar-m’ho bé, per anar traient notes, descobrint sons. No he anat a escoles de música n’he après amb partitures, simplement posava una cançó i amb el temps l’anava traient. La raó més important per la qual toco és perquè el meu germà ja era músic.

BMM: Vas començar a tocar blues des del principi?

Acústic a la taula de la sala Isidor Cònsul

Acústic a la taula de la sala Isidor Cònsul

VP: Sí, sempre he estat “monotemàtic”: em va enganxar molt el blues i, a part d’en Pere, que tocava blues, em van influenciar també en Miquel Abella, amb el seu programa radiofònic (ell és un dels culpables que em dediqui a la música) i en Jorge Muñoz, “El Maki” del Tren 3 a Radio 3.

BMM: Pels seus programes de ràdio?

VP: Sí, comprava els discos que escoltava en els seus programes.

BMM: Quins noms recordes?

VP: Un d’ells fou el Harp Attack de Junior Wells, Carey Bell, Billy Branch i James Cotton.

La Montse diu que en una ocasió el va veure a Vic amb el seu germà Pere i que li van agradar molt, i que l’any següent els va tornar a escoltar al mateix festival quan tocaven amb una banda de quatre músics. Li pregunta si The Suitcase Brothers es troben més còmodes tocant en formació de duet o en grup.

En Víctor respon que en Pere tenia una banda de rock quan ell era molt jove i que va convidar-lo a tocar-hi un tema. El seu germà el va iniciar musicalment i després van començar junts amb una banda que es deia Blues Fourteen, quan ell tenia només 15 ó 16 anys. El duet va ser una necessitat de buscar una sonoritat diferent, més acústica, que trobaven a faltar tocar en grup.

VP: Em considero força estricte pel que fa a l’estil musical, intento ser molt convencional en aquest aspecte, no m’agrada barrejar estils diferents. I pel que fa al blues acústic, m’oriento cap al blues de Piedmont, centrat a Carolina del Nord.

La Montse li pregunta sobre l’experiència innovadora que va ser convidar el pianista Fred Kaplan a un estudi de gravació amb altres convidats.

Víctor contesta que va ser una sessió molt intimista en la qual van fer la gravació d’un disc amb públic. La idea no va sortir tal i com esperaven, però l’experiència va ser molt enriquidora i estan mirant que, finalment aquell disc pugui ser editat algun dia. Va tocar-hi també el guitarrista Nathan James… Més endavant també van provar de fer un projecte semblant amb l’harmonista Mark Hummel…

BMM: Quan vas anar per primera vegada als EUA?

Conversa a 4 bandes

Conversa a 4 bandes

VP: La primera vegada tenia 18 anys, i recordo que el meu germà estava vivint a Austin. Vaig anar amb en Blas Picón, un amic harmonicista de Barcelona. La raó principal era que volíem conèixer en Gary Primich, la meva referència més gran de músic de blues en aquell moment, i el culpable primordial de la meva dedicació a estudiar aquest instrument moltes hores a casa. A Barcelona, li vam fer un homenatge després de morir, des de la Societat de Blues de Barcelona, i va venir el seu pare. Va ser molt emotiu, la veritat… A Texas l’havia pogut veure i em vaig sorprendre en comprovar que era una persona normal i corrent, i que, efectivament, tocava l’harmònica molt bé.

BMM: Un altre harmonicista que ha estat important a la teva vida és en Jerry Portnoy, el qual va motivar-te a realitzar un altre viatge als EUA. El vas conèixer? Ell t’ha reconegut molt com a harmonicista.

VP: Sí, en Jerry Portnoy va ser l’harmonicista d’en Muddy Waters, la llegenda del blues. El vaig conèixer al mateix temps que al Hook Herrera quan vivia a Barcelona. Vam estar tocant a casa de Hook i també en una master class a Cerdanyola. En el segon viatge als EUA, va ser quan vaig agafar un tren a Maryland per anar-lo a veure al Festival de Blues de Nova York, on vam estar tocant una mica junts. A partir d’aquí sempre hem tingut molt bona relació. Ens va convidar al Pere i a mi a celebrar el seu 65è aniversari, que feia a Boston. Com amants del blues, va ser espectacular assistir-hi i veure a tants bons músics reunits: Duke Robillard, Paul Lamb, David Maxwell, Kim Wilson, Rick Estrin, Al Gerry, Annie Raines, Paul Rishell… A l’últim disc que vàrem gravar fa un any amb en Pere, en Jerry va venir a Austin a gravar amb nosaltres, perquè li venia de gust fer-ho.

La Montse comenta al públic, mig de broma, que en Víctor també ha tocat amb ella.

En Víctor diu que aquí, a casa, hi ha dues persones que l’han marcat molt. Una és ella, la Big Mama, i l’altra el Joan Pau Cumellas. Recorda molt especialment una actuació d’ella amb en Victor Uris a Can Ginestar i mostra una foto als assistents, d’aquell dia de  l’any 1997, en què ell fou convidat a tocar l’harmònica.

Big Mama recorda la primera vegada que van parlar de tocar junts a Les Basses de Barcelona després d’un concert on tocà també l’harmonicista de Sevilla Mingo Balaguer. Per començar a preparar el concert junts, van anar a assajar a casa d’en Manolo Germán a Cardona. En aquells assaigs, la Montse deia al Víctor que toqués com volgués, amb plena llibertat i que desenvolupés el que li vingués de gust, i en Víctor flipava, perquè es pensava que la Montse li marcaria unes línies de treball o una forma de fer. Uns anys abans, també havien coincidit a la sala Bikini, on el Víctor havia assistit com a públic d’un concert de la Big Mama Elèctric Band, i a partir de l’any 2010 han tocat junts moltes vegades. Els primers viatges per Europa amb en Víctor els van fer integrats en el  grup Big Mama & The Crazy Blues Band.

BMM: Quan vam tocar junts durant l’any 2012 cada diumenge al Jamboree, tocaves alguna peça al piano, i ara ja et sol·liciten  per fer gires per Europa com a acompanyant de cantants americanes!

VP: No em considero pianista, perquè no he estudiat aquest instrument a fons. El piano és secundari per a mi, o complementari, no és ben bé com l’harmònica, en la qual sí que he aprofundit.

En aquell moment en Víctor decideix connectar per Skype amb el seu germà Pere, que viu a Dallas, Texas, i el presenta als assistents. En Pere els saluda i diu que allà són les 14.45 h.

IMG_8430La Montse li demana com va ser que van participar en el Concurs Internacional de Blues de Memphis, IBC, l´any 2011, i si pot fer cinc cèntims de com van quedar en segon lloc a la categoria solo/duet.

El Pere explica que va ser en Víctor qui va proposar-li de participar-hi. En aquell moment, van parlar amb el David Sánchez, vocal de la Societat de Blues de Barcelona (SBB), des de la qual els va donar suport. Un altre amic els va acompanyar a Memphis i va gravar en vídeo tota la seva participació al concurs. Posteriorment, van editar i comercialitzar un DVD del qual hi ha una còpia a la Biblioteca de Sant Just.

Es remarca la importància que un duet de músics de Sant Just Desvern hagués quedat en segon lloc en un concurs internacional en la categoria de solo/duet, amb participants de 40 estats dels EUA i representants de 20 països europeus.

El Pere comenta que aquest premi va tenir el valor del moment, i que els fou una experiència personal molt motivadora per tirar endavant.

Un altre any van guanyar el premi a Greensboro com a representants de l’Associació de Piedmont Blues, el qual també els va fer moltíssima il·lusió,an perquè com a duet han bastit el seu estil en aquesta forma de tocar blues.

En Pere comunica que aviat  vindrà a Sant Just. Comenta que ambdós tenen molts concerts programats: al Honky Tonk Blues Bar de Barcelona; en alguns pobles de Saragossa, al Festival de Blues de Budapest; el dia 25 de juny, al Cinema a la Fresca de Montjuïc  i  el dia 1 de juliol, en Víctor tocarà a la festa de la Societat de Blues de Barcelona. En Pere s’acomiada amb un petó dedicat a tothom.

 

Com a cloenda de la conversa, en Víctor posa el vídeo de l’IBC 2011 a Memphis i en acabar, ell a l’harmònica i la Big Mama Montse a la guitarra i a la veu, toquen un blues junts per celebrar la trobada i el reconeixement.

logo_transparent

El món il·lustrat

CONVERSA AMB MONTSE SOLSONA, demògrafa i investigadora de gènere

Montse Solsona a la Taula que presideix la sala Isidor Cònsul

Montse Solsona a la Taula que presideix la sala Isidor Cònsul

La presentació va ser a càrrec de Laia Ferrer, llicenciada en geografia i doctora en demografia.

Dilluns 7 de març de 2016, a la Sala Isidor Cònsul

La conversa va començar amb la presentació de la Montse Solsona per part de la Laia Ferrer, que va dir que el motiu que s’hagués programat aquesta conversa un dia abans del Dia Internacional de la Dona era degut a la trajectòria que tenia la convidada, tant vital com acadèmica i professional, ja que sempre havia estat vinculada amb les dones i les relacions de gènere. Va dir que la Montse és demògrafa, llicenciada en economia i que és doctora en geografia humana. Va aclarir que ha anat consolidant una trajectòria investigadora en la qual la perspectiva de gènere ha estat cabdal. La seva línia de recerca principal ha estat el divorci i el gènere. Això no obstant, també té altres temes d’interès, com els drets sexuals i reproductius, l’economia del bé comú, la cal·ligrafia, la poesia.

Després d’aquesta introducció li pregunta en quin moment  i perquè comença a fer recerca des de la perspectiva de gènere.

La Montse diu que va ser a partir que va tornar d’estudiar demografia a Xile, on va estar-se entre els anys 1985 i 1986, que va iniciar el doctorat de geografia humana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va fer una assignatura amb la catedràtica M. Dolors García Ramón, que és qui va iniciar a Catalunya els estudis de gènere en l’àmbit de la geografia, que era història del pensament geogràfic.  Un dels temes era geografia i gènere, el qual va triar per fer el seu treball de curs. A partir d’aquí va començar a investigar com es registrava el treball de les dones en les estadístiques i la va sorprendre que en els censos agraris de les explotacions familiars,  el treball de les dones no quedés registrat de cap manera, tot i que moltes vegades feien més feina que molts dels contractats, i això era perquè el treball constava com a relació familiar, esposa, i no tant com una relació laboral. Aquest fet la va sorprendre molt. Va començar a investigar en altres contextos i va constatar que sempre passava el mateix en qualsevol àmbit on la feina de les dones es considerava com una ajuda familiar, i per tant, no quedava registrat.

Ara mateix hi ha una línia d’investigació sobre l’economia feminista, que està plantejant posar la sostenibilitat de la vida en el centre. El nucli de l’economia és l’administració de la llar -que pot ser la casa, un país, un planeta-, la qual cosa vol dir que amb tots els recursos que es tenen s’intenti produir tot allò que es necessita per satisfer les necessitats d’aquest col·lectiu. El treball reproductiu de les dones és vital i no està recollit en cap estadística, i per aquest motiu, actualment, s’està treballant en com registrar i valorar aquest treball domèstic i de cura.

La Laia li pregunta quina militància hi ha en aquesta recerca i la Montse contesta que tota, ja que no podria treballar en alguna cosa que no li interessés.

Aquest era un tema de debat entre algunes col·legues i, mentre que per moltes la militància formava part d’elles mateixes, d’altres hi arribaren a partir del món acadèmic. Ella és de les que ho té molt integrat i pensa que avui en dia es fan petites transformacions entre tots buscant una societat més equitativa, on les diferències no siguin una jerarquia.

Què és el gènere? Tots  saben que és el sexe: femení i masculí, però la resta és cultural i està en evolució. Cal estudiar l’evolució social de gènere on seguim parlant del masculí i el femení, continuem marcant aquesta diferència. Però ja hi ha algunes autores que proposen destrossar aquesta categoria d’anàlisi.

La Laia li pregunta sobre la reflexió que han publicat unes sociòlogues afirmant que, malgrat que en l’actualitat les lleis són més igualitàries, les pràctiques no ho són tant, i li demana si en la seva recerca ha constatat aquest fet.

La Montse contesta que les lleis són la funció expressiva del dret. El dret és el resultat d’un procés, el qual correspon a una demanda social, per exemple, la igualtat de salaris, i també pot impulsar canvis. El que passa és que posar-ho en pràctica costa més.

Explica que fa un temps, estudiant l’evolució de la fecunditat a Catalunya i comparant-la amb països on la fecunditat era molt baixa, com el Japó, es veia que hi havia alguna cosa que no funcionava. Una de les coses era que en l’àmbit legislatiu havien avançat força les coses, que el nivell d‘equitat educativa era important, que, malgrat les diferències, l’accés al mercat de treball també era bastant equitatiu. Però llavors es va veure que el que fallava era l’esfera domèstica, que la divisió del  treball dintre casa no era equitativa. S’havia aconseguit el dret al treball igual que els homes, però el treball de casa per a les dones era una obligació i, per als homes, una opció. Per tant, el que passa és que no en tots els àmbits s’avança a la mateixa velocitat. I si avancem en el mercat de treball però no en el domèstic, això fa que potser les dones no es plantegin tenir criatures. Per contra, el problema de casa no es pot resoldre sol, perquè hi ha molts factors que hi intervenen.

De npu la conversa va ser un èxot de públic

De nou la conversa va ser un èxot de públic

La Laia li pregunta sobre les aportacions que ha rebut en els seus viatges al Japó, al Senegal i a altres llocs.

Sobre el Japó, diu que quan ella hi va anar estava treballant en temes de divorci. Unes alumnes van trobar a Internet una web en què els homes s’ensenyaven a estimar i això era perquè, quan arribés el moment de jubilar-se, no es trobessin com estranys dintre de la seva pròpia casa i constatessin que no havien dit mai “t’estimo” a la seva dona.

Seguidament, va comentar la foto del fons de pantalla feta per una artista feminista italiana anomenada Donatella Franchi que evocava la segona onada del feminisme que va començar als anys 70. El feminisme va arrencar de la reflexió, de la conscienciació, del treball entre dones i de poder compartir entre elles, que és una mica el que estaven fent aquests homes japonesos.

La Laia li torna a preguntar sobre la seva estada al Senegal.

Al Senegal d’una banda, hi ha fet docència amb professionals de diferents sectors i procedències, però, de l’altra,  també ha fet coses en l’àmbit pràctic en la cooperació internacional per millorar les condicions de la gent, tenint en compte les seves pròpies necessitats i no els macroprojectes insostenibles dels finançadors.

Comenta que ella va aprendre molt a l’Àfrica en referència a la mutilació genital, ja que són les dones i no els homes els que la fan. Ha sigut quan les dones africanes s’hi han implicat que les coses han començat a canviar.

La Laia li pregunta si  ella que es relaciona amb dones d’edats molt diferents, constata que a vegades es troba amb situacions que havia viscut de més jove.

La Montse diu que ha après molt de les seves filles, ja que elles veuen ràpidament si les coses són possibles, mentre que en la seva època eren més idealistes.

Cal comptar sempre amb les veus de les nenes, que són les dones de demà. Cal parlar, doncs, de tots els problemes que tenen: maternitat adolescent, salut sexual i reproductiva, l’avortament, …

La Laia li comenta que les persones que estan treballant en aquest sentit, com la Rosa Ros, comencen a jubilar-se, i li pregunta què en pensa ella sobre la nova generació.

La Montse diu que, actualment, una de les coses que més preocupen en les relacions de la joventut és la relació de poder que s’estableix entre home i dona i la violència de gènere.

Al finalitzar la conversa s'obsequia a la Montse Solsona amb un ram de flors

Al finalitzar la conversa s’obsequia a la Montse Solsona amb un ram de flors

Una persona del públic diu que actualment s’està constatant que entre els joves existeix una relació de violència i que això és molt preocupant i s’ha de treballar des de tots els àmbits: familiar, escolar i social. Diu que les noies estan en una situació de molta fragilitat.

La Montse explica que, en l’actualitat, no s’està treballant bé la formació dels adolescents. El tema principal és l’afectivitat i no la sexualitat. Hem de perseverar, perquè els canvis són lents. Hem d’anar construint a poc a poc.

Actualment, els homes també estan treballant el seu rol a la societat, molts no s’identifiquen amb una determinada masculinitat. A vegades, han d’assumir tasques familiars que fins ara estaven reservades a les dones i per a les quals ells no estaven preparats.

La Isabel Ortuño posa sobre la taula que ella fa 40 anys que està construint, però que actualment la sensació que té és de frustració absoluta. Que malgrat que és veritat la incorporació dels homes, ella a certs homes no els vol, i pensa que malauradament hi ha molta gent interessada a destruir i no a construir.

La Montse diu que hi ha coses que les hem de fer plegats i coses que les hem de fer separats.

El Gabriel Brnčić comenta que el primer a tenir en compte és el paper de les religions, totalment discriminatori, i també el paper de la política, que sempre ha mirat cap als homes, i li pregunta que quin creu ella que és l’origen d’aquesta aparent docilitat d’un dels grups enfront de la supèrbia de l’altre.

La Montse contesta que potser l’origen està en la impossibilitat d’infantar. La concepció de la feminitat jeràrquicament està per sota, però, en canvi té aquesta capacitat d’infantar que l’altre no té.

Foto de família amb alguna de les assistents

Foto de família amb alguna de les assistents

La Lola Castan pregunta com les sèries televisives influeixen en els conceptes que tenim de les coses.

La Montse contesta que la millor mostra d’això la tenim al Brasil. A causa de la repressió que va viure el país, els autors teatrals es varen plantejar parlar a través de les sèries de temes prohibits però d’interès: la vida quotidiana, la família, l’amor, la sexualitat, l’homosexualitat, l’avortament. Aquest cas és molt interessant i potser va ser copiat de les telesèries que es van fer a Sud-amèrica per adoctrinar les classes obreres.

Actualment, aquí hi ha coses que s’han acceptat molt bé, com l’homosexualitat. Ella creu que s’haurien de fer sèries per tractar temes interessants i educatius.

Finalment, la Laia li pregunta com és la universitat que tenim en l’actualitat en el tema de gènere.

La Montse contesta que aquest tema és difícil, ja que actualment està una mica diluït i  estem en un moment de feblesa, perquè es creu que tothom ho té assolit i no és així. Aquest és un tema que s’ha d’estudiar de forma explícita i amb molta sensibilitat.

logo_transparent

El món il·lustrat

%d bloggers like this: