LA RAMBLA RECUPERA LA DIGNITAT

No ens calen gaires explicacions, la fotografia il•lustra el moment en que “cau el dictador”.

Era l’any 1978 quan una colla de joves del poble catalanitzen el nomenclàtor; començant per eliminar les plaques dels noms propis del vell règim. Remembrança escrita per Francesc Giralt.

Foto: Francesc Fàbregas i Oliveras

Foto: Francesc Fàbregas i Oliveras

 

LA RAMBLA RECUPERA LA DIGNITAT

Fem-la poètica la passejada. I aprofitem-nos d’unes estrofes idònies d’en Salvador Espriu.

 

Ara digueu: “La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes.”

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa …

 

L’octubre del 1976, no feia ni un any de la mort del dictador, el poble de Sant Just havia iniciat una campanya per la recuperació  dels noms populars dels nostres carrers i places en català: la calle José Antonio Primo de Rivera s’havia d’anomenar novament  carrer de Bonavista;  la calle 18 de Julio, carrer de l’Ateneu; la calle Mayor, carrer Major; la calle Cruz, carrer de la Creu; la calle Generalísimo Franco,  Rambla de Sant Just … I aquí estem.

Va ser una de les activitats cabdals dins l’àmbit de ”Normalització de Català” del Congrés de Cultura Catalana de Sant Just.

Un any després de la petició oficial a l’Ajuntament, les velles i franquistes plaques perduraven. I el poble va dir prou. Les Festes de Tardor de 1977 i el dia de “Sant Just al carrer” eren la ocasió ideal per fer la feina que “ l’oficialitat” no feia. Ja era hora de retornar el nom de cada cosa!

Un grup de xicots anàrem per feina. Es prepararen uns rètols casolans però ben dignes, que havien de substituir les plaques metàl•liques oficials dels carrers que varem considerar més emblemàtics i que ja us hem esmentat. Malgrat el risc, no feia ni 2 anys que el dictador mal reposava sota una llosa al Valle, varem decidir que la nostra acció s’havia de fer en plena llum del dia. I anar tots formant un sol grup, compacte.

Volíem cridar l’atenció dels veïns; volíem demostrar que quan hi ha la força de la raó, la raó de la força perd tot el sentit. Més o menys uniformats, ens varem encasquetar unes vistoses gorres on hi havíem col•locat l’enganxina “CARRERS EN CATALÀ”. Algun tornavís, martell i l’imprescindible escala completaven el pacífic material bèl•lic.

Arribarem a la Rambla, on som ara, la cirereta del pastís de la nostra moguda. Fins aquell moment, tots els canvis s’havien realitzat  de manera polida. Potser l’excepció va ser un esmicolament quasi involuntari d’una feixuga placa farcida de “Yugos y Flechas”.

La Rambla se’ns mostrava lluminosa. I amb un silenci i un assossegament que combregaven amb la laica cerimònia. Arribats a una cruïlla que no ens veiem amb cor de batejar, procedirem al canvi de placa del carrer; l’acció va ser immortalitzada en una foto de premi. Enmig d’un respectuós silenci el voluntariós company, barba airosa, s’enfilava a l’escala i procedia a retirar la placa amb el nom del Dictador mentre un altre la mostrava amb un gest enèrgic.

La foto, del nostre Francesc Fàbregas, va expandir-se com a símbol d’una acció imprescindible, pacífica i necessària  per recuperar la dignitat segrestada. Una foto de conquesta que em permeto comparar amb la emblemàtica d’en Joe Rosenthal quan va captar un grup de marines aixecant la bandera dels Estats Units durant la batalla per la conquesta d’Iwo Jima.

La Rambla tornava a ser la Rambla. Com assevera el poeta:

… hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa.

 

Francesc Giralt i Martínez

 

Anuncis

UNA FARMÀCIA DEL SEGLE XVIII

A la Rambla hi havia una vegada una farmàcia antiga de propietat privada.

Un relat apassionant després d’una investigació a fons portada a terme per: Juli Ochoa i González.

UNA FARMÀCIA DEL SEGLE XVIII

Detall de la farmàcia tal com s’exposava a la casa Campmany. Foto: La Vall de Verç

Detall de la farmàcia tal com s’exposava a la casa Campmany. Foto: La Vall de Verç

Ara estem davant de Can Campmany, un edifici que estilísticament es troba a mig camí entre el noucentisme i el racionalisme, projectat l’any 1932 per l’arquitecte Isidre Puig i Boada i edificat l’any 1933 pel constructor d’obres local Francesc Sèculi.

Sabíeu que, no fa gaire temps, aquesta casa havia hostatjat tot el parament d’una farmàcia del segle XVIII?

Tot va començar fa poc menys de cinquanta anys. El darrer farmacèutic titulat i col•legiat de la localitat burgalesa de Barbadillo del Mercado, en morir, va deixar el negoci que portava en mans de les seves dues filles. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

EL CISTELL DE VÍMET

L'auto de línia a la rambla de Gaspar Modolell, avui Rambla de Sant Just, inaugurada el 1914. La fotografia dels anys vint, es va fer des de la Carretera. (Postal, col·lecció Quintana-Cortès)

L’auto de línia a la rambla de Gaspar Modolell, avui Rambla de Sant Just, inaugurada el 1914. La fotografia dels anys vint, es va fer des de la Carretera. (Postal, col·lecció Quintana-Cortès)

La Rambla conserva aquí un petit tram amb el nom de Gaspar Modolell, promotor de la nova avinguda i de l’eixample que l’envolta. 

Els jardins de la finca que contempleu, era un món de varietat floral que en un cistell de vímet recollia una nena. Era, és: Maria Quintana i Cortès. 

El cistell de vímet La nena de les trenes escolta  amb atenció la seva mare << vigila al travessar, no corris i no t’encantis mirant volar una mosca >>  Agafa fort el cistell de vímet i surt de casa al carrer Badó i baixa cap al carrer de la Sala. Coneix totes les cases i la gent, tots són coneguts i  tots la coneixen, per això camina segura i tranquil·la cap a la Rambla.

La Rambla és com una frontera natural en el seu món físic. La Rambla és el món màgic durant la Festa Major: “caballitos”, barques, autos de xoc… la Rambla és la porta de sortida de l’autobús cap a Barcelona. La Rambla té pocs edificis: can Mates, can Piquet i dues o tres torres.

La nena va Rambla avall pel cantó del Parador. No s’atura, camina a bon ritme. Passat el carrer Major alenteix el pas, s’acosta als terrenys més propers a la carretera. Són unes parcel·les. Bé, ara sap que eren parcel·les, però en aquell moment eren un camp d’espigues verdes mogudes per l’aire. Ella resta quieta mirant, amb els seus grans i bonics ulls, com el vent juga amb el mar d’espigues.

La mare s’equivoca al pensar que s’encanta amb el vol d’una mosca. És la dansa de la natura verda que omple tots els seus sentits.

Tanca els ulls i sospira feliç perquè l’harmonia dolça del verd i l’aire, han omplert la seva inquieta i menuda figura.

Torna a caminar tenint cura de no travessar la carretera a la babalà. Passa a l’altra banda i en arribar, tira de la campana de la torre de les tietes Modolell. Les tietes saluden la nena amb la corresponent educació << com està el senyor Arcadi, la teva mare i demés família?>> ella que, això sí, és força educada respon com cal. Després arriba el gran moment << bé Maria ara pots anar a menjar cireres mentre nosaltres collim les flors>>

Cireres per arracades, cireres per a fer concurs de tirar pinyols, cireres per tacar-te la barbeta, cireres per tot.

El jardí és un paradís de colors i perfums: “jonquillos”, roses de pitiminí, violetes, dàlies, narcisos i lliris d’aigua. El cistell de vímet és curull de flors. La nena l’agafa decidida i després d’acomiadar-se, de les tietes, amb el formulari adequat, refà el camí cap a casa. La màgia continua perquè, agafat ben fort, porta un món d’olors i bellesa.

Ara puja Rambla amunt pel cantó de la benzinera. No mira el mar d’espigues, no pot aturar-se i té ganes d’arribar a casa.

Sobre la taula del menjador la mare i la nena escolliran, delicadament, les flors per a fer els pomets que demà, al sortir de missa, oferiran posades a la “bassina” de la Mare de Déu del Roser.

El mar d’espigues ara són unes torres que va construir en Gonçal Ros. El jardí de les tietes ha desaparegut. Resta aquest xiprer i el pou.

Però en la memòria d’aquella nena, l’olor de les flors, el mar verd de les espigues i les mans de la mare triant les flors, amb delicadesa, perduren per agrair a la vida la bellesa de les petites coses.

 

Maria Quintana i Cortès

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

%d bloggers like this: