CONVERSA AMB RAMON IVARS, director, escenògraf i dissenyador de vestuari

Dilluns 20 de febrer de 2017 a la sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

En començar, diu que, malgrat que hauria de parlar dels records de la seva vida a Sant Just, no ho farà, perquè les emocions li farien perdre el control de les paraules i no podria continuar.

És escenògraf, la persona responsable de la part visual d’un espectacle: decorats, vestuari i llums. És l’equivalent a la direcció artística en el cinema. A això es dedica des de fa 50 anys i casa seva és l’escenari.

Ser escenògraf no és decorar ni ornamentar, l’escenògraf principalment ha de dissenyar el significat de l’espectacle. El disseny escenogràfic és un procés que té 3 etapes. Una és el disseny, que és el resultat d’un treball molt intens amb el director, el dramaturg, el coreògraf i amb totes les persones responsables d’aquell espectacle. Malgrat que és un treball de diàleg, al final és el responsable de donar-li resolució, és el que ell en diu la “síndrome Joana d’Arc”, perquè ella va lluitar per una cosa que al principi no tenia gaire clara, però que finalment va assolir. És el mateix que passa a l’escenògraf, que ha de debatre amb el director i el productor, i procurar, sobretot, ser original i just per resoldre la representació. Aquesta és una part del procés, en el qual, abans de res, s’han de respondre 3 preguntes, primera: quant de temps hi ha per fer-ho?, segona: de quants diners es disposa? i tercera: qui ho construirà? Si no es tenen clares aquestes tres preguntes bàsiques, mai podrà funcionar.

La segona etapa és la de la construcció dels elements dissenyats i la tercera és la de conjunció de tots els elements, d’escenografia i vestuari, amb els intèrprets i, abans de res, amb l’escenari mateix. D’això se’n diu l’etapa d’escenificació.

Nosaltres som la matèria dels somnis, a ell li agrada l’escenificació, conviure amb la gent que fa l’espectacle, molt més que la solitud de l’estudi.

També diu que el teatre és l’escola per fer-ho tot. Quan ets escenògraf de teatre, ho has tocat tot i, evidentment, pots fer cinema i televisió, però el sentit de les coses surt del teatre. Per exemple, en l’escena principal de Romeu i Julieta, que és la del balcó, el balcó simbolitza un obstacle perquè els dos personatges estiguin junts i això es pot representar amb qualsevol cosa que impedeixi que els amants es toquin, és a dir, que has de buscar el significat de cada escena.

En el programa Quien sabe dónde, de Paco Lobatón, el decorat van ser unes ombres al terra que significaven les persones que havien marxat.

La seva tasca consisteix a crear les coses adequades per a cada espectacle. Per exemple, va fer el decorat per a la canonització d’un sant a la catedral de Sevilla, on es va haver d’adaptar al decorat que, per si mateix, ja té la catedral.

En aquest moment, ens mostra una escenografia que va fer a Hèlsinki per al ballet Napoli (https://vimeo.com/208554917?utm_source=email&utm_medium=vimeo-cliptranscode-201504&utm_campaign=28749 Aquest és un ballet tradicional danès d’ August Bournonville.

Napoli parla sobre el mar. De fet, és la història d’un pescador que estima una noia, l’amor de la qual és impossible, i decideixen fugir en una barca. Però hi ha una tempesta, la noia es perd al mar i és rescatada per unes nàiades que se l’emporten a la Grotta Azzurra de Nàpols. Finalment, el noi l’allibera de les nàiades i del déu Golfo.

Quan es comença una coreografia, sobretot si és una obra històrica, cal documentar-se i per fer-ho cal buscar imatges que retratetin aquella època. En aquest cas ell va voler donar-hi un aire mediterrani, per la qual cosa va fer un teló de persiana, en lloc del típic de vellut, per tal que la llum es transparentés com si fos el sol de la Mediterrània. Darrere hi va posar una roba pintada que significava el mar, quan apujaven les persianes i queia la roba.

Aquí ens va mostrant els diferents dibuixos dels diversos elements de l’escena de la plaça, on transcorre aquesta part de l’obra: l’home que fa els espaguetis, el venedor d’espaguetis cuits, el que ven la llimonada, els turistes, músics, titellaires, etc. Aquesta és una obra on surt molta gent.

En aquest ballet va fer l’escenografia i el vestuari, del qual ens ensenya els esbossos. També ens mostra l’enginy que va haver de construir per representar la tempesta i que es trobava darrere l’escenari.

El segon acte passa a la Grotta Azzurra, la qual va haver de reproduir. Al final del segon acte, el pont i els nens surten per significar que tot ha anat bé. Això és una cosa habitual en els ballets clàssics, els quals consten d’un primer i d’un segon actes i, finalment, d’un tercer, per dir que el segon ha anat bé.

Per representar l’agraïment del Genaro, perquè tot havia acabat bé, va penjar tot d’exvots, els quals es van imprimir sobre roba.

Tota l’escenografia es va construir als tallers de l’òpera d’Hèlsinki, els quals eren increïblement bons.

Aquí ens explica, a través d’imatges, la construcció de les diferents estructures, que eren còpies de les maquetes que ell havia fet anteriorment.

Explica que a cada escenografia que fa s’ha d’inventar alguna cosa, perquè si no, vol dir que no no hi ha renovació i per a ell, la novetat d’aquesta obra va ser el mar, que estava construït com una escala en perspectiva, que a cada punta del graó anaven canviant de tons i donava una visió molt real.

Diu que una de les seves premisses en fer una escenografia és que les diferents parts que la componen es puguin anar aprofitant i traient a mesura que va canviant la situació.

Entre el primer i segon acte, per fer-los seguits tal com havia demanat el director, va projectar una pel·lícula de la barca del Genaro com si fossin dibuixos animats.

Diu que a ell, el que li agrada és trobar el llenguatge dels diferents materials que utilitza i que moltes vegades ha fet servir a través del temps.

Com a cosa curiosa, va explicar que, pel que fa al vestuari, va dissenyar uns barrets de palla per als turistes. Els artesans del teatre, per tal de fer-los bé, van estudiar un curs de cistelleria i els van fer completament a mà.

Responen a una pregunta del públic, explica que quan es fa una escenografia, normalment signes una cessió dels drets d’autor per 20 anys i, a partir d’aquí, si la tornen a fer servir, t’han d’abonar uns honoraris. Moltes vegades, quan se sap que una obra no es farà més, els teatres fan un outlet tant del decorat com del vestuari.

A la qüestió que li posen sobre el temps del qual va disposar per fer aquesta escenografia, diu que més o menys d’un any i mig, ja que calia fer tots els plànols, tots els figurins, i després posar-se d’acord amb els que la construïen. A més a més, s’havien de fer els pressupostos, amb tot el que això representa.

A la pregunta de si fa la il·luminació, diu que no, que normalment és un il·luminador qui ho fa i que treballen conjuntament quasi des del començament.

El Ferran Rañé diu que les escenografies que ens ha presentat són meravelloses perquè transmeten, tant a l’espectador com als actors, tota la màgia de la història.

Actualment, està treballant amb la companyia de Dep Furbi, un espectacle que s’estrenarà en el proper Grec.

Una de les escenografies que més li han agradat de fer és la d’una obra que va fer la Carme Elies que es deia Al Galop.

Comenta que avui en dia troba que els escenògrafs són massa condescendents amb els directors i deixen la investigació i el compromís de banda.

La seva vocació li ve de la primera vegada que va anar al teatre, amb quatre anys, per veure l’obra Marea baja, amb Conchita Montes interpretant el paper d’una sirena.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: