CONVERSA AMB VÍCTOR PUERTAS, músic harmonicista i organista.

Montse Pratdesaba, Big Mama Montse, cantant i guitarrista de blues, presenta l’acte.

Imatge dún moment de la Conversa

Imatge dún moment de la Conversa

Dilluns 23 de maig  de 2016 a Can Ginestar

La conversa comença amb  el Víctor Puertas donant les gràcies a El Món Il·lustrat per la invitació i diu que va pensar en la Big Mama Montse per fer-li la presentació.

La Montse remarca que és molt d’agrair que El Món Il.l·lustrat  organitzi aquests  homenatges als personatges rellevants del poble, perquè avui dia, als artistas, els costa molt trobar visibilitat, fins i tot entre els seus veïns. Ella manifesta que està molt contenta de poder-lo acompanyar i de trobar-se en tan bona companyia de públic.

Com a introducció explica que el Víctor ha nascut a Sant Just, on va començar a tocar l’harmònica de ben jove. Big Mama Montse percep com si la forma de tocar d’en Víctor estigués vinculada al joc i al goig continu per la descoberta de secrets amagats, que va trobant en aquest instrument, com un infant que juga, i li pregunta:

BMM: La teva manera d’enfocar el fet de ser músic va lligada a mirar de descobrir aspectes nous, com si estiguessis jugant, com quan eres un nen i vivies aquí, al poble, i començaves a treure els primers sons amb l´harmònica?

VP: Sí, vaig començar amb 12 o 13 anys, perquè el meu germà Pere em va regalar una harmònica. A l’inici va ser com un joc i, efectivament, sempre he gaudit amb la música.

BMM: En Pere devia ser el primer a reconèixer el teu talent. Els que han tocat amb tu diem, i diuen, que no n’hi ha gaires com tu, amb tant geni i dots.

VP: Bé, la música, com tu dius, sempre ha estat molt important per a mi, com un joc per passar-m’ho bé, per anar traient notes, descobrint sons. No he anat a escoles de música n’he après amb partitures, simplement posava una cançó i amb el temps l’anava traient. La raó més important per la qual toco és perquè el meu germà ja era músic.

BMM: Vas començar a tocar blues des del principi?

Acústic a la taula de la sala Isidor Cònsul

Acústic a la taula de la sala Isidor Cònsul

VP: Sí, sempre he estat “monotemàtic”: em va enganxar molt el blues i, a part d’en Pere, que tocava blues, em van influenciar també en Miquel Abella, amb el seu programa radiofònic (ell és un dels culpables que em dediqui a la música) i en Jorge Muñoz, “El Maki” del Tren 3 a Radio 3.

BMM: Pels seus programes de ràdio?

VP: Sí, comprava els discos que escoltava en els seus programes.

BMM: Quins noms recordes?

VP: Un d’ells fou el Harp Attack de Junior Wells, Carey Bell, Billy Branch i James Cotton.

La Montse diu que en una ocasió el va veure a Vic amb el seu germà Pere i que li van agradar molt, i que l’any següent els va tornar a escoltar al mateix festival quan tocaven amb una banda de quatre músics. Li pregunta si The Suitcase Brothers es troben més còmodes tocant en formació de duet o en grup.

En Víctor respon que en Pere tenia una banda de rock quan ell era molt jove i que va convidar-lo a tocar-hi un tema. El seu germà el va iniciar musicalment i després van començar junts amb una banda que es deia Blues Fourteen, quan ell tenia només 15 ó 16 anys. El duet va ser una necessitat de buscar una sonoritat diferent, més acústica, que trobaven a faltar tocar en grup.

VP: Em considero força estricte pel que fa a l’estil musical, intento ser molt convencional en aquest aspecte, no m’agrada barrejar estils diferents. I pel que fa al blues acústic, m’oriento cap al blues de Piedmont, centrat a Carolina del Nord.

La Montse li pregunta sobre l’experiència innovadora que va ser convidar el pianista Fred Kaplan a un estudi de gravació amb altres convidats.

Víctor contesta que va ser una sessió molt intimista en la qual van fer la gravació d’un disc amb públic. La idea no va sortir tal i com esperaven, però l’experiència va ser molt enriquidora i estan mirant que, finalment aquell disc pugui ser editat algun dia. Va tocar-hi també el guitarrista Nathan James… Més endavant també van provar de fer un projecte semblant amb l’harmonista Mark Hummel…

BMM: Quan vas anar per primera vegada als EUA?

Conversa a 4 bandes

Conversa a 4 bandes

VP: La primera vegada tenia 18 anys, i recordo que el meu germà estava vivint a Austin. Vaig anar amb en Blas Picón, un amic harmonicista de Barcelona. La raó principal era que volíem conèixer en Gary Primich, la meva referència més gran de músic de blues en aquell moment, i el culpable primordial de la meva dedicació a estudiar aquest instrument moltes hores a casa. A Barcelona, li vam fer un homenatge després de morir, des de la Societat de Blues de Barcelona, i va venir el seu pare. Va ser molt emotiu, la veritat… A Texas l’havia pogut veure i em vaig sorprendre en comprovar que era una persona normal i corrent, i que, efectivament, tocava l’harmònica molt bé.

BMM: Un altre harmonicista que ha estat important a la teva vida és en Jerry Portnoy, el qual va motivar-te a realitzar un altre viatge als EUA. El vas conèixer? Ell t’ha reconegut molt com a harmonicista.

VP: Sí, en Jerry Portnoy va ser l’harmonicista d’en Muddy Waters, la llegenda del blues. El vaig conèixer al mateix temps que al Hook Herrera quan vivia a Barcelona. Vam estar tocant a casa de Hook i també en una master class a Cerdanyola. En el segon viatge als EUA, va ser quan vaig agafar un tren a Maryland per anar-lo a veure al Festival de Blues de Nova York, on vam estar tocant una mica junts. A partir d’aquí sempre hem tingut molt bona relació. Ens va convidar al Pere i a mi a celebrar el seu 65è aniversari, que feia a Boston. Com amants del blues, va ser espectacular assistir-hi i veure a tants bons músics reunits: Duke Robillard, Paul Lamb, David Maxwell, Kim Wilson, Rick Estrin, Al Gerry, Annie Raines, Paul Rishell… A l’últim disc que vàrem gravar fa un any amb en Pere, en Jerry va venir a Austin a gravar amb nosaltres, perquè li venia de gust fer-ho.

La Montse comenta al públic, mig de broma, que en Víctor també ha tocat amb ella.

En Víctor diu que aquí, a casa, hi ha dues persones que l’han marcat molt. Una és ella, la Big Mama, i l’altra el Joan Pau Cumellas. Recorda molt especialment una actuació d’ella amb en Victor Uris a Can Ginestar i mostra una foto als assistents, d’aquell dia de  l’any 1997, en què ell fou convidat a tocar l’harmònica.

Big Mama recorda la primera vegada que van parlar de tocar junts a Les Basses de Barcelona després d’un concert on tocà també l’harmonicista de Sevilla Mingo Balaguer. Per començar a preparar el concert junts, van anar a assajar a casa d’en Manolo Germán a Cardona. En aquells assaigs, la Montse deia al Víctor que toqués com volgués, amb plena llibertat i que desenvolupés el que li vingués de gust, i en Víctor flipava, perquè es pensava que la Montse li marcaria unes línies de treball o una forma de fer. Uns anys abans, també havien coincidit a la sala Bikini, on el Víctor havia assistit com a públic d’un concert de la Big Mama Elèctric Band, i a partir de l’any 2010 han tocat junts moltes vegades. Els primers viatges per Europa amb en Víctor els van fer integrats en el  grup Big Mama & The Crazy Blues Band.

BMM: Quan vam tocar junts durant l’any 2012 cada diumenge al Jamboree, tocaves alguna peça al piano, i ara ja et sol·liciten  per fer gires per Europa com a acompanyant de cantants americanes!

VP: No em considero pianista, perquè no he estudiat aquest instrument a fons. El piano és secundari per a mi, o complementari, no és ben bé com l’harmònica, en la qual sí que he aprofundit.

En aquell moment en Víctor decideix connectar per Skype amb el seu germà Pere, que viu a Dallas, Texas, i el presenta als assistents. En Pere els saluda i diu que allà són les 14.45 h.

IMG_8430La Montse li demana com va ser que van participar en el Concurs Internacional de Blues de Memphis, IBC, l´any 2011, i si pot fer cinc cèntims de com van quedar en segon lloc a la categoria solo/duet.

El Pere explica que va ser en Víctor qui va proposar-li de participar-hi. En aquell moment, van parlar amb el David Sánchez, vocal de la Societat de Blues de Barcelona (SBB), des de la qual els va donar suport. Un altre amic els va acompanyar a Memphis i va gravar en vídeo tota la seva participació al concurs. Posteriorment, van editar i comercialitzar un DVD del qual hi ha una còpia a la Biblioteca de Sant Just.

Es remarca la importància que un duet de músics de Sant Just Desvern hagués quedat en segon lloc en un concurs internacional en la categoria de solo/duet, amb participants de 40 estats dels EUA i representants de 20 països europeus.

El Pere comenta que aquest premi va tenir el valor del moment, i que els fou una experiència personal molt motivadora per tirar endavant.

Un altre any van guanyar el premi a Greensboro com a representants de l’Associació de Piedmont Blues, el qual també els va fer moltíssima il·lusió,an perquè com a duet han bastit el seu estil en aquesta forma de tocar blues.

En Pere comunica que aviat  vindrà a Sant Just. Comenta que ambdós tenen molts concerts programats: al Honky Tonk Blues Bar de Barcelona; en alguns pobles de Saragossa, al Festival de Blues de Budapest; el dia 25 de juny, al Cinema a la Fresca de Montjuïc  i  el dia 1 de juliol, en Víctor tocarà a la festa de la Societat de Blues de Barcelona. En Pere s’acomiada amb un petó dedicat a tothom.

 

Com a cloenda de la conversa, en Víctor posa el vídeo de l’IBC 2011 a Memphis i en acabar, ell a l’harmònica i la Big Mama Montse a la guitarra i a la veu, toquen un blues junts per celebrar la trobada i el reconeixement.

logo_transparent

El món il·lustrat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: