CONVERSA AMB ROBERT BRUFAU, arquitecte estructurista

Un moment de la conversa

Un moment de la conversa

Dilluns 18 d’abril, a les 20h, a la sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

En Robert comença dient que parlarà d’una part de l’arquitectura que no és la que coneix la gent.

Explica que els arquitectes, si ens remunten al Renaixement eren una figura que ho dominava tot, tant l’estructura com el disseny. Eren, en definitiva, capaços de tot. Amb el pas del temps, les coses es varen anar complicant i en aquest moment tot és tan complex que pretendre que una sola persona ho domini tot és absolutament imposible. Igual que en medicina ja fa molt temps  que es van establir especialitzacions, en l’arquitectura també hi ha acabat passant el mateix des de fa pocs anys.

A l’escola als alumnes els explica tot el ventall d’especialitzacions a les quals es poden dedicar i els hi recomana que en triïn una abans de voler abastar-ho tot, ja que això els farà ser  millors professionals.

Diu que fa 40 anys que està ensenyant estructures, primer a l’Escola d’Arquitectura  de Barcelona i, des de fa 33 o 34 anys, a l’Escola d’Arquitectura del Vallès, que és una  escola més petita, la qual cosa li permet tractar amb els alumnes d’una manera més propera.

L’arquitectura que tots tenim al cap, és un tipus d’arquitectura acabada, l’obra que s’ha d’utilitzar, que sens dubte és importantíssima perquè és la que ha de perdurar. Hi ha una altra part, però, que és la que es fa mentre l’obra s’aixeca i que  és complicadíssima: en podríem dir construir l’esquelet, posar els tendons, els cartílags, els lligaments, tot això es fa en construir l’estructura i és  per aquest motiu que dic als meus alumnes la importància d’entendre el cos humà.

Explica que al principi de la seva vida professional va estar treballant com a arquitecte convencional , la qual cosa comportava discutir amb tothom: el client, l’ajuntament, els tècnics municipals, el constructor, el subconstructor, i el contractista i va decidir que això no li interessava perquè significava estar sempre en una situació d’estrès. En canvi, d’ençà que està amb les estructures, ha agafat una mica de nom i té un equip potent, s’han acabat els maldecaps, ja que si un constructor li diu que ha de fer les coses d’una altra manera, no ho accepta i finalment claudica perquè saben que tenen l’autoritat en una matèria molt difícil i els tenen un respecte.

La part positiva de la seva feina és que tracten amb els materials i que aquests són molt nobles. Si els coneixes bé et donaran el que n’esperes  i, quan acabes l’obra, quedes satisfet. La part negativa és que com a Espanya l’arquitecte és el responsable absolut del que té a veure amb una construcció,  s’emporta tot el paper protagonista, mentre que en altres països les estructures les fan enginyers de camins o l’enginyer de construcció, els quals tenen un contracte diferent del de l’arquitecte i la  responsabilitat del seu treball i el prestigi. Espera que això vagi canviant i que totes les autories siguin reconegudes.

Robert Brufau, durant la conversa

Robert Brufau, durant la conversa

Quan va començar a treballar, es va trobar que la seva feina no valia res, ja que els contractistes moltes vegades oferien el càlcul de les estructures a canvi que els compressin els materials. Això va portar que als anys 80, un grup de persones que estàvem treballant en la majoria d’estructures importants que es feien a Barcelona, ens reuníssim i acordéssim que havíem d’acabar aquesta pràctica i vàrem fundar una associació que es diu ACE (Associació de Consultors d’Estructures) i que d’alguna manera va acabar amb aquesta pràctica.

La posició dels constructors estructurals, a diferència d’altres països, aquí està força separada de la dels arquitectes, està mig camí entre l’arquitectura convencional i l’enginyeria.

Per il·lustrar què són les estructures arquitectòniques, ens posa unes diapositives, les quals va comentant.

Comença amb el projecte d’un edifici de nou plantes en una meitat i  de catorze en l’altra al passeig de la Castellana, de Madrid.

Els soterranis d’un edifici a la part de dalt del qual, mentre hi treballaven, hi havia gent vivint, la qual cosa va representar una gran dificultat

El Museu Thyssen de Madrid.

L’hotel ME de la Diagonal, de l’arquitecte Dominique Perrault, és possiblement l’edifici més difícil que ha construït.

Diu que la seva feina  comporta un treball que mai veu ningú, perquè normalment està tancada completament per motius de seguretat, ja que moltes vegades treballem cap a baix.

Una altra intervenció va ser a la Catedral de Barcelona, on es va haver de desmuntar l’agulla, que té una alçada de  vuit pisos,  i substituir-la per una de metàl·lica mentre es desmuntava.

A la Seu de Manresa es va haver de refer el rosetó, ja que s’estava desfent. Això es va fer a partir de la seva estructura, amb la dificultat que això comporta, ja que en gran part és de vidre.

Catalunya és l’únic lloc del món en què els arquitectes controlen les estructures. Ens podríem remuntar a personatges claus com el Fèlix Cardellac, de finals del segle XIX i principis del XX, que va escriure Filosofia de les estructures, llibre fonamental per tots els estructuristes. Joan Torres Guardiola que jo diria que va ser el primer consultor estructural des de 1870, i que és el precedent dels bons arquitectes estructuristes. Va formar  Gaudí, Guastarino i tots  els principals arquitectes del modernisme. Crec fermament que és el precedent d’arquitectes com Joan Margarit, Boixader i tots nosaltres.

A Madrid, per exemple, no hi ha una tradició d’arquitectes estructuristes, mentre que aquí sí, i això és, en part, perquè Margarit i Boixader varen aconseguir una càtedra que representava la progressia i varen engrescar molta gent.

Sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

Sala Isidor Cònsul de Can Ginestar

Torres Guardiola, quan tenia 70 anys, va fundar la gran foneria catalana que actualment es diu CELSA. D’ell es deia que era l’Eiffel català a causa dels seus coneixements.

Seguidament, mostra imatges de la Caixa de Terrassa, que va ser un projecte molt complicat, perquè al soterrani hi havia molts pocs pilars. Explica que  Joan Bassa, que era l’arquitecte, li va fer compartir l’autoria de la construcció, cosa que rarament passa, sobretot a Espanya.

A  continuació ens mostra les “tripes” d’una sèrie d’obres museístiques una mica singulars.  Comença per La Pedrera, per la qual va rebre el Premi de Cultura de la Generalitat. L’edifici tenia 268 arcs dels quals 150 i escaig estaven trencats a causa de les reformes que s’hi havien fet. Es va haver de reconstruir tot.

Una altra obra que també va ser complicada va ser la Fundació Tàpies. Fa uns 30 anys, varen haver d’excavar un soterrani i ara en fa 5 o 6 que hi van tornar a treballar per treure unes creus de sant Andreu que no agradaven a Tàpies.

El Palau Nacional, el MNAC, que quan es va construir, estava pensat perquè durés pocs anys, malgrat que ha durat fins als nostres dies.  Tant era així, que no tenia fonaments, ni parets suficients, ni era prou estable i ells el van convertir en una obra de veritat per tal que pogués lluir aquests grans espais, on  caben 700 persones. Aquesta obra la varen fer amb l’arquitecta italiana Gae Aulenti, juntament amb d’altres arquitectes.

Un altre cas semblant és la Casa de la Caritat, el CCCB. Aquesta és una obra dels arquitectes Piñon-Vilaplana, que té una façana de vidre plegada de tal manera que si reflecteix el mar.

Un altre edifici dels mateixos arquitectes és el Centre de Sta. Madrona, que té una rampa que permet anar descobrint el monument de Colom.

També han fet el Museu del Disseny, el HUB,  a les Glòries, un projecte, per cert molt discutit, que és de Martorell, Bohigues i Mackay. Té la singularitat  que la Sala d’Actes està totalment en voladís, no hi ha columnes i queda totalment penjant. Diu que, per ell, aquest és un edifici molt maco interiorment.

Un altre edifici difícil és el Caixaforum de Montjuïc, que el va començar l’arquitecte Roberto Luna, però que per motius de professionalitat, finalment va fer   Arata Isozaki, de prestigi internacional. Al començament era una obra molt discutida, però ara és molt reconeguda. Aquí s’havia de construir allò que existia i fer-li per sota tota una planta museística de la mateixa superfície. En alguns punts s’havia de baixar 12 metres. Varen haver de treure uns 200 pilars. Cap de les parets del Caixaforum arriba a terra, tot està penjat excepte un petit tros.

El Caixaforum de Saragossa és una obra dificilíssima, molt atrevida, que està totalment en voladís i és de l’arquitecta Carme Pinós.

El Palau Macaya, d’aquí a Barcelona, és un edifici modernista del Puig i Cadafalch,  molt atractiu, que també es va convertir en Caixaforum. Té una estructura molt ajustada on  varen haver de cobrir el pati.

El Caixaforum de Madrid, en el qual mentre el rei, l’inaugurava tres plantes per sota encara es treballava en la fonamentació. Aquesta també va ser una obra complicada.

La Biblioteca de Fabra i Coats i la Tecla Sala. També la Fundació Vila Casas, anomenada Can Framis que es troba al Poblenou, que per ell és una joia.

El MACBA i també el museu Picasso, on  varen treballar en la fase prèvia.

Comenta que ha tingut la sort de treballar amb 9 arquitectes que tenen el premi Pritzker d’arquitectura, que és el guardó més important en aquesta disciplina.

Ha treballat en l’IVAM de València que és dels arquitectes Sejima-Nishizawa, considerats uns dels millors de l’actualitat. Aquesta obra no es va acabar per raons de pressupost.

Altres obres són l’hotel  Hesperia Towers, de Richard Rogers, amb qui també van fer les caves Protos, de Peñafiel. El Centre Cultural Les Arenes i un centre de relaxació a Alacant de l’arquitecte Toyo Ito.

També ha treballat amb Zaha Hadit en l’Spiral Tower de Barcelona, la qual finalment no es va construir a causa de la crisi, i amb Gehry en el peix que hi ha darrere de l’hotel Arts i en l’edifici del Planet Holliwood, així com amb Jean Nouvel en la torre Agbar. Aquest va ser un edifici molt espectacular i atractiu mentre s’estava construint.

Un altre amb qui ha treballat és Rafael Moneo, en un hotel darrere l’Illa Diagonal, i amb Herzog & De Meuron en l’edifici del Fòrum, que és un triangle equilàter de 180 m de costat sense juntes de dilatació, malgrat eu es recomani fer-ne cada 4 m.

Un altre treball va ser l’apuntalament d’un esquelet de balena al Museu de Zoologia. I també el projecte de la remodelació del Barça, amb  Norman Foster, el qual no es va acabar realitzant.

Entre els arquitectes que probablement aconseguiran un premi Pritzker hi ha Arata Isozaki amb qui varen fer unes torres a Bilbao, la dificultat de les quals era que estaven construïdes sobre una estructura vella que no es podia tocar, i en un edifici molt gran a la Zona Franca.

L’edifici principal de les regates intercontinentals de vela que va fer fa 7 o 8 anys a València David Chipperfield, així com la Ciutat de la Justícia també a València.

L’hotel Arts té com a novetat que té l’estructura per fora. La torre Borman, dels arquitectes Ávalos i Guerrero, uns dels millors arquitectes espanyols, o la torre Catalunya, un gratacel que té un rètol de 45 m. Un altre bon arquitecte, aquesta vegada finlandés, és   Christian Gullichssen que va fer  la Biblioteca del Mil·lenari de Lleida.

També varen treballar amb dos premis Mies Van der Rohe: un és el Pavelló Olímpic del Joventut de Badalona, d’Esteve Bonell i Francesc Rius i l’altre és una Filarmònica a Szczecin (Polònia), amb l’estudi Barozzi-Veiga.

A partir d’aquí comencen les preguntes del públic. La primera és sobre on es troba l’equilibri entre la part artística i la funcional.

Un projecte en què ha treballat, la remodelació de la Casa Ramona

Un projecte en què ha treballat, la remodelació de la Casa Ramona

Contesta que la crisi portarà segurament una cosa bona, que serà frenar la competència que hi ha per anar sempre més enllà i es tendirà a anar cap a solucions més rendibles.

També li pregunten si aquests edificis tan espectaculars són de propietat pública o privada, ja que el cost deu ser molt important.

Segons  Robert Brufau, n’hi ha tant de públics com privats quasi al 50%.

La pregunta següent és sobre si prefereix treballar en obra nova o en restauracions.

Ell diu que, normalment, en restauracions, ja que l’obra nova està sotmesa a tantes normatives que et trobes encotillat a l’hora de treballar, mentre que la restauració és més lliure i et permet crear.

Finalment, fa una reflexió sobre les ganes d’anar més enllà en la construcció i ho raona explicant que el gòtic va desaparèixer perquè va arribar un moment en què de tant voler forçar la construcció una de les catedrals va caure i a partir d’aquest  fet el gòtic es va acabar. I es pregunta si arribarà un dia que a algun d’aquests gratacels que cada vegada volen fer més alts, no li passarà el mateix.

logo_transparent

El món il·lustrat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: