CONVERSA AMB ANNA BOFILL I GABRIEL BRNČIĆ

 

Els dos contertulians durant la conversa

Els dos contertulians durant la conversa

Dilluns 7 de febrer de 2016 a Can Ginestar

Va començar amb l’Anna dient que aquesta seria una conversa improvisada, que posaran en pràctica allò que es diu una sinapsi, que vol dir que una idea conduirà a una altra.

L’Anna explica que ella venia del camp de l’arquitectura però que des de molt petita, sempre li va interessar la música. Va començar a fer música  l’any 1971,  i va compondre la seva primera obra per a un grup de cambra que es va estrenar al Palau de la Música, i que va tenir molt èxit. Això la va animar a continuar.

Cap a finals dels anys 60, tenia com assessor el compositor Josep Maria Mestres Quadreny i que va ser a ell a qui li va demanar ajuda per fer aquesta primera obra. En Mestres Quadreny li va comentar que tenia la intenció, juntament amb altres companys com José Luis Callejo i   Andrés Lewin-Richter, de muntar un laboratori electroacústic que es diria PHONOS i, al qual es va incorporar en Gabriel, que ja tenia una llarga experiència a l’Argentina.  Jo m’hi vaig apuntar com alumna.

PHONOS és tot un món, tot un pensament. Allà es composaven sons i el Gabriel em va explicar la física del so i com poder treballar amb aquesta matèria.

Això es va anar anal·lizant i va anar evolucionant. L’ordinador, el que fa és acelerar la manipulació i la comprensió.

Aquest tipus de música va començar cap a l’any 59, amb el que s’anomena  música concreta, gravant sons amb objectes, sorolls, malgrat que aquesta paraula ja és antiga. Nosaltres sempre parlem de sons no de  sorolls, ja que aquesta paraula va lligada a fressa, tal com ho descriu l’Attali  parlant  d’El ruido de la política.

En Gabriel comenta que aquí ha passat un símil amb la gent que estudiava el so: la música electrònica va transformar l’horitzó i les idees del compositor, ja que els hi va obrir moltes possibilitats i és per aquí  que ha sorgit com una entitat possible,  com un ens nou que   commou i embelleix la nostra vida.

La sala Isidor Cònsul plena escoltant als dos compositors

La sala Isidor Cònsul plena escoltant als dos compositors

A poc a poc, malgrat que molta gent pensava que aquest so era fred, lleig, que el veía com un soroll, els músics de tot el món, en els congressos i concerts internacionals, parlàvem de la bellesa d’aquesta música i això s’ha anat imposant al llarg del temps. Tot això no és per un afany de coneixement acadèmic, sinó per un pensament estètic, per una apreciació física i emotiva dels sons i les combinacions.

L’Anna diu que aquest pensament estètic influeix en la música nova feta amb instruments, diu que ella mateixa està influenciada a l’hora de compondre.

Actualment existeixen moltes obres que s’anomenen mixtes que consten d’una part acústica instrumental i una part electrónica i,  la qual cosa és molt interessant perquè permet que dialoguin els dos sons, els que vénen d’una corda pura amb sons sintètics fabricats a l’ordinador o simplement modificats a l’ordinador.

En aquest punt mostren un exemple d’una obra de l’Anna.

En Gabriel explica que aquests sons que hem escoltat s’anomenen acusmàtics. L’acusmàtica prové de  Pitàgores, el qual  es posava darrere un

teló per tal que els seus alumnes no el veiessin ni parlar ni gesticular i només l’escoltessin. Precisament, els acadèmics del segle XX varen descobrir aquesta propietat de la ràdio: nosaltres escoltem la veu del locutor però no el coneixem ni el veiem i això ens permet inventar.

Molta música electrònica o electroacústica indiferentment està pensada d’aquesta manera. Hi ha concerts que es diuen acusmàtics  i sobre això hi ha hagut un debat sobre que què era millor, si els músics tocant o simplement guiar-se per allò que l’oïda sentia. Actualment, encara existeix aquest debat. La música de cinema és el millor exemple d’aquesta música acusmàtica.

Diu que els músics de veritat estan farts de la investigació d’efectes sonors que només han donat com a resultat les superproduccions cinematogràfiques i poca cosa més. Ell pensa que els que han tocat algun instrument tenen una experiència amb l’oïda que mai podrà comparar-se amb modes d’audició genèrica. L’ important és penetrar en aquest so, el so sintètic, fins al punt de comparar-lo amb un instrument tradicional, tot i descobrir la seva bellesa.

Els assistents escoltant atentament la ponència dels dos compositors.

Els assistents escoltant atentament la ponència dels dos compositors.

L’Anna proposa parlar de la música que ells fan. Diu que ella parlarà de la inspiració, de com surten les idees i cita a Bach, que deia: “cerqueu i trobareu”. Pel que fa a ella pensa que les idees venen buscant, treballant i experimentant. Diu que com arquitecta moltes idees li han arribat de l’arquitectura, per exemple la seva primera obra venia del Walden, la geometria que  va treballar per fer l’edifici, la va utilitzar per fer l’obra, és una geometria molt simètrica, ja que és un edifici que creix a partir d’inversions i això també s’explica en la música. També treballa en la idea de l’atzar, el determinisme i l’indeterminisme que ve de la filosofia grega.

El que fa és tractar el material i les relacions intervàl·liques amb les probabilitats concretes i, en canvi, pensa la composició geomètricament, o sigui, que uneix l’indeterminat i el determinat en una mateixa obra.

Aquí ens ensenya la partitura “Alea Arborea”, que sembla un dibuix.

El Gabriel ens explica que ell ha fet moltes peces que tracten el problema de les relacions entre els músics. Diu que els grans improvisadors de jazz tenen molta consciència del que és la col·laboració, la qual produeix la interacció amb el públic. Quan ha treballat amb  solistes, no ha tingut cap problema perquè  interpretessin correctament la partitura. En aquest punt, parla del respecte al text, el qual, a vegades se segueix escrupolosament, però que al llarg del temps pot anar modificant-se, ja que l’interpret es recrea en l’obra que noacaba en l’escriptura, sinó que el músic la reinterpreta.

L’Anna diu que ells són els que posen unes idees de manera que algú les pugui tocar i desxifrar, però que és aquesta persona la que acaba de crear-la i l’auditor és també el que acaba de compondré, perquè cadascú la filtra amb les seves pròpies emocions i l’obra no està acabada fins que no està filtrada per les emocions i coneixements de cada persona. Això és la riquesa d’aquest art que és la música, que és el més abstracte de tots.

No s’ha de voler entendre aquest tipus de música, sinó que  un s’ha de deixar portar, perquè així com les altres músiques estan guardades en la memòria i aquesta les reconeix, aquesta, en ser  nova i no  tenir cap precedent i, no

la reconeix. És aleshores quan hi ha gent que s’obre i vol experimentar i altres que es tanquen i no els hi agrada.

En aquest punt posen una obra de l’Anna.

En Gabriel diu que tota aquesta imaginació es pot coordinar amb programes informàtics i això, per a un estudiant de composició, abans sonava com una agressió a la sacrosanta identitat del músic i de l’artista. Un programa informàtic pot donar d’una forma elegant i ràpida. Bach, Corelli o Mozart escrivien molt ràpidament, no tan sols per dominar l’escriptura musical amb maestria, sinó perquè dominaven també uns programes (estructures musicals).

Avui existeixen programes que  s’han utilitzat  per informatitzar les sonates que han resultat mediocres, segurament perquè els que ho han analizat sabien molt poc d’anàlisi músical. L’idea era desenvolupar un transcurs sonor (un temps llarg) i els esdeveniments que estan passant ara per dosificar-los en el que els entesos han anomenat “times points” i explicar perquè han passat i perquè han passat en aquell lloc.

En aquest punt, per tal d’il·lustrar això, posen el violí-concert del Gabriel, segons l’Anna molt interessant per la diversitat i la repetició.

En acabar, hem passat a les preguntes del públic.

Han explicat que aquesta música necessita més responsabilitat política a l’hora de difondre-la, tant a les escoles  com als programadors musicals. En altres països, no només programen aquesta classe de música sinó que hi ha teatres especialitzats.  Opinen que mentre que aquí pensen que una obra de Tàpies és patrimoni, no consideren aquest tipus de música com  a patrimoni.

Comenten que l’ESMUC ha fet molt per aquest tipus de música.

Diuen que, actualment la música electrònica més coneguda és la que ve del pop, el rock o el jazz, amb la tecnologia més avançada, però en canvi, de vegades, molt poc elaborada.

 

logo_transparent

El món il·lustrat

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: