PORTA, CADIRA

FOTÒGRAF: Jordi Cunties. Escultura de CArme Malaret als Jardins d'Antoni Malaret i Amgó

FOTÒGRAF: Jordi Cunties. Escultura de Carme Malaret als Jardins d’Antoni Malaret i Amigó

El dissabte 24 d’octubre, finalment es presentava l’escultura  Porta, cadira. Va ser el dia que, d’alguna manera, també s’inaugurà la plaça Antoni Malaret.

Va ser un acte emotiu i esperat pels veïns, que va representar un reconeixement al pare i a tota una generació que va lluitar per retornar les llibertats que van ser segrestades per la dictadura.

Molta gent va voler retre-li homenatge i davant l’escultura s’aplegaren familiars, amics i coneguts, molts d’ells coresponsables de l’autoria   Va ser un acte en el qual la música va ser present i les converses, animades, al voltant de la significació del volum.

Vaig començar explicant quina va ser l’espurna que va encendre el procés creatiu.  Porta al coneixement és una peça que, anys enrere, havia fet expressament per al seu espai més íntim, el despatx, on és capbussava  en els seus escrits i fluïa amb la lectura i les converses amb els amics.

El simbolisme que tenia per a mi aquesta primera porta, el vaig intentar traslladar a l’espai públic i la vaig pensar com un element més de la plaça. Instal·lada directament a terra, volia que la gent la pogués traspassar. Amb aquesta acció, marcava també la idea de trànsit i de moviment, que per a la generació del pare va ser decisiu per poder obtenir la democràcia i, amb ella, la possibilitat de votar lliurement.

La porta està ubicada en un lloc d’intersecció entre la plaça, la Casa Costa i Les Escoles, orientada discretament cap al pati porticat per accentuar el simbolisme, ja que el pare va aprendre a llegir i a escriure a Les Escoles.

Peça de Carme Malaret al despatx del seu pare

Peça de Carme Malaret al despatx del seu pare

L’estructura també va ser molt estudiada .Per a mi, tot material explica. Vaig decantar-me pel ferro i l’argila, perquè les seves característiques em servien per il·lustrar la personalitat del pare. El ferro, lleugerament corbat i de gruixos diferents, trenca amb la rigidesa del marc i suavitza la frontalitat. L’argila, material que  m’identifica com a artista, havia de ser-hi present. Però crec que el que més el podia definir va ser la possibilitat que la gent hi participés amb l’acció de  texturar una planxa de fang amb els dits i deixar-hi la seva emprenta. Prop de 100 persones van passar pel taller, amb moltes raons diverses, però totes amb un record d’estimació cap al pare.

Les anècdotes que sorgien mentre estiraven el fang, retallaven la rajola i pressionaven els dits sobre l’argila són dignes de ser recollides en un altre text.

Empremtes de mans de nens que no arriben a l’any  compartint frontal amb les de persones de més de 90 anys.

La diversitat formal aconseguida amb aquesta acció dóna calidesa a l’obra i emfatitza el caràcter senzill i proper del pare.

Per últim, vull explicar perquè la porta s’ha convertit en cadira. La col·locació d’una planxa de ferro a mode de respatller li suma una nova significació. No només parlem de trànsit, sinó de reflexió i pensament. De diàleg i d’escolta. De silenci i de brogit. De ser receptacle i amplificador.

De voler ser, per compartir amb el lloc ,el pas de la història.

 

Carme Malaret

Sant Just Desvern, 25 de gener de 2016

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: