UNA FARMÀCIA DEL SEGLE XVIII

A la Rambla hi havia una vegada una farmàcia antiga de propietat privada.

Un relat apassionant després d’una investigació a fons portada a terme per: Juli Ochoa i González.

UNA FARMÀCIA DEL SEGLE XVIII

Detall de la farmàcia tal com s’exposava a la casa Campmany. Foto: La Vall de Verç

Detall de la farmàcia tal com s’exposava a la casa Campmany. Foto: La Vall de Verç

Ara estem davant de Can Campmany, un edifici que estilísticament es troba a mig camí entre el noucentisme i el racionalisme, projectat l’any 1932 per l’arquitecte Isidre Puig i Boada i edificat l’any 1933 pel constructor d’obres local Francesc Sèculi.

Sabíeu que, no fa gaire temps, aquesta casa havia hostatjat tot el parament d’una farmàcia del segle XVIII?

Tot va començar fa poc menys de cinquanta anys. El darrer farmacèutic titulat i col•legiat de la localitat burgalesa de Barbadillo del Mercado, en morir, va deixar el negoci que portava en mans de les seves dues filles.

Aquestes senyores van continuar regentant l’establiment fins que es va rebre una comunicació del Col•legi de Farmacèutics on els deien que no podien continuar regentant aquella farmàcia sense que al seu front hi hagués cap llicenciat. Les dues dones, ja grans, davant aquest insalvable obstacle, van optar per tancar el negoci i vendre’l.

Fou així com la família Corberó, titular durant bastant temps d’aquesta casa que estem veient i ja propietaris llavors d’una considerable col•lecció de peces ceràmiques, va poder incrementar-la amb la incorporació de tan interessant mostra.

La farmàcia, un cop adquirida, fou traslladada a Sant Just, on es va instal•lar en una habitació de la casa, ocupant els mateixos prestatges on sempre havia estat, i reproduint al màxim els detalls de l’emplaçament original .

El conjunt, a part de les lleixes que presentaven una rica iconografia policroma, constava de més de 350 recipients, molts d’ells contenint encara els productes característics de la farmacopea de fa un parell de segles .

La major part d’aquests vasos estava constituïda per pots alts de ceràmica de Talavera decorats amb l’àliga bicèfala distintiva dels Àustries.

Altres peces presentaven un aspecte marbrejat on predominaven les tonalitats blaves.

La resta d’elements ceràmics estava constituïda per exemplars totalment blancs, on apareixia, emmarcat per dues ratlles blaves, el nom del seu contingut .

Quant a les peces de vidre, ja amb aspecte anacarat per causa del pas del temps, és molt de destacar el conjunt de petits recipients destinats a contenir cordials i tints, així com diversos matrassos i un condensador per destil•lacions.

En un lloc destacat es podia veure un gran morter de bronze amb la inscripció: “Soy de Dn. Bruno Asensio. Año 1801 “.

Pots de la farmàcia

Pots de la farmàcia

En el centre de la cambra hi havia una rica taula de fusta, aliena al conjunt, on es trobava, sobre un faristol, un interessant exemplar del llibre de Thomas Fuller imprès a Venècia l’any 1763, titulat “Pharmacopoeia Extemporanea”, el qual ens mostrava el grau d’avenç assolit per la ciència farmacèutica al segle XVIII. Tot i estar escrit en llatí, la qual cosa ens va dificultar una mica la seva comprensió, varem poder llegir algunes receptes que de ben segur estranyarien als farmacèutics actuals.

A la Vall de Verç número 51, corresponent als mesos d’agost i setembre de 1983, es va publicar una ressenya relativament detallada d’aquesta col•lecció que en el seu moment vaig redactar tot aprofitant la visita que havíem realitzat feia poc un grup de santjustencs.

Tot parlant amb la llavors propietària, la Sra. Corberó, sobre el magnífic estat d’aquesta col•lecció i de les seves perspectives de futur, ens va manifestar que des de la data de la seva adquisició ja havien tingut diverses propostes de compra, tant per part d’altres col•leccionistes particulars com de diverses entitats públiques que desitjarien col•locar aquesta mostra en algun museu.

Ens va comentar que en principi no li atreia la venda a particulars, però sí que estaria disposada a traspassar-la o àdhuc a cedir-la a alguna entitat oficial que la pogués exhibir dignament al públic interessat.

Però res d’ això no va poder ser. Des del començament de la dècada dels setanta tot el país es trobava immers en una llarga i dura crisi que va afectar a tots els sectors productius, entre ells el sector de la gamma blanca. Això va motivar que el 1980 l’empresa d’electrodomèstics Corberó iniciés un pla de reconversió que es va aguditzar entre 1985 i 1986, i que acabaria amb el seu tancament definitiu l’any 2005.

Els Corberó van haver de deixar la casa i liquidar moltes de les seves pertinences, entre elles la farmàcia a la que ens estem referint, que va acabar sent adquirida per Rasfer Internacional, S.A., una empresa barcelonina dedicada al subministrament de productes i serveis per les indústries farmacèutiques, la qual va instal•lar tota la col•lecció, pràcticament tal com fins llavors havia estat a Sant Just,  en una exposició permanent situada a la seva pròpia seu, en el número 26 de l’avinguda del Jordà, al costat mateix de l’Hospital de la Vall d’Hebron.

Pocs anys després aquesta empresa va comprar a la Xina una partida de 9 tones de glicerina adulterada amb dietilenglicol, una substància altament tòxica que en cas de ser ingerida causa insuficiències renals agudes, lesions hepàtiques, pancreàtiques, edema pulmonar i altres símptomes igual de greus. Tot seguit, la firma Rasfer va vendre aquesta glicerina a Panamà com si fos bona pel consum humà, i allà es va utilitzar en la fabricació de 100.000 flascons d’un xarop contra la tos, que la “Caja de Seguro Social” de Panamà va distribuir de franc entre la població més necessitada, causant terribles estralls entre els que el van ingerir.

Segons el president de l’associació de víctimes hagudes per causa d’aquesta intoxicació, aquell xarop tòxic va ocasionar la mort immediata de 772 persones (xifra que el ministeri panameny de sanitat rebaixava a 125 morts i el govern d’aquell país a 142). A aquesta esgarrifosa quantitat de morts caldria afegir molts dels demés intoxicats que, en un lent degoteig, també acabarien sucumbint.

Després d’aquest afer, Rasfer Internacional SA, va fer suspensió de pagaments. El 2007 els seus propietaris van sol•licitar el concurs de creditors i el 24 de gener de 2008 el Jutjat Mercantil número 1 de Barcelona va dictar la seva liquidació. Actualment, Rasfer és una societat extingida.

És molt possible que després de tot això la farmàcia en qüestió hagi acabat passant a altres mans, de les quals, lamentablement, desconeixem ara per ara la identitat, amb la qual cosa es perd la pista d’aquella interessantíssima col•lecció ceràmica que durant un temps havia format part del patrimoni (privat, és clar) santjustenc.

 

Juli Ochoa i González

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: