LA CASA CAMPMANY

Esteu veient la casa Campmany. Entre les seves parets, el seu jardí i la Rambla, amaguen no poques històries. Són les mateixes pedres a les que ha donat veu en Ramon Jané i Vidal, per tal que ens parlin en primera persona

La casa Campmany

 

Anunci de la constructora Sèculi. Revista de l'Ateneu

Anunci de la constructora Sèculi. Revista de l’Ateneu

Hola, sóc la casa Campmany. El nom em ve d’en César Campmany i Campmany el qual, juntament amb la seva esposa, la senyora Raimunda Presas i Xirinachs, em van fer construir en uns terrenys, propietat del senyor Campmany que, malauradament, va morir al cap de poc temps de néixer jo.

Anem a pams: Us explicaré la meva història des de bon començament.

Disposo d’una planta semisoterrada, que s’utilitza com aparcament, una planta baixa i un primer pis. Als baixos hi ha una porxada amb arcades que em donen un aire noucentista que no em queda gens malament. Em va dissenyar l’arquitecte Isidre Puig, i la construcció va anar a càrrec de tres socis: Jaume Pi, Francesc Sèculi i Vicenç Campreciós. Entre els tres van aconseguir que vingués al món l’any 1933.

Quan va arribar la guerra, em vaig quedar més sola que la una i no hi ha cosa més depressiva que una casa deshabitada. Sort que al poble sempre hi ha gent amb iniciativa i uns veïns van anar a l’Ajuntament a veure si disposaven d’un local per fer un centre de la “Creu Roja”. Dit i fet. L’alcalde, encantat amb la proposta, em va lliurar als emprenedors d’aquella època i van fundar l’“Hospital de sang”.

Bé, d’hospital en tenia poc: dues lliteres i un Hispano Suïssa que feien servir d’ambulància. Tot i amb això, el personal del centre va tenir actuacions destacades. L’octubre de 1938 van assistir els ferits del bombardeig del poble, i d’entre altres actuacions van participar en una campanya de vacunació contra el tifus. Això sí, alguns dels vacunats, que no havien vist una xeringa en sa vida, els van haver de lligar per punxar-los.

Després de la guerra va tornar la propietària que em va recuperar en perfectes condicions. La Raimunda Presas va viure a la casa, amb uns nebots i una minyona fins a l’any 1961. Per aquelles dates, la vídua Campmany s’havia fet gran i va anar a viure a una residència. Aleshores va decidir posar-me a la venda.

Us podeu creure que els primers interessats a comprar-me em volien transformar en una casa de barrets?

Sort que la senyora Campmany era una dona com cal i s’hi va negar en rodó. I vet aquí que em van comprar els senyors Corberó; en Pere i la Mari Fornt, la seva esposa.

Va ser un canvi radical. Tenien quatre fills petits, la més gran amb només set anys. Després en varen néixer dos més. El jardí sempre era ple de bicicletes, i les portes obertes de bat a bat. Dintre meu la llum i l’alegria vessaven pels quatre costats. Fins i tot cada matí a dos quarts de nou, l’autobús s’aturava aquí al davant i tocava el clàxon perquè baixessin els nens, que anaven a una escola de Sarrià.

Quan va marxar la senyora Campmany em va deixar, repartits per tot arreu, alguns mobles vells i foscos.

Hi havia un armari al primer pis que impressionava només de veure’l. Tot i que als nens els hi feia por, cada nit, abans d’anar a dormir, l’obrien a poc a poc i miraven dins per veure que no s’hi amagués cap monstre. Un dia vaig notar que el cap em bullia i vaig pensar que era per l’enrenou que feien els nens, però, no, em sortia foc de veritat per la xemeneia. S’havia encès l’estalzí. Algú va trucar a la centraleta de telèfons, però l’operadora no responia. Quan s’hi va posar i va avisar els bombers, ja no calia. El foc s’havia apagat. Vaig tenir una pujada de vanitat, quan l’any 1987 em van incloure al Pla Especial de Protecció i Rehabilitació del Catàleg del Patrimoni de Sant Just. Potser és cosa del destí, però la meva existència ha anat sempre lligada a farmàcies i hospitals. Quan l’any 2003 els senyors Corberó van marxar i una vegada més em van posar a la venda, va resultar que els nous propietaris, els actuals, estaven vinculats al món farmacèutic. I aquest és el resum de la meva vida. Ja tinc 81 anys, he envellit, però m’han fet un “lifting” i fins i tot tinc piscina i he canviat de color. Bé, ara ja em coneixeu i quan passeu per davant meu em podeu saludar i jo estaré contenta.

Ramon Jané i Vidal

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: