PASSEJADA 2014 (3): LA MARGARITA I JO

L’autobús circulava tort per una Rambla panxuda. Elles, les dues noies, guaitaven, des de la vorera, un jove usuari cada dia a la mateixa hora camí de l’escola. Era guapo. Elles també. 

Palmira Badell i Farigola ens llegeix aquells records de quan l’edat de la poca-solta

Postal de la col·lecció "República 1931-1936". Fons de l'Arxiu Municipal de Sant Just Desvern. Cessió de Jordi Cardona

Postal de la col·lecció “República 1931-1936”. Fons de l’Arxiu Municipal de Sant Just Desvern. Cessió de Jordi Cardona

LA MARGARITA I JO

Durant el curs escolar, cada dia a la mateixa hora, trepitjàvem aquesta Rambla la Margarita i jo. Havíem pres el costum de trobar-nos al Parador per a fer juntes, el camí cap a l’Acadèmia.

Era cap allà els anys cinquanta. Llavors el trajecte era més solitari. Gens distret. Però ja fèiem prou nosaltres per a divertir-nos. Començàvem l’edat de la poca-solta, deia la gent gran. Sense cap raó: nosaltres teníem solta i, fins i tot, volta.

Tant és així que érem capaces d’inventar-nos una història cada dia. I cançons. També cantàvem. Ho fèiem marcant el pas com els soldats. I rèiem. Rèiem perquè llavors no costava gens riure. Tan sols una mirada podia provocar un excés que, a voltes, durava fins a mig matí, o fins que la senyoreta Carmen fes acte de presència a l’aula.

Ens havíem inventat un abecedari de signes que només l’enteníem nosaltres i, quan ens trobàvem, ens intercanviàvem les cartes que havíem fet la nit anterior a casa. Sí, ja se què penseu. I us contesto: els deures també els portàvem fets.

El trànsit no tenia res a veure amb el d’ara. Gairebé només circulaven  els autobusos. I ho feien torts, dominats per la panxa d’un asfalt acumulat pels pedaços que, pretenien  tapar sots, però esdevenien bonys. Quan passaven, acostumaven a portar la mateixa clientela. I al primer indici que el cotxe  s’acostava, el sotragueig que sentíem nosaltres era tant o més fort que el de l’òmnibus a l’enfilar la Rambla.

Ens havíem enamorat d’un jove, usuari de la línea, del qual només en sabíem que passava a la mateixa hora, però en una altra direcció. Era guapo. Molt guapo. Tant com, només a la nostra edat, érem capaces de veure. I ell ens mirava. Sí, ens mirava. I corríem a seure al primer banc que trobàvem per tal d’escoltar el palpitar d’un parell de cors accelerats per la innocència. No l’hem vist mai més. El veritable amor encara trigaria.

Quan he dit que corríem al primer banc que trobàvem, em referia als bancs de pedra. Aquells bancs, ni lletjos ni macos, ni còmodes ni incòmodes. Els bancs de la Rambla. Què voleu que us digui? No teníem res més i tot ens semblava prou bé. La Margarita i jo els teníem ben apamats. Ens servien per seure i per a enfilar-nos. Això! Enfilar-nos.

Les poques cases que hi havia eren objecte de la nostra curiositat. I els  bancs ens permetien veure els jardins, la qual cosa sempre és agradable.

I així, xino-xano arribàvem a la carretera. A mig camí d’escola. I era llavors quan havíem de recuperar el temps…perdut? no, de cap manera. Però calia arribar a l’hora i ens tocava alleugerir el pas. I encara no ens ho havíem explicat tot. I com que no teníem telèfon de cap mena. I menys encara I Pod. Com que no ens podíem enviar “whatsapps” esperaríem retrobar-nos l’endemà per a recuperar la conversa la Margarita i jo.

 

Palmira Badell i Farigola

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: