UNA RAMBLA DE REFERENTS CONSPICUS

El passat 1 d’agost, al voltant de 160 persones varen reunir-se al Parador per seguir la Sisena Passejada Literària que organitza el Centre d’Estudis per la Festa Major de Sant Just Desvern.

Poc a poc, des d’aquest espai anirem descobrint les històries que amaga La Rambla i que diferents autors ens van relatar per iniciar una vetllada que acabaria amb un passi d’imatges, totes elles recorrent La Rambla de Sant Just:

 

Fons de l'Arxiu Municipal

Fons de l’Arxiu Municipal

Can Campanyà era el tap. Els referents visuals per una perspectiva de la Rambla no tenien continuïtat. Recordeu?: Els autobusos maniobrant enrere i provocant fins i tot la mort d’una noia. L’enderroc del vell casalot els anys seixanta obri de bat a bat l’escenari. Francesc Blasco i Urpinell, ho va viure de ben a prop.

Una Rambla de referents conspicus

La Rambla de Sant Just ha estat una via molt ben delimitada, particularment pels seus dos extrems. La carretera Reial i la benzinera pel seu punt distal i el Parador pel costat proximal, atenent a la visió des de dins del poble. Això no obstant, durant molts anys, una singularitat d’aquesta Rambla va ser el fet que la seva continuïtat viària quedava estroncada per la presència, a tocar del Parador, del casalot de cal Campanyà. L’assentament de la finca era tal que la façana i les eixides del seu davant miraven cap a la Rambla mentre la seva façana posterior era un immens pany de paret amb finestres. Amb tot, el repte d’aquesta ubicació el marcava l’angle viu que delimitaven aquest darrere de la casa i el lateral lliure, el no adossat a les finques que donaven continuïtat al carrer Font. Aquest angle, plantat en un punt topogràfic que avui situaríem molt a prop de l’actual parada d’arribada dels autobusos era un pas sense vorera ni visibilitat que calia evitar. Un pas que va ser capaç d’esquivar una matinada un Renault Dauphine que venia de festa de la font de la Bonaigua però que finalment va “abraçar” un lledoner de la Rambla. Des de la perspectiva dels veïns del final del carrer de la Sala, on jo vivia, aquest mur posterior era a la vegada el teló que tapava l’escenari del Parador i el decorat sobre el que es muntaven, any rere any, els autos de xoc durant la Festa Major. Aquesta paret i el límit dels camps (que limitaven pel darrere les cases del carrer Font) generaven una pseudo-plaça que avui sé que es deia Calvo Sotelo, nom el qual no tinc en absolut present en els meus records d’infantesa i adolescència. Pel veïnat, allà on acabava el nostre carrer eren els Llums, nom aquest totalment justificat per la presència d’una senyora farola en una època que tots els carrers estaven il·luminats per escadusseres bombetes de 60 watts. La Rambla ha estat el camí de trànsit des de dins de Sant Just i cap a Sant Just d’ençà de la construcció de la carretera que va substituir l’antic camí ral. Un camí rectilini i pla guardat per lledoners que tenia literalment com a fi de trajecte el Parador i cal Campanyà. Aquest final de Rambla té per mi dues connotacions humanes de les que voldria fer-ne esment. En primer lloc recordar que als anys cinquanta molts vilatans que utilitzaven el transport públic no baixaven al Parador sinó que ho feien al Ranxo perquè això els representava un estalvi de cinc cèntims. Anys més tard, encara que no gaires més, el Parador-Cal Campanyà va ser el “punt de fuga” cap a l’esplai de milers d’immigrants que pujaven els diumenges cap a Sant Just amb l’EJ cap a la Font de la Bonaigua o cap sota qualsevol garrofer dels que voregen l’actual Passeig de la Muntanya. En definitiva, cal Campanyà va ser el tap de la Rambla que el 18 de març de 1967 va ser enderrocat, després de desfer prèviament les teulades, per lliurar el seu lloc a la circulació rodada d’aquest eix viari. Vaig ser-ne testimoni des del terrat del número 64 del carrer de la Sala amb una càmera Olympus EE. Amb somnis encara la veig com la caserna que guarda els camps erms que s’estenen des del seus murs fins a Cal Calopa, dipòsit permanent de pals de la llum calafatats, i com el far que guia els treballadors de cal Torns (els Cables), cal Guarro i la Enher de camí cap a casa.

Francesc Blasco i Urpinell

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: