ACCEDIT EN ELS PREMIS SANT JORDI DEL 2013 PER RAIMON MASDEU

Vista aèrea del Molí farines de Can PadrosaEn Raimon Masdéu, autor de diversos estudis a la Miscel·lània d’Estudis Santjustencs, i usuari de l’Arxiu Municipal va rebre l’abril de 2013 un accèssit en la categoria adult pel seu relat:

  LA FI DEL MÓN.

L’Albiol –comarca del Baix Camp–, tardor de 1650.- Tothom està amagat dins de casa seva, una quinzena de masos repartits pels últims contraforts de les muntanyes de Prades. Només hi ha una sortida –i una entrada–, en direcció a l’est, cap als camps de Tarragona. Ningú sap per on, però la pesta ha arribat. No en tenen prou amb una guerra que ja fa anys que dura, amb una ocupació militar feixuga i intolerable, que es presenta un nou enemic, aquesta vegada invisible i contra el qual la lluita està perduda per endavant. Els coneixements mèdics de l’època no són suficients per combatre-la i l’única norma no escrita és evitar el contacte amb les persones, amb els veïns, amb els parents, estiguin o no infectats. Aquesta immobilització, per a una població que està acostumada a bellugar-se molt, és una mena de càstig difícil de complir: la conseqüència, el “mal” arriba arreu. 

En un de la quinzena de masos de l’Albiol, al mas del Coll de les Piques, hi conviuen tres generacions: el cap de casa, Pere Masdéu, amb la seva segona dona, Tecla Vilafranca; l’hereu, Joan Masdéu, casat amb Tecla Anguera –una filla del primer matrimoni de la segona dona del seu pare–; i els fills d’aquests últims, Tecla, Pere Joan, Magdalena, Susana, Teresa, Maria, Jaume i Úrsula. Els últims dies de novembre de 1650 són dramàtics, tot i l’aïllament: el dia 24 mor l’àvia Tecla, el dia següent l’avi Pere, el dia 28 l’hereu Joan i el dia següent la seva dona, Tecla; la casa, el mas, la família ha quedat totalment escapçada en tant sols cinc dies. El nou hereu de la casa, en Pere Joan, només té tretze anys… El mateix dia 29 mor una de les seves germanes, el dia següent, una altra germana i un germà i els dies 6 i 12 de desembre moren dues germanes més…

Una mica més enllà hi ha un altre mas, el mas Masdéu –o Maidéu–: també hi viuen tres generacions: el cap de casa, Gaspar Masdéu, i la seva dona, l’Elisabet; l’hereu, Jaume Masdéu, casat amb Úrsula Masdéu –filla del Pere del mas del Coll de les Piques i de la seva primera dona Marianna–; tres germans del Jaume –Pau, Tecla i Pere Joan– encara menors d’edat; i els fills de l’hereu, Maria, Jaume i Úrsula, també menors. Aquí els dies dramàtics són els últims d’octubre, és a dir, un mes abans que al Coll de les Piques: el dia 21 hi mor un jove de Reus que potser fugia de la pesta d’allà, el dia 22 mor en Pere Joan, el dia 24 moren la Maria i el Jaume –dos dels fills petits de l’hereu Jaume– i el dia 25 mor la seva mare, l’Úrsula Masdéu; el dia 28 moren l’única filla petita que quedava i l’avi Gaspar…

En tant sols un mes i mig les dues cases han quedat buides: a la primera han sobreviscut, vés a saber com i perquè, un nen de tretze anys i dues de les seves germanes, una de les quals sabem que només tenia un any… A la segona, han quedat una vídua, un vidu i dos fills ja grans… La vida ha de continuar, però, i el jove i nou hereu del mas del Coll de les Piques té pressa per fundar una nova família: just al cap d’un any, quan la pesta ja ha desaparegut de les seves vides, quan encara no té quinze anys –tot i que li falta poc–, es casa amb TeclaMasdéu, tres anys més gran que ell i que és un dels quatre supervivents del mas Masdéu… Tres mesos abans, el Jaume, el germà gran de la Tecla, vidu però encara jove, s’havia tornat a casar.

 

Sant Just Desvern –comarca del Baix Llobregat–, primavera de 1651.- El dia 10 d’abril de 1651 mor Josep

Santfeliu de la Muntanya, fadrí, pagès d’un mas que avui en dia es coneix com can Vilar; el rector d’aleshores escriu: “fou enterrat en una feixa sota sa casa, perquè morí de pesta i se judica no ésser convenient enterrar-lo al fossar, per llevar la comunicació i perill d’encontrar-se altres, (…) ni se li feu bé per estar els seus sense poder comunicar amb ningú”. Vint dies més tard, una germana seva segueix el mateix camí: “fou enterrada allí junt a sa casa perquè morí de pesta (déu-nos guard)”… Ens trobem en una altra parròquia rural, com la de l’Albiol, com tantes n’hi havia aleshores a Catalunya, aquesta situada a l’extrem sud de la serralada litoral, a la serra de Collserola, en una vall orientada cap al sud-oest, cap al curs final del riu Llobregat. Al voltant d’un petit nucli de quatre cases amb l’església al mig com a centre de la parròquia hi ha una trentena de masos habitats, dispersos entre la vall baixa de la riera i el capdamunt de la serra.

Les paraules del rector són prou eloqüents: tothom ha d’estar tancat a casa seva per evitar el contagi, però tot i això l’escena de can Vilar es repeteix en els tres mesos següents a can Massana, on moren tres infants en el marge d’un mes; a can Cortès, on moren els pares i tres fills també en el marge d’un mes; a can Cabessa, on moren un infant i un adult. En tots els casos, són soterrats “provisionalment” prop de casa seva i quan la pesta desapareix són traslladats pacientment al lloc que els correspon: el gener de 1654 el rector escriu “nota que a 9 de gener de 1654 foren traslladats els ossos de Pau Cortès, Mariàngela Cortès i de tres fills dels dits cònjuges al fossar de la present església, al vas de casa Cortès, els quals per ocasió d’ésser morts els dits de pesta, estaven enterrats en la bassa del molí d’en Pedrosa”.

Fins el mes de juliol de 1654 hi ha constància de morts per contagi a la parròquia de Sant Just Desvern, més de tres anys després del primer difunt: tres anys de convivència amb un “fantasma” que recorre la vall impunement, emportant-se infants, adults i vells sense distincions, desfent famílies senceres i anunciant, possiblement, la fi del món. Hom ho pot arribar a pensar ja que, segons els registres sacramentals, deu de la trentena de masos es veuen afectats en algun moment o altre per la pesta. I estic convençut que els registres sacramentals no estan complets perquè qualsevol, en el lloc del rector, hauria mirat de marxar… No obstant, fidel a les seves funcions, el rector deixa constància que l’any 1658 encara estan traslladant restes dels difunts morts anys enrere sospitosament per la pesta i dispersos per feixes i basses. I enmig de tant de dolor, un bri per a l’esperança: l’instint de supervivència per sobre de les adversitats ens el demostren els dos únics casaments celebrats a Sant Just Desvern entre el gener de 1651 i el gener de 1653: dues vídues a conseqüència de la pesta decideixen tirar endavant les seves escapçades famílies amb nous marits…

Raimon Masdéu i Termens

Publicat al Núm. 16 del Butlletí de la Societat Catalana Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia, Vexilologia i Nobiliaria.https://www.dropbox.com/s/7lihwyx19t1ense/Butlleti16.pdf

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: